Espanya i el seu Estat, que de fet és qui mana, hauran de decidir com ho volen fer. Amigablement o enfadats. El divorci està servit. De fet esperem el vist i plau de la ciutadania que si tot va segons el previst el tindrem el 27 al cap vespre, per endegar el procés constituent i de independència.
Fer-ho amigablement és el desitjable. Europa, espanyols i catalans en traurien més profit. Sobre tot perquè estadis entremitjos no desitjats no hi seran.
El divorci des de la perspectiva de l’enfado, perjudica més Espanya, que no Catalunya i de retruc a Europa. Catalunya que esdevindrà un nou Estat independent i per voluntat popular, serà un fet que ningú podrà evitat i si Espanya practica la confrontació, voldrà dir que Catalunya quedarà molt lluny d’assumir la part del deute que li pertocaria, i dels actius i dels passius, i de qualsevol dels àmbits institucionals, socials i econòmics, segur.
Que Catalunya aporta a l’Estat espanyol un 22, 4 % del PIB espanyol, ho diuen des de el Ministeri d’Economia espanyol i és un fet que Espanya, a més de no poder-se endeutar amb un 22,4 % extra, mai podria retornar el 100 x 100 del deute, i sense acord l’entomaria sencer.
Si el divorci és amical, Catalunya assumirà indefugiblement la part del deute corresponent a la seva aportació. D’un bilió d’euros que ara deu Espanya, Catalunya n’haurà d’assumir el 22,4 %, uns 200.000 milions d’euros, xifra que segons experts en la matèria és perfectament assumible per Catalunya. Fins i tot, càlculs d’economistes internacionals, admeten que aquest deute més l’actual de 60.000 ME no farien fracassar el nou Estat, és més, diuen que en qüestió de quatre o cinc anys, Catalunya seria un dels indrets d’Europa amb un creixement per sobre de la mitja, en qualsevol dels espais tant socials com econòmics.
Seria bo pels espanyols, que abandonessin la confrontació i la judicialització de la política. Un divorci a l’americana, produiria més beneficis que desgracies. Sobre tot és podria tancar definitivament la carpeta de la catalanofòbia i construir des de el respecte mutu unes noves relacions. En cap cas desitjaríem que altres elements de confrontació fossin emprats. Aquest cop els fusells i la repressió del tipus que sigui no guanyarien. Les urnes, els vots i la legitimitat que dona guanyar electoralment, és ara l’única arma i aquesta si que és de “destrucció massiva”. El vot i l’acció de votar pot fins i tot amb les posicions intransigents, repressives i antidemocràtiques. Ens referim a la Unió Europea clar, a d’altres indrets del planeta segur que no.
Fer un pacte, dialogar i explicar als espanyols, que Espanya i guanyarà més, assumint que les coses són com són i que en democràcia s’han de respectar las majories, seria el més intel·ligent. Fer una “transició” pactada de Comunitat Autònoma a República catalana, fins i tot deixaria la porta oberta a que en un futur féssim el que molts catalans haguessin fet, temps ençà, amb demòcrates de Castella, de Galicia i d’Euskadi: “La Confederació de Repúbliques Ibèriques”. L’altra camí, el de la rancúnia, el del odi, suposarà un entrebanc per tot i el que és pitjor, hauran de passar més de dues generacions per establir estadis de confiança i entesa entre catalans i espanyols.
Espanya ha de fer la seva reflexió i triar. Tenir tot un Estat, una legislació de base franquista, una justícia ensinistrada, i la seva sobirania, no impedirà que altra sobirania, la catalana, decideixi exercir el Dret inalienable de qualsevol poble a Autodeterminar-se, i davant del que ja tothom en política preveu com un fet irreversible que Catalunya sigui el proper Estat independent a Europa, el millor seria assumir-ho i practicar allò tant sagrat que respecten tots els països democràtics: El Respecte absolut al resultat de les urnes.
RSS Feed
