Al gener sembla que els repartidors de la seva justícia, magistrats del Tribunal Suprem - sala segona, jutjaran als que ara són els nostres presos politics. Als exiliats no podran fer-ho perquè Alemanya, Bèlgica, Escòcia i Suiza han decidit que ni són ni han comés cap delicte i han rebutjat l’ordre d’extradició. I la “gran justícia” espanyola retira l’ordre d’extradició. Lliures a Europa i sense poder ser jutjats a Espanya. I sense avergonyir-se.
Sembla que el govern del Pedro Sánchez “voldria una absolució” judicial. La justícia a Espanya la carrega el diable, Franco, i pot passar de tot. Ara be veien les desestimació de llibertat i el manteniment de presó preventiva, ens temem el pitjor. Els que controlen l’Estat volen venjança i escarment, sinó haurien admès que els delictes dels que s’acusen, d’acord la UE, són inviables i la resta no mereixen presó preventiva.
Que farem si el judici fa sentencia condemnatòria, i se’ls empresona fora de Catalunya? Que farem si automàticament no són amnistiats? Sembla que els nostres presos politics en cap cas demanaran indult, que seria admetre que són uns delinqüents. Que farem si després d’haver recolzat la moció de censura i uns provables PGE, la resposta del govern espanyol, és autonomisme i unes dosis de bilateralitat buides de contingut, amb presos.
Que farem si com tot apunta, PP, Ciutadans i ara els de VOX, és fan amb el poder absolut al Congres i Senat, a més del que ja tenen ara al Estat?
Varem acceptar unes eleccions imposades. Varem acceptar que destituïssin els nostres politics escollits democràticament i legalment. Varem acceptar que liquidessin el nostre Parlament i Govern. De res han servit les nostres accions de protestes ni els llaços grocs. Faran el judici i se’ls hi en fot el que digui Europa i la seva justícia, tenen clar que ells si que no pagaran preu. I que farem nosaltres?
Guanyem les eleccions, tenim el Govern, som els carcellers i hem assumit que només tenim una legalitat, la espanyola. Podrem conviure practicant l’autonomia, la que vulguin, amb una condemna, amb presó i sense cap horitzó per exercir els nostres drets com poble.
De fet, ara mateix i sense condemna estem, volent o no, normalitzant que el que faci l’Estat ja ens està be i només esperem que siguin justos. De traca i mocador.
Podrem esperar a eixamplar-nos amb presos, ofegats econòmicament, amb l’espasa de Dàmocles permanent del govern espanyol de torn per lligar-nos curt.
Governar aquest autonomia amb aquest escenari, només té una traducció, rendició. Catalunya mai imposarà, ni volen, i perquè no pot, enfrontar-se democràticament a Espanya amb les seves regles de joc.
És absurd esperà del Estat, dels borbons, del govern espanyol, dels partits espanyols, la decència democràtica per resoldre el conflicte que ve des de el 1714. Sobre tot perquè Castella i els castellans no canviaran ni modificaran els seus conceptes ancestrals imperialistes i de poder. Cada cop que hem assolit algun grau de sobirania, Espanya ha resolt amb dictadures i cops d’Estat que no. Això és historia.
Acceptar presos. Acceptar que els nostres politics exiliats no podran tornar durant anys. Acceptar la legalitat injusta del Estat espanyol. Acceptar que l’únic que podem fer és intentar pactar un Referèndum impossible amb Espanya. Acceptar que Catalunya, ja no se la considera ni una Nacionalitat, ara “Comunidad Autonomica”. Acceptar la sagnia impositiva, l’extracció dels nostres recursos i que les nostres politiques sempre seran intervingudes. Acceptar que no només no tindrem més autogovern, sinó tot el contrari, escoltant les declaracions dels líders politics espanyols. Acceptar que ni tant sols decidim quin nom posar al aeroport del Prat Barcelona, si s’ha de posar. Senzillament vol dir que els catalans pro independència, pro República, hem de “liquidar” a tota la recula de politics i fins i tot els partits, que covardament, deliberadament i aprofitant que el sistema necessita representació, l’utilitzen per motius i causes tant espúries com miserables.
Acceptar el relat espanyol quan ens diuen que no som prous. Acceptar l’estratègia del eixamplament amb presos, exiliats i perseguits, que vol dir temps. Acceptar que l’únic que fem és gestionar les engrunes que ens permet Espanya. Acceptar que els nostres vots no valen res i que un Tribunal o un jutge ens marquin en nom de la “democràcia” espanyola fins on podem ser lliures. Voldria dir que a més de ser uns covards els que ho acceptin són mesells i vassalls.
No va de sapiència política ni de màsters, va de dignitat i de ser curosos amb la paraula i la veritat. De llestos i vividors dels diner públic fins els ous. Ni més ni menys.
RSS Feed
