El dissabte els sindicats CCOO i UGT acompanyats per gent de CSQP, Podemos, membres i ex dirigents de ICV i alguns despistats de les CUP, és varen manifestar per exigir uns pressupostos, els de la Generalitat, més socials.
Manifestació tant minoritària com la d’aquells que ho fan el 12 d’Octubre, el dia de la raza. Malgrat tot és el de menys quants hi eren. L’important, el que destaca és fer una manifestació contra un Govern, perquè anava d’això, que no pot legislar ni comptar amb els recursos propis que generem a Catalunya.
Catalunya no té dret a decidir quin és el grau de solidaritat que vol exercir vers la resta dels pobles que habiten a la península. Ens la imposen. A Navarra i Euskadi no. No cal queixar-se. La pretesa igualtat dels “espanyols”, és una fal·làcia.
“Es pot fer ara”. Aquest va ser el lema de la manifestació. La sentencia dels sindicats, reunits amb el Govern ha estat contundent: “Hem vist de manera clara que ha primat més el debat d’equilibri parlamentari que el debat de quina és la política econòmica i fiscal”. Ha dit en Camil Ros de la UGT i militant de ERC, o ex. Cal saber que de moment ni ha començat el debat pressupostari.
Joan Carles Gallego, el de CCOO, ha anat més lluny; “descarta que el projecte de pressupostos actual sigui en cap cas social”. Aquest fins i tot ja nega la possibilitat d’esmenar-lo si cal.
Contundents, si, però esperpèntics amb pretensions i capacitats que no tenen i segur que no tindran mai. Els lobbys acostumen a tenir independència, i tant política com econòmica. Ni CCOO ni la UGT contemplen aquests requisits. Queda per tant clar que la seva capacitat d’influir en uns pressupostos, està lligada de mans i peus.
CCOO i la UGT, poden amb tot el contuberni podemita i esquerranós de ICV i IU, pressionar el que vulguin, però que tothom tingui clar que no fan per millorar la vida social dels que menys tenen. Ho fan per sortir del forat del ostracisme al que la societat i els treballadors els han enviat.
L’afiliació als sindicats a Catalunya i Espanya va entre un 13 i 15 %, a Europa la mitja és del 80 %. Credibilitat i una bona gestió, a més d’una consciencio col·lectiva i individual en són les claus, a més d’entendre i tenir clar que els governs tenen la legitimitat democràtica per legislar i els sindicats a la negociació amb els empresaris.
Aquí tot és a l’inrevés. Els sindicats volen incidir en els pressupostos, amb la pretensió absurda de dir on i que s’ha de gastar. La negociació amb la patronal per incrementar salaris i producció queda relegada. La gran patronal, IBEX 35, està gaudint amb apoteosis els millors beneficis dels darrers 20 anys. Sembla que aquest filo no cal tocar-lo.
Que ningú demani a la patronal repartir beneficis. I ara. Que ningú demani a la patronal que no compleixi les reformes laborals imposades. I ara. La desobediència només pels independentistes.
Sembla que CCOO i la UGT han triat i decidit, sense dir-ho obertament, que l’operació d’esquerres unionista per trencar la majoria independentista al Govern i Parlament de Catalunya és posi en marxa.
CCOO i la UGT defensen el dret a decidir. Fer-ho sense dir-nos a quin cantó és situen, és tant trampós, com falsa la seva defensa al dret a decidir.
El mon sindical pot, faltaria més, demanar millores socials i exigir que el Govern encara sigui més sensible. Ara be, quan és fa silenciant el tracte i espoli que rep Catalunya, i fen veure que a Catalunya o tenim tot i que si no fem el que calgui és per interessos de les dretes, és com a mínim d’una misèria escandalosa.
Encara és hora que veiem a CCOO i UGT fen una manifestació o convocant una vaga a RENFE – ADIF pel serveis que presten a Catalunya. Encara és hora que veiem als sindicats manifestant-se al costat dels demòcrates imputats per posar urnes. Encara és hora que veiem als sindicats renunciar a les sucoses subvencions que reben del erari públic. Encara és hora que veiem als sindicats manifestant-se per la poca inversió de l’Estat espanyol a Catalunya. Encara és hora que diguin que amb la solidaritat imposada que té Catalunya, amb el que queda i l’ofec espanyol mai podrem fer front a totes les necessitats que la societat catalana té.
Adjudicar al Govern més progressista dels darrers 37 anys la culpabilitat de les retallades i incompliments del govern espanyol, treballar pel seu desgast i trencament i fer-ho sense complexes, du a molts a la conclusió, que amb els sindicalisme actual, Catalunya ha d’esperar-ne ben poc.
Una acció com la del dissabte 19 de Novembre, denunciant i exigint a un Govern, que té molt clar quines són les prioritats, originarà una reacció que farà que molts encara s’allunyin més dels sindicats i el seu sindicalisme de carrer allunyat del que la majoria amb el seu vot va decidir.
Els sindicats i els seus dirigents poden fer tots els clams que vulguin. L’amenaça del Rabell dient que Junqueras faria bé escoltant el clam dels sindicats i les entitats socials, ens mostra amb cruesa el perfil i continguts dels que no havent guanyat a les urnes, ho pretenen imposar des de el carrer.
Ara, i davant la major confrontació que des de Catalunya mantenim amb Espanya, tota acció contra el Govern de Catalunya, és una acció a favor d’Espanya i el seu Govern. Els sindicats davant les seves accions i saben que les lleis supremes venen de Madrid, els diners també després de l’espoli, rebran la justa reacció dels treballadors i treballadores de Catalunya que han entès que sense independència ni millores laborals i socials ni res que no sigui més del mateix però empitjorant cada dia que passa.
RSS Feed
