Executiu, legislatiu i judicial, tres poders per qualsevol País democràtic. Espanya però en té un més el del Estat. Un Estat que no controla ni controlarà cap Govern espanyol. Un Estat conformat per milers de funcionaris i treballadors del regim general, que campen lluny dels mínims estàndards d’eficiència, lleialtat institucional i sobre tot situats a la torre d’Ivori on els administrats han de practicar, com ahir durant el franquisme, pleitesia i obediència.
L’Estat espanyol, que vol dir, funcionaris de l’exèrcit, de la policia, de la justícia, de la Hisenda, dels Ministeris de torn, i tots els seus tentacles d’influència, són el poder total. Un sol funcionari inspector de la hisenda espanyola pot fer que alguns paguin i d’altres no. Un sol comandament dels cossos de seguretat pot fer que s’exerceixi una repressió desfermada o no. Els funcionaris poden fer que una decisió política fracassi i cap polític o pot impedir. D’aquí la necessitat de col·locar als politics de confiança, anomenats tècnics i assessors, per intentar evitar boicots. A l’Estat espanyol donat el gran mimetisme entre politics i funcionaris aquesta necessitat és mínima i en el major dels casos aquets tècnics assessors són funcionaris en excedència.
Una reforma constitucional al marge del Estat és avui impossible sense l’acord i el vist i plau del Estat. És públic i molts en parlen de la “Brigada Aranzadi”, Advocats del Estat, funcionaris de màxim nivell. D’una fiscalia amb un fiscal en cap, “fiscal GENERAL del Estat”, ara mort i amb substitut provisional anomenat “Teniente fiscal” Luis Navajas. Un Tribunal Constitucional constituït per funcionaris amb ascendència ideologia, uns del PP i d’altres del PSOE, defensors d’un corporativisme arcaic, són amb els estaments policials la branca defensora del Estat espanyol que diuen és per mantenir la unitat indivisible de la Espanya una gran i lliure.
Catalunya no ha fet un pols a la política espanyola, la fet a tot un Estat. Un Estat que no vol perdre privilegis ni el poder de decidir-ho tot.
Sembla que poc a poc, l’evidencia del que diem és repugnantment cert. El País Valencia comença a bellugar-se per un finançament just i inversions proporcionades. Sembla que els murcians també comencen a donar-se’n conta que ells no decideixen absolutament res. A d’altres se’ls amenacen amb el 155, Castella i Navarra, si no s’atenen al compliment de les decisions del centre, Madrid, Estat.
Que ningú s’enganyi, el que està en joc és on rau el poder polític i econòmic que vol dir on és decideix tot. La decisió política sense un braç executor i sense els diners per mantenir-la, és un bluf. Una declaració política d’independència sense una efectivitat territorial i diners per mantenir-ho, també és un bluf.
Si el 21 de Desembre guanyen els unionistes ho haurem perdut tot. Si guanyen els sobiranistes de la via eixampladora ho haurem perdut tot. El 21 ens juguem el ser o no ser.
La via autonomista supeditada a l’Estat espanyol i al poder polític unionista l’únic que ens ofereix és més del que ja tenim i coneixem. Unes rodalies que no funcionen. Unes infraestructures irrellevants. Un corredor del mediterrani demanat i finançat des de la UE i mai executat. Unes autopistes de pagament ja amortitzades. Unes retallades imposades des de Madrid. Un finançament injust proper als imputs colonialistes. Unes competències recentralitzades. Unes ganes de fer politiques socials laminades permanentment des de el govern espanyol a traves del TC.
El quart poder, l’Estat espanyol, és el responsable de ser on som. L’Estat espanyol és el garant de la ideologia franquista, enquistada i que vol perdurar donat que els beneficis espuris i materials són molt grans.
El més greu és que els que avui apunten dient que la solució del conflicte territorial és reformar la Constitució, amaguen que la primera reforma imperiosament ha de ser la del Estat, i que sapiguem ni el PP, ni el PSOE ni ara els modernets de Ciutadans la volen. De fet la defensa del seu Estat, és la defensa del seu estatu quo.
Catalunya només té dos vies politiques i socials. La primera és la integració total al pseudo projecte espanyol i abdicar de la essència catalanista i la segona és lluitar amb més força, amb més determinació i sobre tot pensant que el projecte d’un nou País mai serà gratis, sense renunciar que podem ser un Estat. El poder del Estat espanyol i els seus valedors fan impossible que la solució, de moment sigui democràtica i pacifica. Al menys per una part, la del Estat espanyol.
Nota. Segons les darreres dades, gairebé uns 400.000 funcionaris corresponen al nucli dur del Estat espanyol, fins a 2.540.000 corresponen a les altres administracions autonòmiques, locals, diputacions i periferiferiques. Cal saber que Catalunya és la Comunitat en menys funcionaris per habitant de tot l’Estat.
RSS Feed
