Junts pel Si va ser una candidatura forçada per la ANC i Òmnium, rebutjada pels de les CUP, volguda pel President Artur Mas i acceptada amb resignació pel Oriol Junqueras i la seva tropa.
Mai més a cap altra procés electoral la incipient unitat de Junts pel Si, s’ha fet efectiva, ni a les municipals del 2015 on perdem l’Alcaldia de Barcelona, ni a les eleccions forçades pel 155 on Carles Puigdemont guanya a ERC i CUP, i desprès no és investit, ni a les eleccions del 2019 espanyoles, Europees, i municipals, on els unionistes tornen a guanyar l’Alcaldia de Barcelona.
Al carrer tothom, si més no una gran majoria reclamant i exigint unitat. Per dalt, el que faci falta pel partit i per demostrar que s’és hegemònic.
La prova de que mai hem anat junts han estat i són els pactes post electorals per triar alcaldies, i repartir competències de les Diputacions, que sembla ningú vol eliminar. Pactes vergonyosos i d’una ignomínia flagrant, si, però al mateix temps reveladors de les misèries dels que avui lideren el procés per la independència.
Diguem-ho clar, la cosa no va de corrupció, ni de 155, ni de federalisme, ni d’autonomisme, ni del peix al cove, fins i tot potser ni de independència. Va de poder per mantenir la soldada, per col·locar amics i saludats i per repartir subvencions.
D’excuses les hem tingut i variades. Que si separats sumàvem més. Que les diferencies ideològiques sumen per separat. Que si amb els del 3%. Que si amb la dreta catalana. Que si hem d’eixamplar amb els federalistes espanyols. Que som els únics que podem fer la independència i per això ens cal ser hegemònics i pal de paller. Curiosament excuses que gairebé sempre han vingut del cantó de les “esquerres i progressistes” diuen.
La traca final. La dreta vol unitat per amagar la "seva davallada" electoral. Podríem tractar als dirigents d’esquerres de miserables sectaris i tontos, però no cal, els fets mostren cruament que els que demanen unitat fen cas al clam popular, i fen candidatures transversals guanyen. O van fer el 21D i el 26 de Juny. A sobre d’anar de perdedors, manifesten obstinadament que només els interessa el poder i tant s’ha val si és autonòmic o federal m’entres sigui espanyol i d’esquerres.
A aquestes alçades i desprès d’un seguit de fets incontestables, afirmem que no som República, i la culpa no és d’Espanya i del seu Estat, sinó dels dirigents que han rebutjat per interessos espuris, de partit i de secta, disfressats amb tocs ideològics, i que han demostrat la seva incapacitat per dirigir i fer-nos arribar a bon port, LA UNITAT DEL POBLE CATALÀ.
Incapaços pensant que la infàmia repressiva mai seria exercida per Espanya i el seu Estat. 1 d’octubre. Incapaços per preveure que la repressió seria exercida com quan Franco, encara que avui amb matisos. Incapaços per defensar una sola estratègia. Incapaços d’assumir que l’única estratègia que ens pot fer guanyador és la que avui encapçala el MHP Carles Puigdemont. Incapaços de posar-nos a les ordres del Consell de o per la República.
I si, fins que no anem junts, amb un sola organització, amb un sol lideratge, i renunciem a les motlles autonòmiques, perquè volem el pa sencer no hi tenim res a fer. Pitjor, avui les misèries partidistes només serveixen per certificar el que dèiem al títol; “Mai hem anat junts”, i si anant junts, sabem que no serà fàcil, separats tenim la derrota garantida.
És hora de que la militància dels partits i associacions parlin com ho fan al carrer. És hora de dir-los que així no companys/es, així no.
RSS Feed
