Paris. Una tragèdia. Un crim. Ens ha de ser igual com s’ha perpetrat. Organitzadament o anàrquicament. El resultat és el mateix, morts i ferits. La condemna total.
Fins no fa gaire politòlegs de tota mena i analistes definien el mon amb tres apartats. Un primer mon, on la ciutadania gaudia d’uns privilegis i benestar envejats. Un segon mon, amb capacitat d’avançar per apropar-se al primer. La ventafocs, el tercer mon, on i caben tots els desheretats de la terra. Aquets, desemparats i utilitzats, que han estat oblidats i sembla que ho continuaran estant. El primer mon és el referent. Tothom hi vol arribar. Impossible si no és determinen politiques i accions que ho facin possible.
Europa rep des de fa molts anys una immigració des de l’Africa i els Països Àrabs, fonamentalment, d’Asia també, i gairebé sempre per qüestions relatives al benestar social que no tenen als seus llocs d’origen. La guerra d’Irak i Líbia, fa 6 anys no n’eren factors determinants.
Ser capaços de veure, analitzar i assumir el perquè de tot plegat, és l’única forma de trobar, ho si més no apropar-nos, solucions al greu conflicte que tenim tots plegats. Aquest conflicte com l’economia ara ja el tenim globalitzat.
Europa i els EEUU, tenen una responsabilitat directe i per començar seria bo fer autocrítica i demanar perdo als pobles que pateixen el mateix que a passat a Paris. Darrerament Rússia i la Xina van pel mateix camí.
No és pot xuclar la riquesa d’un país, convertint-lo, o permeten que no deixi de ser un país ple de misèria i sense futur. Futur, benestar social i estabilitat són els elements que se’ls ha negat. L’avarícia, va determinar que no calia fer esforços en aquest sentit. Potenciar sistemes dictatorials i armats era molt més senzill i potser econòmic. De vegades en forma de República i d’altres amb monarquies tant arcaiques com antidemocràtiques.
El pitjor que li pot passar a qualsevol ciutadà, és haver de fugir de casa, del poble i del país. Quan això succeeix, algú n’és responsable. Les causes son dues; “cap futur, misèria, gana i uns conflictes armats que la majoria de vegades són intencionats. Controlar els recursos naturals com el petroli, han estat la preocupació del primer mon. La situació dels ciutadans del tercer mon, fins avui, els hi ha relliscat. Per acabar-ho d’adobar, el primer mon, amos de la tecnologia de la mort, han fet del negoci armamentístic, la principal causa que impossibilita resoldre la situació.
Jighadistes, Al-Qaida, Estat Islàmic, Afganistan, Síria, Irak, Líbia, Palestina, Níger Mali, Sudan, Uganda, Burundi. Un paquet que podem situar dins del tercer mon. Ètnies i religió, en són l’excusa per garantir-ne la mort. La seva misèria la causa.
Segur que resoldre la situació no ho farem avui per demà. Començar a posar la primera pedra, si que és plausible. Un bon inici seria la prohibició de venda d’armes a qualsevol país que no respecti les mateixes normes democràtiques del primer mon.
És evident que els culpables són els que premen el gallet i que han de patir tota la justícia democràtica. Però també és evident que a l’altra cantó tenim culpables, que si no han fet el mateix, tenen responsabilitats directes del perquè de tot plegat i la justícia democràtica també els hi hauria de caure al damunt.
Lluitar contra la barbàrie mai s’hauria de fer amb més barbàrie. Només treballant per un mon més just i solidari ens en sortirem i si som capaços de repartir amb major equitat els recursos limitats del planeta, segur que és pot aconseguir. Aquest és el camí, no ni ha cap altre.
RSS Feed
