No és només ERC qui diu que millor un govern del PSOE. Veus com la del President Mas, també. Fins i tot s’insinua que amb el PSOE, Unidas Podemos i el PNB, podríem trobar el desllorigador de tot plegat.
Plantejar que el diàleg i la negociació amb el govern espanyol i de forma bilateral amb el PSOE, UP i PNB, serà possible desprès de la investidura del Sánchez, és no entendre que qui mana a Espanya és el seu Estat i els poders econòmics, i aquets, avui i sense por a equivocar-nos, perquè els fets sancionen, no estan per la tasca del diàleg ni de la proposta.
Fugida d’empreses promocionat per l’Estat espanyol, control de les finances, repressió judicial i policial, utilització permanent del TC per torpedinar l’acció legislativa del Parlament català, silenci absolut a la crida pel diàleg i negociació, i per acabar un menyspreu absolut als més de dos milions d’independentistes.
Espanya i el seu Estat ho tenen clar: Sense Catalunya s’han de reinventar. Fins i tot Euskadi i Navarra no podrien mantenir el seu estatus actual. No és només un tema territorial i de dret de conquesta, és de subsistència i manteniment dels privilegis ancestrals que Castellà manté des de el 1714.
Només ens queda la via unilateral. Kosovo n’és la mostra de que és possible. Avui Kosovo és un Estat, una Nació i reconeguda per les més altes institucions internacionals des de el 22 de Juliol del 2010.
Ja sabem que geoestrategicament formar part dels Balcans tenia un pes determinant pel control fronterer amb Rússia, Àsia i el mercat que sen deriva. També sabem que Espanya i el franquisme van donar als EEUU i l’Església carta blanca pels seus interessos ideològics i comercials i que la transició del 78 garantia que res és mouria.
Catalunya no té cap interès geoestratègic en termes militars, pels EEUU,ni per Xina, ni per Rússia, però si comercial. De moment. Per tant el recolzament mai serà per defensar drets sinó per veure quan se’n treu de l’operació.
Cap Estat de la Unió Europea ens avalarà per exercir els drets que te qualsevol poble. A la UE les lleis internacionals s’apliquen a la carta. El Consell d’Europa, potser és un espai amb més possibilitats i el brexit d’Anglaterra el dia que sapiguem el seu perquè, potser ens ajudarà per decidir si aquesta és la Unió europea que volem.
Els que volem la independència de Catalunya, tenim mala peça. Potser tenim simpaties amples a nivell personal des de molts indrets. Fins i tot de persones qualificades políticament i culturalment. Pocs moviments internacionals amb capacitat d’incidir ni als seus Estats ni a organismes internacionals. El dictamen de l’ONU demanant l’alliberament dels presos politics, i les oïdes sordes del Govern i Estat espanyol, més el silenci de la resta d’Estats de la UE, ens mostren la hipocresia que va entre dir que tenim drets, o defensar-los fins on calgui.
Ja ho va dir Lluis Companys; “per defensar altres causes hi ha molta gent, per defensar Catalunya només hi som els catalans”.
No tenim cap altra via que la unilateral. No és la que voldríem, segur, però és l’única que Espanya i el seu Estat ens deixa.
La pregunta que s’escau és si tenim capacitat per dur-la a terme i la resposta és si. I que ens cal per fer efectiva la via unilateral, saben que és va aprovar una Llei de Transició Jurídica al Parlament de Catalunya, fàcil:
Primer fer unes eleccions, que altra cop seran autonòmiques, i guanyar-les per majoria absoluta. Segon constituir el nou Parlament com el Parlament sobirà de la República catalana d’acord la Llei de Transitorietat Jurídica i el resultat del Referèndum de l’1 d’octubre. Endegar un procés constituent per establir la nova legalitat amb un Referèndum posterior per aprovar o no la Constitució de la República catalana.
Per guanyar les eleccions, ens cal però deixar-nos d’una vegada dels oxinoroms d’esquerres i dretes i fins i tot de com volem la República. Sense independència, ni d’esquerres, ni de dretes, ni social, ni progressista, ni solidaria. De moment sota la bota dels borbons, del IBEX 35, i dels castellans unionistes en forma d’espanyols.
Només podem guanyar si fem foc nou. De res ens serveixen 80 anys de puresa. Tampoc 23 anys del peix al cove. Ara tampoc ens serveixen 7 anys on guanyem eleccions, acotem el cap i l’únic que n’ obtenim és repressió amb presó i exili.
Foc nou. Enterrem ERC, PDeCAT, JxCat, CUP, ANC, i totes la resta de grups amb poca incidència i posem-nos al servei de la causa amb una nova organització temporal, assumint que la implementació de la República catalana tindrà costos. Alguns ja els estan pagant ara, amb presó, amb exili i amb multes estratosfèriques.
Per cert, sense lideratge no anem en lloc. L’anarquia, l’assemblearisme, són estadis per perdre. Avui ho som un exercit de votants disciplinats al voltant de l’objectiu suprem de la República catalana, i ens deixem de pureses ideològiques falses i hipòcrites, o pleguem veles i admetem que som una “región de Espanya”.
Tot el que fem serà unilateral o no serà, exactament com totes les decisions que pren el govern i Estat espanyols. Amb acords o sense el poble català té tot el dret a decidir el seu futur i quan altres pobles ho impedeixen, restem legitimats per utilitzar la via unilateral, agradi o no a la resta del Planeta.
RSS Feed
