ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

QUI TREU DE POLLEGUERA ALS ESPANYOLS ÉS EL MHP CARLES PUIGDEMONT, L'ORIOL JUNQUERAS NO

3/11/2019

0 Comments

 
Picture

I en van tres d’euro ordres. De moment pel MHP Puigdemont. És el que fa mal de debò, i és l’únic, que representa el que representa, i que no poden controlar ni callar. En Tarda que diu que hem d’internacionalitzar molt més el nostre conflicte. ER podria explicar que gracies al MHP Carles Puigdemont, deu nido com el tenim d’internacionalitzat. Els empresonats pobrets poca feina al respecte. Ara només caldria que ER fes el que no ha fet durant dos anys, recolzar al MHP i al Consell per la República, i si creuen que és pot fer millor ho diguin com.

Tard o d’hora sabrem per quins setze ous la República proclamada no és va implementar. És evident que el risc per fer-ho només podia fer-se des de la unitat institucional, de partit i de carrer. Sembla, són indicis, que la cadena és va trencar. Això és historia, però d’aquí arrenca on som ara.

Avui podem afirmar que l’estratègia, d’una efectivitat institucional, no només no ha servit de res, sinó que ens ha fet més febles i més dividits. Presó pels nostres líders. Escarnits amb un judici farsa executat pel nou TOP. I ara condemnats a 100 anys de presó. Si tots haguessin seguit al molt honorable President Carles Puigdemont, Espanya i el seu Estat franquista mai haguessin pogut detenir, empresonar i condemnar als nostres càrrecs electes. Amb la República efectiva, tampoc sabem com hauria acabat tot plegat.

L’únic qui està guanyant una part de la partida és Puigdemont. De moment la judicial i van tres cops. La justícia espanyola volia la extradició immediata i de moment fins el Desembre. S’imposa la justícia europea, i guanya Puigdemont. Aquesta tercera euro ordre és tant esperpèntica com alliçonadora d’una incompetència judicial i de part. La justícia espanyola, és franquista conceptualment i per tant només entén de càstig, humiliació i advertència, mai de justícia.

Ara ve, el procés com a tal està prenent un biaix preocupant. Els aparells de ER, del PDeCAT, de retruc JxCat, i de les CUP, incapaços de bastir cap estratègia unitària, ni per la resposta a la sentencia, ni per aconseguir la independència, ens estan abocant al sopar de la gran disbauxa.
 
Necessitem la PROPOSTA. Una proposta sense pedres a la motxilla. ER no pot ser la proposta. Ells tenen una estratègia lligada amb els sectors d’esquerres espanyols i com a tal sempre serà condicional i insuficient. Els de les CUP podran entabanar a sectors de la joventut, però sempre seran residuals i fins i tot en alguns moments irrellevants. Que ningú ho oblidi cap dels seus avui és a presó. La seva proposta sempre avant posa lo social a la independència.
Ens queda el PDeCAT i JxCat. Tothom sap que el Partit demòcrata, PDeCAT sorgeix de l’extinta CDC i JxCat de la necessitat estratègica per donar resposta a la negativa del Jonqueres a la unitat. JxCat però no té una motxilla amb pedres, te una llosa que la fa perdedora quan no és Puigdemont qui encapçala JxCat. Les eleccions del 21D del 2017 i les municipals d’aquest any ho confirma.

El President Carles Puigdemont a aquestes eleccions espanyoles corre un risc innecessari i el seu valor estratègic internacional pot devaluar-se. No és el mateix, tot i que siguin unes eleccions espanyoles, ser la primera força o la quarta. No és el mateix un milió d’inscrits al Consell per la República que 86.000. El valor polític i de lideratge, esdevé rellevant en funció dels suports.

ER ho té clar. Per fer el que ells volen, van a totes. Els hi és igual la unitat, i tenir una estratègia consensuada. Volen l’hegemonia i ser pal de paller. Són si cab més nocius. Critiquen a mort als que han fet pactes amb dels 155, però al mateix temps ells volen fer President un del 155. Avui criden “viva la tercera República espanyola”.

Tornant a la Proposta. President posi ordre al taulell on PDeCAT, JxCat s’esbatussen pel control organitzatiu i d’idees. Rellanci el paper de la Crida. Sense cap altra lligam que la porta oberta a tothom que vulgui. PDeCAT i JxCat ha de ser en breu historia, o si més no que quedi clar que vostè no els hi dona cap tipus de cobertura.

Si el que diuen les enquestes és confirma i ER treu els resultats que diuen, President no en tingui cap dubta, anem de cap a unes eleccions autonòmiques que ER provocarà i no és el mateix que sigui el President Quim Torra qui les convoqui, i amb una proposta sense pedres a la motxilla, La Crida, ha de formar part de la PROPOSTA. Amb La Crida el que si serà possible és oferir una proposta neta, lleial, transversal i sobre tot dient i explicant que volem, i que farem per guanyar.
​
Consell per la República, Assemblea de Càrrecs Electes i la Crida, són i ha de ser la PROPOSTA. Un Consell lluny de l’abast repressor del Estat espanyol, una Assemblea que relligui els suports de futur institucionals i La Crida per guanyar eleccions i gestionar el que bonament és pugui fins que no siguem lliures i República. Continuar com ara i per moltes Lauras Borràs que tinguem, no només no guanyarem, sinó que probablement anem directes a la irrellevància dins i fora, sobre tot perquè ja és clar que no només és l’Estat espanyol qui vol liquidar als MHP’s Carles Puigdemont i Quim Torra. Alguns que van d’independentista - sobiranista també.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.