Cert, no és el resultat que ens hagués agradat. La majoria absoluta per Junts pel Si no ha pogut ser. Els ciutadans ahir van decidir els resultats que tenim. Res a dir. Només felicitar-nos per dos qüestions, prou rellevants, que segur marcaran un abans i un després.
La primera, i prou destacable, és que hem fet de la diada electoral una festa de la democràcia. Amb una participació de més del 77 % de l’electorat, zero incidents. Ni fractura, ni divisió, ni fronts matussers, la festa va ser complerta.
La segona, és que els 62 diputats de Junts pel Si, de moment, sumats als 10 de la CUP, ens dona que per primer cop al Parlament de Catalunya, els independentistes tenen 72 diputats i que són una majoria Parlamentaria inqüestionable. Independentistes que no autonomistes, ni encaixistes, ni federalistes ni de terceres vies.
Nosaltres i com que no practiquem la hipocresia política, no ens en alegrem de la pujada de Ciutadans, ans al contrari. Altra cosa és que per cortesia ciutadana els puguem felicitar.
Els Podemitas, que han utilitzat als catalans com ratolins de laboratori, pel l’assalt a la Moncloa, han rebut i de valent. Són la quarta força empatats amb 11 diputats amb el PP. Iniciativa que abans en tenien 13, constata que de res els ha servit posar-se en mans d’una nova marca mediàtica. ICV, ha iniciat el penós camí del seu ocàs. “Catalunya si que és pot” que pretenia ser la segona força parlamentaria, ha recollit un més que sonor fracàs. Caldrà estar amatents al paper de l’Herrera i la Camats de cara als esdeveniments politics immediats.
Dels socialistes espanyols, ben poca cosa en podem dir. L’Iceta que se’ns dubta és un bon jan, creiem que encara no s’ha na adonat que els seus votants, liquiditats els catalanistes del PSC, són els que mai voldran la nació catalana. Els que els és igual si tot és decideix a Madrid i aquí res. Són aquells que ahir eren republicans i avui monàrquics, però espanyols. Ens referim al PSOE que poc a poc va prenen possessió en detriment del PSC. En resum, són i per damunt de tot i de qualsevol cosa, espanyols. Potser per aquella dita; “ho són perquè no poden ser altra cosa”. Seran, i també ho creiem fermament, els primers en “defensar la República Catalana” quan arribi el moment. Tot i que encara no ho sàpiguen.
Els del PP, que no deixen de ser l’altra cara de la mateixa moneda espanyola, a l’altra hi és Pedro Sánchez dient que per defensar la unitat d’Espanya ell i el PSOE estaran al costat del PP i del govern del Rajoy. “Tanto monta monta tanto”. Cap sorpresa, tant per uns com pels altres som terreny conquerit. Tenen un sostre electoral en caiguda lliure. No seria descartable fins i tot que a les eleccions espanyoles del Desembre el PP fos el Titànic modern a Catalunya.
Del que més ens alegrem i sabem que aquest aspecte és emotiu i no en te gens d’analític, és que els que queden d’Unió, ja són Historia, i certament amb més pena que gloria. Han fet la seva feina. Han arrossegat un bon grapat de catalans al no res. No són comptats al servei de Catalunya. No serveixen ni per Catalunya ni per els Duran, Espadalers o Pelegrins. Els seus vots han servit per comptar-los com NO’s i per impedir que el bloc per la independència sumés. Com dirien aquells; “trabajo cumplido mi capitan”. Totes les enquestes els hi deien, zero. Els hi era igual. Han complert sobradament amb l’objectiu: vots comptats com NO a la llibertat de Catalunya i afebliment del catalanisme en general. L’únic aspecte positiu, és que cap d’ells, els que ara manen a UDC, tornaran a viure del “momiu” i fins i tot probablement hauran de tancar la barraca. Aquest 27 de Setembre el partit de Carrasco i Formiguera ha mort.
Ens queda la CUP, grans triomfadors, en termes politics i electorals. De 3 diputats han passat a 10. Si res no canvia, ara encara ballen un o dos diputats, la CUP tindrà la clau de molts armaris. Potser de masses. És evident doncs que una alta responsabilitat els hi cau a sobre.
Nosaltres de moment el que fem és insistir amb un fet i és que de moment és que volem la independència de Catalunya som majoria absoluta al Parlament amb 72 diputats i per tant celebrem-ho com cal.
Els pactes que ara hauran de fer Junts pel Si i la CUP, el seu anàlisis i possibilitats, ho deixem per més endavant. Ara a gaudir de la victòria.
La primera, i prou destacable, és que hem fet de la diada electoral una festa de la democràcia. Amb una participació de més del 77 % de l’electorat, zero incidents. Ni fractura, ni divisió, ni fronts matussers, la festa va ser complerta.
La segona, és que els 62 diputats de Junts pel Si, de moment, sumats als 10 de la CUP, ens dona que per primer cop al Parlament de Catalunya, els independentistes tenen 72 diputats i que són una majoria Parlamentaria inqüestionable. Independentistes que no autonomistes, ni encaixistes, ni federalistes ni de terceres vies.
Nosaltres i com que no practiquem la hipocresia política, no ens en alegrem de la pujada de Ciutadans, ans al contrari. Altra cosa és que per cortesia ciutadana els puguem felicitar.
Els Podemitas, que han utilitzat als catalans com ratolins de laboratori, pel l’assalt a la Moncloa, han rebut i de valent. Són la quarta força empatats amb 11 diputats amb el PP. Iniciativa que abans en tenien 13, constata que de res els ha servit posar-se en mans d’una nova marca mediàtica. ICV, ha iniciat el penós camí del seu ocàs. “Catalunya si que és pot” que pretenia ser la segona força parlamentaria, ha recollit un més que sonor fracàs. Caldrà estar amatents al paper de l’Herrera i la Camats de cara als esdeveniments politics immediats.
Dels socialistes espanyols, ben poca cosa en podem dir. L’Iceta que se’ns dubta és un bon jan, creiem que encara no s’ha na adonat que els seus votants, liquiditats els catalanistes del PSC, són els que mai voldran la nació catalana. Els que els és igual si tot és decideix a Madrid i aquí res. Són aquells que ahir eren republicans i avui monàrquics, però espanyols. Ens referim al PSOE que poc a poc va prenen possessió en detriment del PSC. En resum, són i per damunt de tot i de qualsevol cosa, espanyols. Potser per aquella dita; “ho són perquè no poden ser altra cosa”. Seran, i també ho creiem fermament, els primers en “defensar la República Catalana” quan arribi el moment. Tot i que encara no ho sàpiguen.
Els del PP, que no deixen de ser l’altra cara de la mateixa moneda espanyola, a l’altra hi és Pedro Sánchez dient que per defensar la unitat d’Espanya ell i el PSOE estaran al costat del PP i del govern del Rajoy. “Tanto monta monta tanto”. Cap sorpresa, tant per uns com pels altres som terreny conquerit. Tenen un sostre electoral en caiguda lliure. No seria descartable fins i tot que a les eleccions espanyoles del Desembre el PP fos el Titànic modern a Catalunya.
Del que més ens alegrem i sabem que aquest aspecte és emotiu i no en te gens d’analític, és que els que queden d’Unió, ja són Historia, i certament amb més pena que gloria. Han fet la seva feina. Han arrossegat un bon grapat de catalans al no res. No són comptats al servei de Catalunya. No serveixen ni per Catalunya ni per els Duran, Espadalers o Pelegrins. Els seus vots han servit per comptar-los com NO’s i per impedir que el bloc per la independència sumés. Com dirien aquells; “trabajo cumplido mi capitan”. Totes les enquestes els hi deien, zero. Els hi era igual. Han complert sobradament amb l’objectiu: vots comptats com NO a la llibertat de Catalunya i afebliment del catalanisme en general. L’únic aspecte positiu, és que cap d’ells, els que ara manen a UDC, tornaran a viure del “momiu” i fins i tot probablement hauran de tancar la barraca. Aquest 27 de Setembre el partit de Carrasco i Formiguera ha mort.
Ens queda la CUP, grans triomfadors, en termes politics i electorals. De 3 diputats han passat a 10. Si res no canvia, ara encara ballen un o dos diputats, la CUP tindrà la clau de molts armaris. Potser de masses. És evident doncs que una alta responsabilitat els hi cau a sobre.
Nosaltres de moment el que fem és insistir amb un fet i és que de moment és que volem la independència de Catalunya som majoria absoluta al Parlament amb 72 diputats i per tant celebrem-ho com cal.
Els pactes que ara hauran de fer Junts pel Si i la CUP, el seu anàlisis i possibilitats, ho deixem per més endavant. Ara a gaudir de la victòria.
RSS Feed
