Stéphane Hessel, antic membre de la resistència francesa i presoner en un camp de concentració nazi, al 2010 va escriure un llibre que pel seu contingut “revolucionari”, ha estat pres com el nou “catecisme” pels més desfavorits.
Indigneu-vos. Si. Indignació davant d’una crisis mundial encetada als EEUU i desfermada amb molta cruesa a molts indrets d’Europa. Indignació veien com els més rics ho són més i el pobres més pobres. Indignació comprovant com salven bancs i ensorren les aspiracions legitimes d’un poble (Grècia). Indignació generalitzada per comprovar que una vegada darrera altra les classes més desfavorides no poden participar del poder polític i econòmic i per tant del dret a la justícia social que les elits capitalistes impediran si no és amb comptagotes i per evitar revoltes no desitjades.
A l’estat espanyol, l’iniciï del moviment dels indignats és a Madrid, cert, també és cert que és a Barcelona, Plaça Catalunya, on el moviment prendria un caràcter més organitzat, acabant amb l’encerclament del Parlament de Catalunya, cosa que no succeeix en cap altra de Espanya.
La crisis, la reforma laboral del PSOE, la ribotada de l’Estatut, la retallada de l’Estatut i la provocació institucional d’un Tribunal que és posa per damunt de la voluntat de tot un poble, determina un còctel tant explosiu com determinant per ser on som.
És prou evident que Espanya te dos tipus d’indignants. Els que estant indignats amb els que governen a Madrid i el seu sistema, i els indignats catalans que hem dit que fins aquí. Que en tenim prou. Que ens volem governar amb tot i per tot. Que volem decidir-ho tot. Que ja no ens alimenten molles i volem el pa sencer.
Com controlar, liderar i reconvertir un moviment extraordinari en un eina per competir no era fàcil. A Espanya només calien mitjans, que per cert mai posarien ni PP ni PSOE. Aquets mitjans han estat proporcionats per agents poderosos del mon capitalista, el mateix que s’ha pretès eliminar. Gran paradoxa. Pablo Iglesias a Espanya i l’Ada Colau a Catalunya, van ser els escollits. L’un per un verb fàcil i amb capacitat de lideratge provinent del mon universitari. “Sobre tot amb una gran consciencia de classe”. L’altra liderant el moviment contra els desnonaments, tant trist com miserable. Trist pels desnonaments i miserable donat que la Constitució espanyola diu que tots els espanyols tenen dret a una vivenda digna.
El moviment del 15 M, s’ha repartit entre un nou partit Podemos, dos de vells, Izquierda Unida, Iniciativa i ara també entre Ciutadans. Sembla que l’orientació ideològica, malgrat Ciutadans, pretén ser d’esquerres. A Catalunya, “Barcelona en Comú” i “Catalunya si que és pot”, són els seus referents basics. Tot i que també curiosament, Ciutadans els pren avantatge en les àrees urbanes feus de les esquerres. Gran embolic moviment d’esquerres, de centre o de dreta.
Queda clar doncs el 15 M ja no és aquell moviment “fresc i revolucionari”. A Catalunya, aquest moviment l’únic que ha aconseguit és substituir ICV i un segment important dels socialistes. Ara les seves consignes són les mateixes que duien com pancarta l’Herrera i la Camats. A CDC ni aigua. El President Mas, és un "corrupte, és la dreta" i fins i tot vas més enllà que la propi ajusticia espanyola, Ells sentencien.
La confluència de la indignació, amb altres aspectes que res tenien a veure amb la lluita de classes, els ha destarotat, descol·locat. Els catalans estan farts de rebre insults, de ser menyspreats, de ser els cornuts i pagar el beure. Ara la indignació és molt més ample. No direm que el que te a veure amb la injustícia social ja no compta, el que diem és que els catalans a través de la indignació ens estem aixecant de la posició de genolls.
Aquest relat, i n’estem convençuts, només te una falla, les CUP. Les CUP o no van saber-ho fer o la part del seu discurs independentista no feia patxoca als indignats majoritàriament, cosa que evita que fossin determinants per acollir el moviment, fet que faria gairebé improbable la existència de “Barcelona en Comú i Catalunya si que és pot”. La realitat és que les CUP, tot i ser cridats a participar van dir no. Per alguna cosa seria.
Les CUP, deuen saber que mai tindran el vist i plau de les esquerres espanyoles provinents del 15 M, per que Catalunya practiqui el dret d’autodeterminació. No ho diem nosaltres ho diu el Pablo Iglesias i ho diu Alberto Garzón. Aquest fet els posa davant d’una encreuada, o amb els espanyols indignats, però espanyols, o amb la transversalitat de “Junts pel Si” per guanyar la independència i amb ella les eines que mai tindrem si depenem d’Espanya per les politiques de justícia social.
En Rabell sap que té un problema i que seria el mateix que tindria la CUP si “Junts pel Si” no depengués ara d’ells. Que farien quan un Govern conformat des de la transversalitat catalana proposes lleis a favor dels desfavorits? De “Catalunya si que és pot” ja ho hem vist, han votat no a una resolució que va en aquesta línea. La diferencia és, que aquest cop la CUP ha votat al costat de la “dreta”, CDC i en Mas i els espanyols d’esquerres no. Queda clar per la nova esquerra el cap del Mas te més valor que qualsevol política a favor dels desfavorits.
Confondre els objectius i les prioritats ens pot portar a la roina i el desastre. Ara no és el moment de combatre entre “dretes i esquerres”. Sobre tot si les renuncies i acceptacions és posen al servei de la Nació i de la ciutadania. Mas ja no és la proposta de CDC, és la proposta de Junts pel Si i de més 1.600.000 catalans.
Senyors de les CUP, segur que la responsabilitat que avui teniu no la preteníeu. La vostra coherència ho demostra, no voler cap càrrec o confirma. No ha estat així, la ciutadania amb i des de la seva absoluta llibertat a triat 62 diputats de Junts pel Si i 10 per la CUP. Ara ens ha tocat decidir i a vosaltres amb menys, més que ningú. Gran responsabilitat buscada o no.
Segur que mai podríeu ni haver-vos imaginat, ni per un moment, que part de les vostres peticions que segur seran antològiques, en política i en el camp social, tenen ara, la possibilitat de convertir-se en realitat. Si l’esguerreu ara, potser aquesta oportunitat d’implantar més justícia social haurà esta el somni d’una nit d’estiu. Somni que per cert mai vindrà de la ma dels espanyols d’esquerres, que temps i oportunitats de tenir-ne segur que convindrem n’han tingut.