ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

JUNTS PER CATALUNYA, PER LA LLIBERTAT I LA INDEPEPENDÈNCIA

29/5/2022

0 Comments

 
Picture
JxCat no pot ser responsable de la pèrdua de cap oportunitat per culminar amb èxit el procés cap a la independència i l’alliberament de Catalunya i, amb determinació, ha d’aprofitar i crear totes les oportunitats polítiques que siguin necessàries per abastar-les.

No saber, o no tenir clar, que Espanya, el seu Estat i tota l’espanyolada -franquista o d’esquerres- treballen i lluiten per la seva nació, Espanya, és amagar el cap sota l’ala.

És evident que la política va lligada sempre a la gestió dels recursos propis o dels disponibles. Ara bé, gestionar en termes neutres seguint la inèrcia de la mateixa administració, ho pot fer tothom. Cal deixar clar que la gestió pública, el bon govern, hauria d’estar sotmès a la legislació i a la legalitat aplicada amb lleialtat i d’acord amb els principis i valors europeus, i que haurien de ser els funcionaris públics els qui vetllessin per una aplicació legítima de les normes legals. A Espanya això és una entelèquia, donat que els seus funcionaris estan amarats d’una espanyolitat que, de forma indiscutible, s’aparta dels principis democràtics i els valors europeus que l’estat solemnement s’ha compromès a respectar i defensar.

De fet, i és una obvietat, les organitzacions polítiques poden tenir ideologies, interessos i propostes de gestió distintes, i alhora pactar per governar junts.

D’exemples on la confusió partidista es produeix quan es comparteix la gestió en tenim a cabassos. Per exemple, PSOE i UP governen en coalició; i avui podem comprovar l’amortització de líders i com UP està força allunyada d’aquell 15M.

ER i JxCat governen col·ligats. Costa d’entendre que la CUP negociï el mandat i no formi part del Govern. I avui estem en posició i capacitat per demostrar que les diferències entre ER i JxCat cada dia són menors o fins i tot inexistents. Ens referim al Govern, des don es gestiona exclusivament en termes autonomistes.

JxCat ha perdut oportunitats polítiques per deixar clar que som fidels a l’1 d’octubre; que som els qui volem la Independència i lluitem per assolir-la, per tenir-ho tot com els altres pobles lliures d’Europa; que som els qui fem i sabem fer la confrontació intel·ligent, el nostre nord fins que no siguem lliures; que som dels qui desobeeixen quan cal, malgrat els costos personals; que som dels qui mai legitimarem la legalitat espanyola d’arrel franquista i, sobretot, els qui no ho fiem tot a l’autonomisme amb l’excusa que no tenim els 68 diputats necessaris i disposats per implementar la República ja proclamada.

Els nostres conciutadans comproven amb estupor democràtic que el fet de tenir 74 diputats i el 52 % de vots al Parlament no ens ha fet avançar clarament cap a l’alliberament, i que les intervencions més o menys punyents i encertades al Congrés, al Senat i al Parlament Europeu no en corregeixen el balanç d’impotència.

Si la pretensió de JxCat és oferir bons gestors -naturalment autonòmics- al respectable, i dir que mentrestant ens quedem asseguts per recuperar forces, l’errem totalment: això ja ho diu i ho fa ER.

L’errem també si la pretensió de JxCat és aconseguir la unitat independentista: és un propòsit fallit voler regenerar ER, com ells volen fer amb Espanya i el seu Estat per aconseguir una unitat estatal suportable. Portem massa cops de porta en nom de la seva fixació per ser la força hegemònica del catalanisme polític. L’únic moment on ER va acceptar la unitat,  va ser amb JxSi. I la van acceptar per pressió popular: avui ER ja ha fet els deures perquè mai més torni a passar.

JxCat, si vol ser el que programàticament diu que vol ser, si vol exercir poder, si vol fer gestió política de debò, ha de decidir el perquè, el com i amb qui. De moment solament tenim un Manifest inicial que cal desplegar més per les accions que pels discursos, més per coherència cívica amb els valors i principis que proclama que ens agermana, que per declaracions tàctiques i reactives a la discriminació, venjança i repressió que ens administra l’estat, o per la crítica dels nostres adversaris.

No ho oblidem: sotmesos a la legalitat del règim del 78, vol dir que som una “Comunidad Autonómica” on, segons siguin els resultats electorals, legislem el que ens deixen i on les decisions sempre estan encabides dins el marc constitucional de l'Espanya "una y grande" a conveniència dels interessos que monopolitzen les institucions, sempre contraris als essencials i generals del nostre poble.

És pel nostres explícits compromisos amb la llibertat i amb els drets nacionals -que entenem incorporen un propòsit inclusiu de justícia social-, que la Sentència i les resolucions del TSJC (depenent de la justícia espanyola) respecte del mínim momentani del 25% de castellà a les aules de les nostres escoles, mereixien una resposta política clara i contundent a part de buscar una sortida administrativa i legalista, més o menys funambulesca, com la de les diferents versions dels pactes que han confós a l’opinió pública.

Pels que practiquen, accepten i volen ser “Comunidad Autónoma”, segur que sí que en tenien prou amb un Pacte ambigu que es pot interpretar segons convingui, i que la justícia esbiaixada que sofrim ho interpretarà en contra nostra, perquè per a ells el primer valor és la unitat territorial (que definitivament confonen amb la uniformitat cultural), fins i tot per sobre del de la convivència pacífica amb el que teòricament estan compromesos pels tractats europeus.

Però, sense excepció, els experts que saben de les dinàmiques sociolingüístiques no s’estan de recordar-nos que, a part d’altres accions en altres àmbits, el català ha de ser l’única llengua vehicular a les escoles si no volem perdre la llengua i amb ella la nostra identitat com a poble, perquè és el patrimoni que més ens identifica i que tenim el deure de protegir i desenvolupar, encara que sigui contra l’agressió assimilista d’un poder judicial que vulnera les seves obligacions de protecció i tutela efectiva més elementals per a una convivència pacífica entre els pobles de l’estat. No preveure que aquests jutges de part, si és necessari amb el concurs de la Real Academia de la Lengua Española, consideraran que vehicular i curricular són sinònims, és una errada a hores d’ara incomprensible.

I davant d’una sostinguda i permanent agressió il·legítima, injusta i abusiva, encara que es disfressi de justícia, no queda altra posició cívica, cap altre camí digne que la denúncia i la desobediència fins a la mudança d’un poder judicial que corromp els valors i principis democràtics, amb la complicitat de totes les institucions centrals de l’estat. Mudança que solament s’albira amb la Independència.

Els temps de CDC no tornaran. Catalanisme més o menys regionalista, més o menys nacional, “peix al cove” i gestió equilibradora de l’estat a canvi, mai més seran els fonaments per governar vint-i-tres anys més. Aquella estratègia oportunista del moment ens portà inexorablement a l’atzucac: o espanyolitzats o independents i molts convergents ho sabien. Malgrat això, a Junts, més per nostàlgia o interessos personals que per realisme polític, encara n’hi ha uns quants que enyoren aquells temps passats. El primer d’octubre decidírem ser independents i no ser espanyolitzats.

JxCat, ara mateix, és un garbuix ideològic des del prisma d’un país normal amb institucions consolidades: ni de dretes, ni d’esquerres, ni de centre. Per aconseguir l’objectiu de la Independència i l’alliberament nacional, una organització transversal és la millor opció; i per fer autonomisme la pitjor. Ara, el que toca és deixar clar quin és el paper de JxCat. Gestionar, bon govern, civisme, europeisme, catalanisme, confrontació, legitimitat, legalitat, autonomisme, constitucionalisme, són els termes també del garbuix, i no tots són de lluita. JxCat ha de decidir què vol, com fer-ho i fer-ho ràpid, que les oportunitats i obligacions històriques no s’esperen. Independència o l’aniquilació lenta però sistemàtica del poble català. Cada dia al costat dels que rebutgen la unitat independentista és un roc a la motxilla que els dona no solament l’hegemonia electoral, sinó tota la iniciativa política.

Els espanyols ho tenen clar: són Estat, reconeguts com un pes pesant en el  clan de la UE i, per primera vegada, després d’estar contra les cordes, saben que poden guanyar la partida definitivament. El pitjor per a la nostra formació és que tenen clar també que els seus col·laboradors són PSC, ER, Comuns, PP, Vox, i Ciutadans si encara existeixen a les pròximes eleccions.

JxCat tindrà al Congrés del proper dia 4 de juny la seva darrera oportunitat per no seguir el camí vers la insignificança dels experiments anteriors de l’entorn postconvergent. Ara bé, sabem que, “sospitosament”, en tindrem dos: el primer per triar una nova direcció i l’altre per decidir objectius polítics i estratègia; cosa que a molts ens ha deixat astorats, perquè confiàvem en els principis democràtics de la formació. Ara no els entenem, perquè normalment els militants aproven primer les resolucions polítiques i organitzatives congressuals, i després trien la direcció i els lideratges tenint en compte els debats previs.

Per pensar-hi, reflexionar-hi i decidir si el que volem és una organització on els dirigents poden fins i tot no compartir el que les bases volen i aproven.

Toca decidir, i fer-ho amb consciència i responsabilitat en un moment greu. Gestionar l’autonomia sabent que els espanyols van a totes per la nostra aniquilació, o deixar clar que JxCat és l’alternativa per a la Independència, amb el suport del Consell per la República.

La resta, i aquest cop sense fusells, tothom qui vol saber-ho ja sap on ens du: a la irrellevància com a poble i a una espanyolització definitiva.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.