Fem la nostra historia, expliquem-la, escampem-la i forgem patriotes, fer estructures d’Estat d’abast tècnic i econòmic és insuficient, els catalans d’avui i del futur han d’estar orgullosos de ser-ho i només la veritat històrica ho permetrà.
Castella és va fer gran tant mateix com els bàrbars del Nord. El seu ostracisme intern, ha requerit un grau d’expansió per la seva pròpia supervivència. Ells mai han volgut construir en base a principis de participació, la subjugació i l’absolutisme ha impregnat la seva societat, i ho han fet fins ara.
Aquesta necessitat anexionadora, i de supervivència ha fet construir un relat on els culpables eren els envaïts i ells els salvadors. En cap cas el feudalisme castellà i els seus reis van intentar fer altra cosa, envair guerrejar, rapinyar, i espoliar sempre ha esta la seva màxima.
8 segles, des de el 711 al 1492 la Península va estar sota el domini musulmà, Edat Mitjana, i ells van dominar, per dret de conquesta, als nadius de l’època, ibers, celtes i romans, n’eren la majoria de l’època.
Castella comença la seva construcció amb la destrucció del l’Àndalus sent aquesta destrucció el motiu inicial de la expansió feudal i violenta de Castella amb la representació com estàndards dels anomenats reis catòlics, Isabel i Fernando. La reconquesta va ser violenta, i amb l’excusa del cristianisme, van matar, violar, espoliar i destruir tot un llegat cultural i tècnic sense precedents, cal recordar que les millors Universitats de l’època eren les de Cadis, Granada i Córdoba, l’excusa, les seves creences. Al mateix temps començava ha consolidar-se la Castella dominant i bel·licosa.
Mentrestant, Jaume I el conqueridor, compte de Barcelona, rei d’Aragó, rei de Mallorca, rei de Valencia, compte d’Urgell i Senyor de Montpeller, construïa el que seria el regne d’Aragó i Catalunya, regne on els pilars socials eren una participació de les tres branques de la societat del moment la noblesa, l’església i el poble a través dels seus menestrals. Aquest regne tot i fer una expansió per la mediterrània, mai va fer la política de terra cremada, a diferencia dels castellans, oferint una descentralització política i econòmica als llocs alliberats dels musulmans. Valencia n’és un exemple. Tant el regne de Castella com el d’Aragó i Catalunya, estaven sota la influencia de l’església catòlica.
Acabada la reconquesta, Castella finalitza el seu moviment expansiu, però aquest fet produirà un empobriment de la noblesa i del poble, i tot els acords amb el regne d’Aragó i Catalunya, ràpidament veuran que la Mediterrània és un element d’expansió que ells no controlen. De fet i com resultat de la rapinya executada a l’Àndalus Castella te prous diners per subvencionar i finançar la gran aventura de l’època, el descobriment de les Ameriques, tot i que el propòsit era trobar una nova ruta a les indies.
La descoberta va proporcionar a Castella ingents quantitats de recursos, or, plata, noves plantes i fruites, sedes, i una ma d’obra barata, la indígena que utilitzarien com sempre en el seu benefici. Una bona armada controlava les rutes marítimes, tot i que la cartografia, astronomia i tècniques de navegació eren patents de l’Àndalus o dels catalans.
Però un potencia nova emergia, i que aviat és convertiria en el talò d’Aquiles de Castella, Anglaterra. Castella posa fi a l’espoli de les seves colònies a finals del segle XVI, Portugal també hi tindrà molt a veure. Castella, perd la seva influencia colonial a favor d’Anglaterra i Holanda, comença altre cop la seva decadència.
Moviments dinàstics i acords entre la església i França, posaran el regne d’Aragó i Catalunya en el punt de mira i fets ocorreguts, com la guerra dels segadors al 1640 van ser l’embrió d’una posada en escena pel aleshores tot poderós Duc d’Olivars.
Castella no volia respectar els drets i constitucions catalanes, volia fer el seu imperi peninsular, sinó podia mantenir les Ameriques si que podria construir el seu imperi peninsular i eradicar tota llei que no fos castellana. França enfrontat a Anglaterra, és converteix en el potencial aliat del regne de Castella, i l’enfrontament amb l’imperi Austro-Hungar, accelera l’aliança, fet que Catalunya no podrà evitar i serà determinant pel futur de Catalunya.
Aquesta aliança serà determinant per la derrota de Catalunya i la victòria borbònica de Felip V de Castella. Catalunya perd i comença la gran diàspora del poble català. Mai cap poble ha sofert una persecució tant implacable, són anorreades la Historia, la cultura, el sistema polític, l’econòmic per acabar amb l’estigmatització de la llengua catalana i gairebé la seva extinció. Altre cop Castella utilitza la violència per engrandir el regne de Castella i reconvertir aquesta anexió amb el naixement d’un nou Estat, Espanya.
298 anys i no han pogut, malgrat la monarquia borbònica, les castes castellanes, el funcionariat de Madrid, les dictadures militars i les Repúbliques espanyoles, eliminar ni diluir un poble.
Castella ha estat incapaç de modificar i introduir conceptes democràtics, al llarg dels anys, la concepció i fidelització del modus castellà, és el seu concep-te de vida, uns manen i d’altres obeeixen. Ara, i a dia d’avui, Castella i els seus assimilats, mantenen, exactament com fa 298 anys que Catalunya no existeix, o millor dit que som Espanya i prou. Com sempre, el que manifesti o decideixi Catalunya i els seus ciutadans no compta. Afortunadament, som al segle XXI on el Dret Internacional és respectat per la majoria de països democràtics, per tant cap por al darrer intent de Castella i els seus assimilats per impedir que Catalunya sigui el proper Estat a Europa i al mon.
Castella és va fer gran tant mateix com els bàrbars del Nord. El seu ostracisme intern, ha requerit un grau d’expansió per la seva pròpia supervivència. Ells mai han volgut construir en base a principis de participació, la subjugació i l’absolutisme ha impregnat la seva societat, i ho han fet fins ara.
Aquesta necessitat anexionadora, i de supervivència ha fet construir un relat on els culpables eren els envaïts i ells els salvadors. En cap cas el feudalisme castellà i els seus reis van intentar fer altra cosa, envair guerrejar, rapinyar, i espoliar sempre ha esta la seva màxima.
8 segles, des de el 711 al 1492 la Península va estar sota el domini musulmà, Edat Mitjana, i ells van dominar, per dret de conquesta, als nadius de l’època, ibers, celtes i romans, n’eren la majoria de l’època.
Castella comença la seva construcció amb la destrucció del l’Àndalus sent aquesta destrucció el motiu inicial de la expansió feudal i violenta de Castella amb la representació com estàndards dels anomenats reis catòlics, Isabel i Fernando. La reconquesta va ser violenta, i amb l’excusa del cristianisme, van matar, violar, espoliar i destruir tot un llegat cultural i tècnic sense precedents, cal recordar que les millors Universitats de l’època eren les de Cadis, Granada i Córdoba, l’excusa, les seves creences. Al mateix temps començava ha consolidar-se la Castella dominant i bel·licosa.
Mentrestant, Jaume I el conqueridor, compte de Barcelona, rei d’Aragó, rei de Mallorca, rei de Valencia, compte d’Urgell i Senyor de Montpeller, construïa el que seria el regne d’Aragó i Catalunya, regne on els pilars socials eren una participació de les tres branques de la societat del moment la noblesa, l’església i el poble a través dels seus menestrals. Aquest regne tot i fer una expansió per la mediterrània, mai va fer la política de terra cremada, a diferencia dels castellans, oferint una descentralització política i econòmica als llocs alliberats dels musulmans. Valencia n’és un exemple. Tant el regne de Castella com el d’Aragó i Catalunya, estaven sota la influencia de l’església catòlica.
Acabada la reconquesta, Castella finalitza el seu moviment expansiu, però aquest fet produirà un empobriment de la noblesa i del poble, i tot els acords amb el regne d’Aragó i Catalunya, ràpidament veuran que la Mediterrània és un element d’expansió que ells no controlen. De fet i com resultat de la rapinya executada a l’Àndalus Castella te prous diners per subvencionar i finançar la gran aventura de l’època, el descobriment de les Ameriques, tot i que el propòsit era trobar una nova ruta a les indies.
La descoberta va proporcionar a Castella ingents quantitats de recursos, or, plata, noves plantes i fruites, sedes, i una ma d’obra barata, la indígena que utilitzarien com sempre en el seu benefici. Una bona armada controlava les rutes marítimes, tot i que la cartografia, astronomia i tècniques de navegació eren patents de l’Àndalus o dels catalans.
Però un potencia nova emergia, i que aviat és convertiria en el talò d’Aquiles de Castella, Anglaterra. Castella posa fi a l’espoli de les seves colònies a finals del segle XVI, Portugal també hi tindrà molt a veure. Castella, perd la seva influencia colonial a favor d’Anglaterra i Holanda, comença altre cop la seva decadència.
Moviments dinàstics i acords entre la església i França, posaran el regne d’Aragó i Catalunya en el punt de mira i fets ocorreguts, com la guerra dels segadors al 1640 van ser l’embrió d’una posada en escena pel aleshores tot poderós Duc d’Olivars.
Castella no volia respectar els drets i constitucions catalanes, volia fer el seu imperi peninsular, sinó podia mantenir les Ameriques si que podria construir el seu imperi peninsular i eradicar tota llei que no fos castellana. França enfrontat a Anglaterra, és converteix en el potencial aliat del regne de Castella, i l’enfrontament amb l’imperi Austro-Hungar, accelera l’aliança, fet que Catalunya no podrà evitar i serà determinant pel futur de Catalunya.
Aquesta aliança serà determinant per la derrota de Catalunya i la victòria borbònica de Felip V de Castella. Catalunya perd i comença la gran diàspora del poble català. Mai cap poble ha sofert una persecució tant implacable, són anorreades la Historia, la cultura, el sistema polític, l’econòmic per acabar amb l’estigmatització de la llengua catalana i gairebé la seva extinció. Altre cop Castella utilitza la violència per engrandir el regne de Castella i reconvertir aquesta anexió amb el naixement d’un nou Estat, Espanya.
298 anys i no han pogut, malgrat la monarquia borbònica, les castes castellanes, el funcionariat de Madrid, les dictadures militars i les Repúbliques espanyoles, eliminar ni diluir un poble.
Castella ha estat incapaç de modificar i introduir conceptes democràtics, al llarg dels anys, la concepció i fidelització del modus castellà, és el seu concep-te de vida, uns manen i d’altres obeeixen. Ara, i a dia d’avui, Castella i els seus assimilats, mantenen, exactament com fa 298 anys que Catalunya no existeix, o millor dit que som Espanya i prou. Com sempre, el que manifesti o decideixi Catalunya i els seus ciutadans no compta. Afortunadament, som al segle XXI on el Dret Internacional és respectat per la majoria de països democràtics, per tant cap por al darrer intent de Castella i els seus assimilats per impedir que Catalunya sigui el proper Estat a Europa i al mon.
RSS Feed
