A diferencia d’Europa, a Espanya, el concepte progressisme sempre s’ha associat amb les esquerres. L’antifranquisme va ser d’esquerres i potser per això les dretes que durant 40 anys van fer-li suport, al Franco, tenen a Espanya mala peça al teler. A Europa i com que després de la segona guerra mundial van fer net, les dretes tenen pedigrí democràtic i les grans coalicions, com ara a Alemanya, entre dretes i esquerres ho demostren i entren dins de la normalitat democràtica.
Com que Espanya és diferent, “Spain is diferent”, i com que en cap cas és va fer net, la tendència natural és associar a les dretes amb un passat ben negre. La llàstima, és que la dreta espanyola, no ha aprofitat el capot de les esquerres i sectors progressistes espanyols per modernitzar-se.
La dreta espanyola, cofoia del seu franquisme, mai hi ha volgut renunciar-hi. D’aquí la seva intransigència quan disposa de majories parlamentaries absolutes. És normal que les seves accions, en el millor dels casos siguin impositives o judicials. Per tant, és gairebé impossible encetar estadis de comprensió, acords i complicitats per culpa de la seva pròpia essència.
És de les esquerres espanyoles que ens queixem, i de que ens fem creus. Ser d’esquerres a Espanya sempre ha estat sinònim de progressista. Per tant, és escandalós veure com l’esquerra espanyola es situa al mateix bàndol a l’hora de no reconèixer el dret de qualsevol poble (Kosovo), en aquest cas el català, a decidir el seu futur (se’n diu Dret d’Autodeterminació) i ni s’immuten.
El debat del dia 17 a “8TV de can Cuni”, canal d’un “Grande d’España, compte de Godó”, entre partits i alguns candidats, a més de ser clarivident va ser esperpèntic. Deixant al marge en Raúl Romeva de Junts pel Si, i la CUP, causava vergonya aliena la concordança d’objectius que no de programa. El Programa no explicat va quedar reduït a la “corrupció i als problemes reals de la gent”, amanit amb la proposta sempiterna de diàleg i l’acord amb Espanya. Matisos a banda, PP, PSOE, Ciutadans, Podemos i el que queda d’Unió, va quedar clar que la seva aposta és continuar dins d’Espanya. Queda confirmat, que el seu progressisme s’ha diluït en el debat independentista. El que decideixi amb els vots el poble català els hi sua. Cap d’ells va dir que acceptaria el resultat legítim d’un mandat provinent de les urnes.
Les esquerres espanyoles ni són progressistes, ni practiquen la solidaritat internacional. Als fets em remeto. De fet, observar el silenci davant el tractament de nazis als catalans, i que Catalunya pateix una corrupció generalitzada, ens entristeix. Podríem dir que ja res en sorprèn, però mentiríem. Ara callen davant els atacs de la gran patronal espanyola i una part de la catalana, més la gran banca espanyola, a que els catalans puguem decidir el nostre futur, quan pressionen per condicionar el vot. Els gran aliats de l’esquerra espanyola, ara no és el poble ni la classe treballadora, ara ho és la patronal i la gran banca. Com dèiem veritablement esperpèntic i decebedor per tots aquells que han lluitat per una societat més justa i encara i són i per la memòria dels que no.
La independència de Catalunya, podria fer el que no ha aconseguit l’esquerra espanyola, emancipar d’una vegada per totes als ciutadans dels pobles de Espanya en general i a la classe treballadora en particular, però ben mirat aviat ja no serà problema nostre.