ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

FRANCO, EL COLPISTA

26/12/2018

0 Comments

 
Picture

La segona República, espanyola clar, va venir de la ma d’unes eleccions municipals celebrades el 12 d’Abril del 1931. Els borbons, Alfons XIII, van emprendre camí al exili. Guanyaven els farts de tanta injustícia i afamats de drets i llibertats. Farts de la corrupció, misèries, nepotisme, i d’una justícia abassegadorament sempre a favor dels poderosos. Semblava que per fi les castes dominants, l’aristocràcia i un Estat anquilosat podien ser reformats des de un republicanisme popular, Llibertat, Igualtat i Fraternitat.

El 14 d’Abril del 31, Lluis Companys proclama la República espanyola des de el balcó del Ajuntament. Francesc Macià proclama la República catalana des de la Generalitat, com Estat integrat a la Federació de Repúbliques Ibèriques.

Sense sang, sense ferits, sense aldarulls. Sense ni un mort, les dues Repúbliques varen ser proclamades. Des de les urnes. des de la voluntat popular. Sense trampes i amb tot el reconeixement internacional de l’època.

Ens ho explicaven els vells i aquesta va ser la brama. La República proclamada tant dolçament, no podia durar gaire. Molts creien que desactivar els conspiradors contra la naixent República només és podia fer democràticament. D’altres creien que amb destitucions, que mai és van fer, i reformes urgents del Estat ni havia prou. Certament no la van encertar i la conspiració per tombar la República va arribar i de la forma més cruenta i salvatge; Un cop d’Estat militar, una guerra civil i una postguerra que va ser d’extermini i venjança. Genocidi total.

La confluència dels revolucionaris variats i pistolers de la patronal van fer possible que la dreta, monàrquica i enemiga de la reforma agrària i donar més drets individuals i col·lectius, fessin, que contràriament al que pensen els progressistes, guanyessin els de dretes, les eleccions generals al 34. S’estava gestant el cop d’Estat.

Franco fet general per la República, gran visió per cert, africanista, monàrquic i defensor de la unitat territorial peninsular i de les colònies d’ultramar, desprès dels fets revolucionaris a Astúries, és situarà com generalíssim per la gracia de Deu, per dirigir el  cop d’Estat que ha de venir desprès que el Front Popular guanyes les eleccions generals del 34.

Els fets del 6 d’octubre del 34, que succeeixen a Catalunya, proclamant l’Estat català, més la defensa dels miners  d’Astúries pels seus drets, que acaba  amb una repressió contra els treballadors, dirigida per Franco i Goded amb les forces de la legió, GC i guàrdia mora, amb més de 300 morts serà la mort de la República.

La reforma agrària per Espanya i la llei de Contractes de Conreu a Catalunya eren tant revolucionaris com justes i l’entramat dretà que no volia perdre els seus privilegis i drets, van iniciar el procés conspiratiu per derrocar la República.

Franco va tenir el suport de la CEDA, els terratinents, la Banca March, un estol de comandaments del exercit que mai van ser depurats, la legió, la guàrdia mora, un sector de la Guardia Civil i l’ajut de Hitler i Mussolini. Tot units contra el comunisme, el socialisme i qualsevol reforma social. El poder no era del poble, era i havia de ser nominal, com a Alemanya, Itàlia i Japó.

Marroc és l’indret on els colpistes preparen l’alçament militar contra la República. Ara, al segle XXI també és un país preferent per Espanya. Alemanya, Itàlia, Portugal i Marroc amb Franco per ajudar al cop d’Estat.

Franco, el colpista, amb els seus generals, Godet, Mola, Sanjurjo, Millan Astray, a sang i foc van assassinar, violar i liquidar tota referència progressista en nom d’Espanya i l’Església.

Franco no era un demòcrata. Era un militar que mai va admetre que servia al poble. El seu poder era el de les armes. Franco va fer el que va fer amb l’ajut inestimable d’un comitè de no intervenció ordit per Anglaterra i França. Franco va guanyar la guerra per l’ajut material i bèl·lic de Hitler i Mussolini. Franco va ser el “gran dictador” d’Europa perquè els guanyadors de la segona guerra mundial ho van permetre. Franco va quedar legitimat desprès del seu cop d’Estat perquè els EEUU i l’Església així ho van voler.

Franco va ser un colpista, un traïdor a la República, un assassí, un feixista, un falangista i sobre tot un enemic del poble i de tot allò que suposes mes drets, més llibertats i més democràcia. Franco i els seus ho van tenir clar i van aplicar la seva màxima; terra cremada i cap supervivent defensor de la República i la democràcia. 

Els del PP, Ciutadans i ara VOX no volen condemnar el regim franquista i fins i tot gosen dir-nos que cal preservar els seus anys de govern, però quan algú conspira s’aixeca amb armes, assassina hi ho fa per liquidar la legalitat democràtica del moment és un colpista  que mereix ser condemnat i liquidat per sempre més i als que pretenen dir-nos que viva Franco també.

Franco no hauria de ser traslladat del “Valle de los caidos”. Franco hauria de ser cremat i llençades les seves cendres a les escombraries. El “valle de los caidos”, hauria de ser esfondrat i en el seu lloc un senzill monòlit que digues; “aquí estan enterrats els esclaus i defensor de la legalitat democràtica republicana assassinats per un colpista, Franco”.

Per cert el dia que definitivament és condemni Franco i el seu regim, a l’Església, que encara no ha demanat perdó també se li haurà de condemnar el seu passat.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.