La farsa de la transició és va concretar amb la declaració que Espanya és la Nació i Catalunya una “nacionalidad” convertida amb una “comunidad autonómica” on la legislació espanyola determina el que podem i no podem fer. Punt.
Els fets han deixat clar que Espanya i el seu Estat, hereus del franquisme, estant lluny dels estàndards europeus amb tot el que és refereix a la democràcia i els drets socials que sen deriven.
El resultat final és que sempre és l’Estat espanyol amb el seu Govern qui decideix. Decideix el que s’inverteix, el repartiment dels fons europeus, d’immigració, el control de duanes, la representació institucional, i el més greu, el control del poder judicial i del poder policial. Equació que permet liquidar qualsevol oposició.
Mantenir el Govern de Catalunya i el Parlament, te un cost, en euros, rendible, si ho comparem amb l’espoli que patim. A canvi, les institucions de Catalunya que avui i d’acord la Constitució espanyola representen l’Estat espanyol, i desprès del 155, s’han convertit en els moderns testaferros. Tenim un Govern subjecte a la legislació espanyola i un Parlament que només pot legislar sense superar la legislació espanyola. Malgrat la distancia, son els nous “kapos”.
Els espanyols de dretes o d’esquerres mai pactaran el dret d’autodeterminació del poble català. Els de dretes per domini imperial, per defensar el seu estatus i, sobre tot perquè saben que sense l’espoli de Catalunya, mai tindrien el que tenen. Els d’esquerres col·laboracionistes amb el seu pretès internacionalisme de classe també saben que sense l’espoli de Catalunya, ells tampoc tindrien part del pastis.
La queixa permanent de la situació que patim els catalans no serveix de res sinó va acompanyat d’una lluita i denuncia permanent. Però sobre tot fer-ho amb un objectiu que és el de la independència, pactada o via unilateral com han fet d’altres pobles.
Insistir i dir-nos que toca reformar Espanya ja ho van intentar històricament prohoms catalans i som on som. Dir-nos que amb una República espanyola anirem millor, és no haver llegit la historia de la I i II República espanyola.
No és que ens vulguin espanyolitzar, no és que no s’inverteixi el que aportem, no és que ens vulguin espanyolitzar, no és que ens espiïn, no és que ens atonyinin per posar urnes, no és que cridin “a por ellos” com si fóssim empestat, no és que hagin vingut voluntàriament a Catalunya i ara ens facin responsables, no és que els que venen de fora creguin que son a Espanya i amb el castellà en tenen prou. Senzillament és que ens odien i ens volen extingits i només perquè som un poble diferent al espanyol.
Davant d’aquesta situació hem de triar; O Comunitat Autònoma on qui decideix que ens toca ho fan de Madrid, o Independència i ser lliures per decidir per molt que errem.
Per cert, al pas que anem, la pretensió de ser independents i amics dels espanyols, a cada nova malifeta de Espanya i el seu Estat, ho estan posant més complicat. De moment alguns pensàvem que amb els espanyol d’esquerres teníem possibilats, avui ja no.
RSS Feed
