24 DE MARÇ I DESCOMPTANT.
Mai va existir una transició del franquisme a la democràcia. Els franquistes, els falangistes, l’exèrcit, espanyols ells, van acceptar la transició “del movimiento nacional” a la pseudodemocràcia del moment per una raó, no és qüestionava la “unitat de lo destino en lo universal” d’Espanya.
Els espanyols pretenen fer-nos veure que hem de ser agraïts amb ell, amb el difunt Adolfo Suarez. La Generalitat amb el seu President a l’exili Tarradellas, va quedar restaurada, però calia fer gestos per donar veracitat a la transició. Legalitzar al Partit Comunista d’Espanya també. No fer-ho amb Esquerra Republicana de Catalunya, va ser la mostra de que la transició tenia falles i la pitjor és que en cap cas va existir cap tipus de reconciliació. Els guanyadors de la guerra civil, els franquistes i falangistes, van marcar els límits de la transició i el tipus de democràcia que s’hauria d’instaurar a Espanya per conservar l’essència del franquisme.
Adolfo Suarez, secretari general del “movimiento” va ser el testaferro encarregat de conduir la bogada del franquisme. Legitimar el franquisme, és va fer i ho hem de reconèixer, però mai és podria haver fet sense l’ajut dels que ja feia temps no "qüestionaven el franquisme". Felipe González, Fraga Iribarne, Miquel Roca, Guerra, Carrillo, Arzalluz van ser els encarregats de fer-ho.
No és casual que siguin ara els espanyols els que defensin la constitució espanyola contra les aspiracions catalanes com arma llancívola i els que ho fan que la presenten com arma final, són precisament els descendents i hereus directes del franquisme.
Cap homenatge li farem a un falangista responsable moral d’una dictadura, i responsable directe per fer una constitució, que ens encotilla, que pretén assimilar-nos i que defensa fins i tot il·legítimament per un exercit “la unidad de España”.
Nosaltres creiem que no tenim cap deute amb el falangisme i menys amb el franquisme. De fet no ho creiem ho afirmem Catalunya no deu res a Espanya i els nostres màrtirs, tampoc.
Mai va existir una transició del franquisme a la democràcia. Els franquistes, els falangistes, l’exèrcit, espanyols ells, van acceptar la transició “del movimiento nacional” a la pseudodemocràcia del moment per una raó, no és qüestionava la “unitat de lo destino en lo universal” d’Espanya.
Els espanyols pretenen fer-nos veure que hem de ser agraïts amb ell, amb el difunt Adolfo Suarez. La Generalitat amb el seu President a l’exili Tarradellas, va quedar restaurada, però calia fer gestos per donar veracitat a la transició. Legalitzar al Partit Comunista d’Espanya també. No fer-ho amb Esquerra Republicana de Catalunya, va ser la mostra de que la transició tenia falles i la pitjor és que en cap cas va existir cap tipus de reconciliació. Els guanyadors de la guerra civil, els franquistes i falangistes, van marcar els límits de la transició i el tipus de democràcia que s’hauria d’instaurar a Espanya per conservar l’essència del franquisme.
Adolfo Suarez, secretari general del “movimiento” va ser el testaferro encarregat de conduir la bogada del franquisme. Legitimar el franquisme, és va fer i ho hem de reconèixer, però mai és podria haver fet sense l’ajut dels que ja feia temps no "qüestionaven el franquisme". Felipe González, Fraga Iribarne, Miquel Roca, Guerra, Carrillo, Arzalluz van ser els encarregats de fer-ho.
No és casual que siguin ara els espanyols els que defensin la constitució espanyola contra les aspiracions catalanes com arma llancívola i els que ho fan que la presenten com arma final, són precisament els descendents i hereus directes del franquisme.
Cap homenatge li farem a un falangista responsable moral d’una dictadura, i responsable directe per fer una constitució, que ens encotilla, que pretén assimilar-nos i que defensa fins i tot il·legítimament per un exercit “la unidad de España”.
Nosaltres creiem que no tenim cap deute amb el falangisme i menys amb el franquisme. De fet no ho creiem ho afirmem Catalunya no deu res a Espanya i els nostres màrtirs, tampoc.
RSS Feed
