![Picture](/uploads/8/5/4/0/8540885/published/efe-20171221-231126581.jpg?1540418546)
David Fernández, Arrufat, Gabriel i Baños, mai van deixar passar qualsevol acció que servis, des de les institucions o carrer, per conscienciar i dir-nos que la independència era el camí.
Una consulta, el 9 de Novembre del 2015, convocada des de el Govern presidit pel MH Artur Mas, sense cap més intenció que la de comptar-nos, va tenir el suport de les CUP. Inicialment no de ERC i ICV, els comuns no existien.
David Fernández i desprès del èxit del 9N, una certa conjunció astral entre la petita i mitjana burgesia catalana i els sectors més antisistema, però patriotes, ens feien somiar que endegar el procés cap a la independència era possible. En Mas i en David és fonien en una abraçada i posaven la primera pedra pel dret a decidir.
Carles Riera, ho admetem, és conseqüent amb l’idear-hi cupaire, però mantenir-lo no serveix per proclamar, implementar o fer efectiva la República. Volien restituir i com que ERC no va voler, ara són oposició. El president Carles Puigdemont és per ells el President legítim. Tenen tota la raó. Ni Jordi Sánchez, ni Jordi Turull ni Quim Torra eren la seva alternativa, però una vegada ERC imposa la seva estratègia des de el Parlament, només quedava una opció, eleccions i sembla que ningú las volia. Les CUP tampoc.
Internacionalitzar el conflicte ho han fet i amb nota els exiliats. Despullar les misèries del “estat de dret espanyol”, feina de tots, ha estat el següent pas, i malgrat les desavinences, deu nido la tasca que hem fet.
Majoria Absoluta al Parlament. Un Govern autonòmic, si, però bastant efectiu. Un President, Quim Torra que diu el que diu, i que reconeix al President Carles Puigdemont com el legítim, és si més no l’escenari millor per resistir fins els judicis. Fins i tot ara les eleccions las convocarà el President Torra.
Quatre diputats, que diuen voler la independència, no haurien de condicionar-ne 66, i ates que el president Carles Puigdemont, és qui proposa el Consell de la República amb els Presidents Quim Torra i Jordi Sánchez i La Crida, no ser-hi no és només un lleig, és un desastre i un tret als peus, que segur incidirà amb la nova oportunitat que són les eleccions municipals del 2019.
Els de les CUP farien be en repensar la seva estratègia. Mantenir-ne tres és un suïcidi polític, dos també però amb dos existeix la possibilitat que els descol·locats finalment triïn República i quan abans millor.
Llençar un President a la paperera de la historia. Forçar una moció de confiança, i abstenir-se per investir President, el 21 de Desembre, va suposar que les CUP passessin de 10 diputats 4. Un nou desconcert, malgrat les enquestes, podrien ven be suposar el darrer cop de gracia.