Fins l’any 2010 participar, estar, pretendre negociar, pactar i sobre tot col·locar a uns quants del partit, al Congrés espanyol, tenia tot el sentit del mon.
Tots els partits de Catalunya havien assumit l’autonomisme, excepte els de les CUP que tampoc són un partit, fet que donava un cert valor “democràtic” i legitimava la transició i regim del 78.
La sentencia del TC, dient-nos que el poble català no té cap tipus de sobirania, que no sigui la que se’ns concedeix graciosament des de Madrid, ho va canviar tot. Per cert cosa que molts feia temps sabíem.
ERC, que s’autoanomenava el partit independentista de sèrie i més antic, tenia tots els números per aglutinar el moviment ciutadà per la República, i ni així. Volien ser el pal del paller i sembla que ni pal ni paller.
Els de les CUP defensors d’un tipus d’integritat, amb uns valors extraordinaris, no han entès que la nostra societat és manipulable, transversal i plena d’interessos petits i miserables, cosa que la fa tendre i profundament pacifica.
Han estat la petita i mitjana burgesia catalana, per interessos o no, els que han fet el seu pas revolucionari més gran, i malgrat els Pujol, els Lleida i els Maragall. D’autonomistes a sobiranistes, i ara si convençuts que amb Espanya i els espanyols no hi tenim res a fer.
Acabada la via autonomista, qui mes ha estat a l’alçada és qui menys ho esperàvem. Mas i el seu entorn i Puigdemont i el seu, són sens dubta els que més han arriscat i els fets ho demostren.
Tenia sentit ser-hi, a Madrid, al Congres espanyol, per aprofitar la seva capitalitat i l’obligació d’Estat perquè ambaixadors i mitjans internacionals i són obligatòriament.
Però ates que el President Puigdemont, i consellers exiliats, han internacionalitzat el conflicte, que la justícia d’Alemanya, Bèlgica, Suiza i Anglaterra els han donat la bufetada jurídica i una extensió del conflicte que passarà als anals de la UE, ja no té cap sentit continuar formant part d’un Estat del que volem marxar.
Qualsevol negociació haurà de ser de govern a govern, d’estat a estat. Mai serà un grup parlamentari, o uns diputats de partit els que facin cap negociació. Només si la màxima autoritat ho decidís. Estem convençuts que en cap cas negociarien la independència uns diputats espanyols que amaguen la se va condició de catalans vulguin o no.
Quedar-nos vol dir que legitimem els seus incompliments, el seu regim, als borbons, al franquisme sociològic i el que és pitjor legitimem una Constitució franquista que no ens reconeix com subjecte polític i una legalitat similar a la que el franquisme va imposar guanyada la guerra del 36, amb l’ajut del Hitler i Mussolini.
No decidim sobre el nostres impostos. No decidim sobre les infraestructures. No decidim sobre la nostra costa. No decidim sobre els ports i aeroports. No decidim sobre els fluxos migratoris. No decidim sobre la nostra seguretat integral. No decidim sobre com és reparteixen els ajuts de la UE. No decidim sobre el deute públic.
Ven mirat, decidir el que és diu decidir, només ho fem amb allò que graciosament ens deixen i volen. Sobre el que si decidim i que sembla prioritari pels partits, és en posar i treure personatges a les institucions publiques. Acceptar el regim del 78 ve que val una cadira i una bona soldada.
Ni una mocio de censura, ni uns presupostos espanyols, ni un govern de dretes o d’esquerres espanyol, seran proclius als nostres drets com a poble.
Ara el que tocaria si els de ERC i PDeCAT fosin uns patriotes de pedra picada, no seria entrar amb el debat dels PGE espanyol, sobre tot tenint clar l’espoli que patim. Ara el que tocaria és fer una roda de premsa explicant que Espanya i el seu Estat no tenen el mínim estàndard democràtic i que marxen per no legitimar la seva justícia, el seu Estat i una monarquia franquista.
La resta és peix al cove, la puta i ramoneta, autonomisme i genuflexió en estat pur. El pare del Raül Romeva la clava. Vergonya cavallers diputats a Madrid, que tenim presos politics i exiliats catalans al exili.
RSS Feed
