Temps era temps quan catalanistes, socialistes i sobiranistes anaven de la ma amb espanyols de tota mena. Tothom feia d’anar del franquisme a la democràcia, la millor classe transitòria. Un goix estratosfèric i un futur mai vist, esdevenien el fanal que mai s’apagaria i enlluernarien al mon, fins i tot amb dites com la de “a la nueva España no la va a conocer ni la madre que la pario”. Guerra dixit.
Velles marques i nous paranys per consolidar la Espanya de sempre. UCD, desprès, CDS, desprès AP i finalment PP. El franquisme pretenia fer la seva transició. Una transició per consolidar els seus eixos ideològics i “nacionales”.
Al PSOE no li ha calgut. Ja ho va dir Azaña; antes que estos pueblerinos separatistas rompan Espanya apoyo a Franco. Més o menys. Al PSOE partit espanyol que legitima la monarquia borbònica, tenen clar que la seva implantació només té sentit si és unitària, igualitària i única. D’aquí que la dreta i esquerra espanyola són un bloc a l’hora de defensar els seus interessos i els seus privilegis.
Construir un edifici amb uns ciments inadequats, té un resultat catastròfic, l’esfondrament. Haver conservat la juridisprudencia franquista. No haver depurat l’exèrcit i policies varies. Mantenir a dia d’avui una part de la legislació franquista. No haver derogat tota la legislació franquista. No reconèixer que Espanya ni és una, ni és gran ni és lliure, sinó ho són els pobles de la Península. No haver derogat tot els judicis sumaríssims militats i civils fets per la barbàrie franquista. No condemnar el cop d’estat feixista contra la República. Mantindre el cos funcionarial d’acord criteris franquistes i falangistes. Tot plegat ens ha dut a un temps minvant, on l’entesa, la negociació, el respecte, els valors de la veritat, la democràcia, a Espanya són inexistents.
L’estat espanyol i la seva nació Espanya, en lloc d’apropar-se als estàndards democràtics europeus, va minvant i el que és pitjor, les noves generacions s’adapten a lo vell amb tanta velocitat que preveiem una acció minvant encara més profunda. I en tots els terrenys.
Espanya s’agrada. Amb el franquisme com referent. Amb una Constitució que consolida la unitat i sobirania espanyola amb petites concessions administratives. Concessions que permeten tenir els guardians de l’ordre constitucional ben engreixats i contents.
Espanya però té dos problemes. El primer que no és una. El segon que no és competitiva en una Europa que si que ho és.
No haver resolt com s’havien d’entendre políticament i econòmicament els pobles de la Península, més haver estat incapaços d’incorporar la revolució industrial, a convertit l’Estat espanyol en un Estat minvant i sense futur.
Dues eleccions, i potser unes terceres, cosa més que provable, és el reflexa del que abans hem escrit. La Espanya actual i els partit espanyols, tenen el mateix objectiu, impedir que els pobles que conformen l’actual Estat espanyol decideixin que volen ser. Això els uneix.
A uns i altres els hi és igual si les pensions aviat no és podran pagar. A uns i altres els hi és igual si Espanya te una xarxa de trens d’alta velocitat tant inservible com immantenible. A uns i altres els hi és igual si la justícia és injusta, amb dependència política i va lenta. A uns i altres els hi és igual si la monarquia dels borbons reflex d’un passat serveix o no. A uns i altres els hi és igual si Estat espanyol és el d’Europa amb més fracàs escolar. A uns i altres els hi és igual si és construeixen autopistes on hi ha autovies i després s’han de rescatar amb diners públics. A uns i altres els hi és igual si el corredor del Mediterrani encara no el tenim. A uns i altres els hi és igual si abans de rescatar als ciutadans és rescaten als bancs. A uns i altres els hi és igual si és puja el rebut de la llum per pagar 1.350 M€ al Florentino pel tema Castor.
Finalment a uns i altres, el que no els és igual és la democràcia i que un poble pugui decidir sense el tutelatge dels poders centralistes i fàctics de Madrid. No els és igual que Catalunya s’independitzi, i no els és igual perquè com ja hem dit abastament altres vegades, els seus privilegis i la seva Espanya minvaran tant, que fins i tot hauran de reinventar-se. Això si, aquest cop si no els surt be, no podran donar la culpa a Catalunya ni als catalans, sobre tot perquè no hi serem.
RSS Feed
