Les relacions socials, familiars i de veïnatge és l’entramat inicial que permetrà adquirir consciencia, primer de poble i després nacional. La lluita de classes com motor per evolucionar és el que permet l’existència de lluites, ahir per imposar poder i tendència, i avui per adquirir nous drets.
És la Historia, la memòria i saber els costos per ser el que s’és, el que fa lluitar per defensar als que ja no hi són i al que van fer. Sense historia i sense poble, l’únic que pots ser és un apàtrida descol·locat.
La pretensió dels castellans, ara espanyols, sempre ha estat la mateixa; fer-nos castellans, ara espanyols. No ho han aconseguit gracies a una historia i la gent d’arrels visigòtiques que van conformar fermesa i formes per ser el que avui som i amb la determinació que el català era la nostra llengua.
Borbons i dictadures castellanes han fracassat, fins avui, els plans que sempre han tingut per anorrear-nos com a poble i sobre tot econòmicament. Els històrics ho van tenir clar. La consciencia de poble i nacional és imbatible.
Els contextos, certament no son els mateixos. Comparar el 1714 amb el 2023 és un despropòsit. Cultura, formació, informació, mobilitat, treball, ahir per uns quants i avui força estes ens ha permès saber per decidir. Malgrat això la consciencia de poble ha permès, amb un bon lideratge, construir l’1 d’octubre del 2017.
La Historia acompanyada dels fets contrastats és imbatible. De catalans disposats a contribuir per fer un Estat amic amb Catalunya n’hem tingut uns quants. Prat de la Riba amb la Mancomunitat, Pi i Maragall quan la primera República espanyola (La Pepa) i Lluis Companys defensant la segona República espanyola. Res del que van fer ha contribuït perquè els castellans, avui espanyols, entenguessin que ser català no és un caprici, és el treball tenaç de molta gent al llarg de molts segles.
Viure en castellà mai podrà substituir el viure amb català. Potser que algú digui que això és identitari. Viure amb català, avui és sinònim de supervivència i sols amb aquest fet, els catalans som subjecte polític i poble a cuidar per tots aquells que diuen ser demòcrates. Igual la sentencia del TSJE per fi serà la base per deixar tancat la disputa de si som un poble o no.
Oblidar la historia és el principi de la fi d’un poble sotmès. No recordar-la i aprendre dels seus resultats una mort anunciada.
Els castellans, que de demòcrates segur que ni han, van tornar a confondre el paper dels catalans a la transició. Voler liquidar el llegat de la dictadura franquista, en cap cas volia dir construir la Espanya borbònica amb només espanyols.
Desprès de 39 anys d’una Espanya que no agrada als catalans i desprès de constatar que l’espoli i la castellanització no te aturada, desprès d’insistir amb el dret ha decidir, i desprès d’escoltar reiterades vegades el no a les nostres peticions, va arribar el moment de dir prou.
Tothom sap on som. El 2017 malgrat no varem fer cim, som República va fer forat. Avui la nostra historia s’ha ampliat amb un Referèndum i la proclamació de la República, tot i que de moment no sigui efectiva. Avui hem escrit, conjuntament amb la justícia de la Unió Europea que els catalans som un col·lectiu de referència poblacional. Nosaltres fen el que Govern i Parlament de Catalunya va decidir, Referèndum o Referèndum i els exiliats amb la seva tasca de confrontació judicial i internacional, varem i estem fen història com ho van fer els nostres avantpassats.
Avui podem constatar que per molts botiflers, quintacolumnistes i altres especies nocives que tinguem, el fet català i com som no ha mort, ens al contrari hem ampliat la nostra historia i els castellans d’ahir i espanyols d’avui hauran de suar tinta per fer-nos desaparèixer. Venim de molt lluny i segur que arribarem molt lluny.
RSS Feed
