
Cert, no ho sabíem tot, i ara afegim que no sabíem res. Teníem majoria parlamentaria però no de vots. Van ser els de les CUP els primers en dir-ho (A. Baños). Una sentencia que els unionistes van aprofitar immediatament per situar els vots de CSQEP en el seu bàndol. Fet que ha pesat com una llosa i que els demòcrates pacifistes no hem sabut ni guanyar-los ni apropar-los per construir una República amb futur.
Dos anys d’una legislatura extraordinària sense eixamplar. Escoltant ara als nous Comuns (Xavier Domènech substitueix al Coscu i Rabell) dient el mateix que deien els seus durant aquets anys, és indubtable que l’apropament només és possible amb renuncies. ERC, si no han canviat, volen la independència de Catalunya i els Comuns Podemites no. Pretendre eixamplar sota la base d’accions politiques amb incidència social, no només és una fal·làcia, és un impossible tenint en compta que la caixa de la Generalitat la controla al cent per cent Montoro i ja se sap sense euros res és possible. Per tant és obvi que l'únic eixamplament és de futur i per objectius que puguin revertir la realitat d’una Espanya jacobina i centralista.
No sabíem que amb la majoria parlamentaria no ni hauria prou. Tampoc sabíem que amb la gent mobilitzada en tindríem prou. Tampoc sabíem que per uns teníem eines d’Estat i per altres no. No sabíem que el Govern de la Generalitat, no sabia fins on estava disposat arribar Espanya per garantir la unitat pàtria. Finalment tampoc sabíem que a diferencia de que la gent estava disposada a pagar preu ( l’1 d’Octubre ho demostra), el Govern, que ara n’està pagant de preu, no estava ni volia cap escenari de violència, prescindint que la violència només l’usen els d’una part i que això podria beneficiar al procés internacionalment.
Ens varem creure que la declaració constituent de la Unió Europea impediria la repressió indiscriminada d’un Estat espanyol membre de la UE i que sortirien beneint un procés escrupolosament democràtic i pacífic. Fals. Que la bona gent sense cap responsabilitat fóssim irrellevants val, però que no ho sabessin els Romeva, deu nido.
Ens varem creure que uns quants Estats esperaven la declaració proclamació per dir al mon que reconeixien el nou Estat català. Res ni un. També s'ens va fer creure, això si clandestinament, que els diners per subsistir els primers mesos i consolidar la República catalana hi eren.
Vaja ens varem creure que ho teníem tot i no teníem res. Només ens teníem nosaltres i ni això ho han sabut aprofitar.
Resumin. El govern espanyol de moment esta guanyant la partida i tot sembla indicar que el procés ha fracassat. El President Puigdemont va proposar anar junts per tenir alguna possibilitat de futur. Potser no immediata, però obrin un nou camí sense renuncies i amb l'arma més potent, la unitat. La proposta no ha reeixit i la lluita partidista autonòmica torna per dir-nos que som una autonomia i que tenim eleccions gracies al govern espanyol, que és molt democràtic.
És possible que el recorregut temporal no hagi esta l’adequat. Hem après que la presa no lliga amb la bona feina. Ara la paciència i potser una transparència no teòrica, haurien de ser les senyeres per continuar lluitant. Paciència per veure com Espanya i el seu Estat s’està desintegrant i les causes objectives i són. Transparència per saber que volem fer, com ho volem fer i amb qui comptem per fer-ho. Un relleu profund de certs lideratges, també seria d'agrair.
Toca paciència. Toca saber quins són els aliats tàctics i els estratègics. Toca organitzar-nos perquè la proposta del PP, PSOE, Ciutadans i en menor mesura els Comuns de Podemos, és més Espanya i menys Catalunya. Ni més ni menys.