L’acció preventiva te un perquè; “evitar que passi allò que pensem que mai passarà".
El resultat electoral del 28 d’Abril, va donar la victòria a Pedro Sánchez, el PSOE, i la seva nit de celebració, la militància volia determinació i claredat. Les bases concentrades al carrer Ferraz cridaven i cantaven “con Rivera no”, però com ja és habitual, les bases clamen una cosa i les direccions fan la contraria.
Pedro Sánchez ha demanat i reclamat reiteradament, amb una estratègia digne dels “fumanchus”, que la seva investidura si ha de ser d’esquerres és a canvi de res, i que ell prefereix l’abstenció dels espanyols de dretes. Vaja, radicalment el contrari que demana la militància.
A Catalunya, que sembla som més papistes que el papa, els amos dels partits no només no escolten la veu del poble, sinó que ni la dels seus militants. Exactament com fan al país veí.
Mai a passat, cert. Els designis direccionals sempre han estat considerats com paraula de deu. És el que succeeix a les sectes. Ara be, que ningú en tingui dubtes, mai passa fins que passa. I pot passar.
Pot passar que la “plebe”, els que només tenim el poder del vot, pensi i digui que fins aquí i serà quan tot pot ser possible.
El divorci entre els interessos socials, politics i de poder, entre els partits que diuen voler la independència i la República catalana, està més que servit. Ho tornem a explicar. Els de les CUP que volen revolució i una independència d’esquerres. Els de ERC que volen ser hegemònics i pal de paller de no se sap que i els de Junts per Catalunya que encara no sabem si són CDC, PDeCAT, DC, La Crida, Consell per la República. Tot plegat un sense sentit i la instauració practica de com podem fracassar sense que Espanya i el seu Estat hagin de fer gaire cosa per que així sigui.
Som conscients i estem fermament convençuts que a Catalunya l’única revolució possible serà la que vingui de les urnes. També que serà una revolució unilateral. Espanya i els seu Estat s’hi juguen massa, per acceptar un Referèndum i pensar que el poden perdre.
Ho podem fer possible? I Tant, i segur que és menys complicat i costos que defensar-nos de la repressió que patim. L’1 d’octubre n’és la prova.
Ens cal lideratge, establir com guanyem el poder democràtic i exercir-lo. Tenim lideratge?, i tant, el tenim a l’exili. Podem guanyar el poder democràtic?, i tant, ho hem fet les darreres eleccions. El problema és que ho hem fet fraccionadament. Ens cal una sola candidatura de país, per la independència, i per la República catalana.
És pot fer de bon grat o per collons. Si la direcció de les CUP si oposen, militants, càrrecs institucionals i simpatitzants, han de manifestar que ja no els representen.
Si la direcció de ERC, si oposa, militants, càrrecs institucionals, i simpatitzants, han de manifestar que ja no els representen.
Si Junts per Catalunya i el PDeCAT no estan per la feina, militants, càrrecs institucionals i simpatitzants, han de manifestar que ja no els representen.
ANC, Òmnium i AMI al servei del País i punt. Un lideratge per la independència i tothom a les seves ordres fins aconseguir-ho i aquells que ho rebutgin només voldrà dir que els seus interessos xoquen frontalment amb els d’alliberar-nos d’Espanya i el seu Estat.
De moment no ha passat. Les estructures rígides dels partits han decidit. La militància creu que ho fa als Congressos, il·lusos. Però comencem a creure que alguna cosa està canviant i aquest darrer cicle electoral i els acords miserables propiciats per les direccions dels partits, ho constaten.
Mai passa fins que algun dia passa, i avui estem convençuts que hi som més a prop que ahir perquè passi, i aquest cop passarà gràcies al desori i manca de principis d’alguns dirigents actuals. Tranquils, queda menys i aquest cop quan ens hi posem serà definitiu, sobre tot perquè segur ens haurem deslliurat d’aquesta colla de galifardeus i sapastres.
RSS Feed
