Barcelona en comú, Catalunya si que és pot i En comú podem, són el mateix. Potser organitzativament encara no, però ideològicament i amb els seus objectius politics i socials si.
Sempre hem mantingut que si Ada Colau és alcaldessa de Barcelona, ho és per la manca de visió política i patriotisme. El partidisme pur i dur és va imposar i avui Barcelona és l’estàndard unionista de Unidos Podemos, de la ma d’un equip de govern podemita i pesoista.
Lluny de l’AMI. Lluny del procés i contraris a que Catalunya sigui un Estat independent. La proba del coto n’és el pacte amb els del PSOE per governar l’Ajuntament. El que no s’entén és que els de les CUP, tant indepes, recolzin a l’equip de la Colau. Be, això forma part duna altra historia.
Ara volen aprovar els pressupostos del 2017. El volen incrementar amb un 4,7%, prioritzant la despesa per combatre les desigualtats i la pobresa, i demanen la discussió dels mateixos amb tothom. Sembla, segons Pisarello, que cap dels grups a l’oposició s’ha tancat a la discussió. Que lluny dels pressupostos de la Generalitat on la posició va ser no, fins i tot a la discussió dels mateixos. La diferencia entre els pressupostos era que un el presentaven els independentistes i el municipal els unionistes, i malgrat tot els independentistes de l’Ajuntament, no tenen cap perjudici en discutir-los, esmenar-los i aprovar-los si calgués.
Cal recordar que els pressupostos de la Generalitat, eren socialment molt curosos. Contemplaven un creixement de despesa com mai en els darrers 12 anys per lluitar contra la pobresa de tot tipus, desigualtat, exclusió social, incrementant fins i tot partides a sanitat i ensenyament. Va ser igual El Grup de l’Ada Colau, CSQEP, va dir no, esmena a la totalitat i com el PP, C’S i el PSOE, és varen negar fins i tot a la seva discussió.
L’Ajuntament de Barcelona, cap i casal, capital, de Catalunya, ni està a favor del procés, ni mourà un dit per la independència de Catalunya. Tenim un problema i no és menor. Imaginem-nos que el Parlament de Catalunya desconnecta i que l’Ajuntament de Barcelona és posiciona políticament al costat d’Espanya. Tindríem un problema i gros. Barcelona té, això si, merescudament guanyat un paper internacional fora de dubtes. Un prestigi d’una magnitud que territorialment tapa Girona, Lleida i Tarragona. Sense oblidar que a Lleida governen els del PSOE i Ciutadans i a Tarragona el PSOE amb el PP. Tres ciutats, Barcelona, Tarragona i Lleida contra el procés. Poca broma.
“Els de les CUP amb només el compromís de que no és persegueixin als manters en tindrien prou per recolzar els pressupostos municipals. ERC amb la contrapartida de que al Parlament recolzin els de Catalunya i els del PDCECAT, CiU manifesten que seran els pressupostos de la confiança”.
Sembla talment el joc dels disbarats. Barcelona, que hauria de ser la capital de la República Catalana, en mans d’unionistes i sense fer absolutament res, a gairebé res, per canviar-ho.
Ja sabem que els 10 regidors del PDCECAT, 5 de ERC i els 3 de les CUP no sumen 21, però són més que 11 de B eb Comú i 4 del PSOE. També sabem que un punt els pot unir, la independència de Catalunya. I ni això. No entendre que Barcelona és més que una eina d’Estat, és fer-nos un tret al peu.
Podemos ho va tenir clar, la seva implantació només podia ser si prenien les places municipals més importants de l’Estat espanyol. Madrid i Barcelona són un contrapoder i una plataforma institucional, política i econòmica de primer ordre. Deixar que la Colau governi sense por per la desunió dels independentistes, ho lamentarem i qui avisa no és traïdor.