El 2015 a Catalunya és un any electoral. Municipals, Autonòmiques i possiblement espanyoles. Eleccions i vots són sinònims de poder. Deu ser per això que tothom s’afanya. Per cert, poder que sempre va lligat a qüestions pressupostaries, licitacions i adjudicacions.
Com guanyar les eleccions ho fer el millor resultat és el que estreteges i dirigents de partit intenten fer sense descans. Analitzar enquestes i el humor de la ciutadania, hi on dedicar els recursos “minsos” per optimitzar el missatge, és el major maldecap.
Oferta de “missatges renovadors” pels partits d’esquerra, sembla ser-ne l’objectiu. Uns proposen “federalisme” d’altres carregar-se la casta. El problema sorgeix amb l’historial. Politiques, corrupció, nepotisme, incompliments, manca de transparència, són elements distorsionadors que de fet, complicant i molt que l’oferta pugui arribar ha ser creïble. PSOE, PSC, ICV, IU, partits que des de la transició han tocat cuixa institucional, ara mateix, tot i que uns més que d’altres, han deixat de ser i donar propostes regeneradores o de canvi. D’aquí que d’altres estreteges proposin un “Podemos” amb un regeneracionisme, que ha dia d’avui és teòric, exactament com ho va ser el PSOE de Felipe. Després tothom ja sap com va acabar tot. GAL, BOE, Filesa, Roldán, Hermanisimo, i fins i tot un 23 F gens dissimulat.
La dreta espanyola que toca poder i molt, el PP, ho té alhora fàcil i complicat. Fàcil, perquè no els fa falta canvis regeneracionistes ni treballar per la unitat ni de programa ni orgànica. Ells controlen l’Estat. Amb petits retocs, sobre l’atur, l’economia i amb més anticatalanisme, si és possible, en tenen prou. La corrupció la tenen controlada. Ells són Estat i Espanya. El millor de tot, és que saben que tenen una fidelitat clientelar a proba de “bombes”, i tenen clar que tot i perdre la majoria absoluta, el tall de poder que mantindran serà extraordinari. Ells només busquen i treballen per mantenir la unitat d’Espanya i dels seus privilegis, la del partit de moment la tenen garantida.
Un denominador comú però els tenalla, la “unitat de Espanya”, territorialment, lingüísticament i històricament. No cal dir que la seva unitat els aboca a la defensa numantina d’un Estat nació on la capital de tot és situa a Madrid. PP, PSOE, UPyD, IU i ara Podemos practiquen la unitat eterna sota aquets eixos. Tots ells saben que defensar Espanya, passa ineludiblement per defensar l’Estat. Tots ells saben que la discrepància política és possible, tots ells saben que renunciar a la unitat d’Espanya seria la mort d’una idea que ve del 1714. Sentit d’Estat en diuen. Cap vergonya, per fer-ho, tenen clar que cal mantenir la seva Constitució que garanteix privilegis actuals i de futur pels espanyols. Per nosaltres els catalans, espanyols de segona, si renunciem a la independència, només ens quedarà la concessió graciosa d’un Estat i d’una nació, Espanya, que mai s’ha caracteritzat per la seva generositat per Catalunya.
Potser va sen hora que nosaltres comencem a treballar-nos la unitat estratègica, tàctica i organitzativa per guanyar-nos la independència. La ideològica no cal. Nosaltres creiem que sense aquesta unitat ho tenim magra.