L’una i l’altra tolerades al carrer i perseguides si esdevenen objectius que no s’ajusten al regim del 78. El dret d’expressió consagrat a la Constitució espanyola té limitacions, i les dues ara són perseguides per una inconstitucionalitat institucional. Fins ara, només és perseguia l’estelada si aquesta onejava als Ajuntaments i llocs destacats del municipi. Ara també sabem que la tricolor, la que representa La República espanyola legal i legitima, pateix el mateix síndrome que l’estelada. De moment a Huelva i Navarra. La cacera per la tricolor ha començat, de l’estelada ja fa temps.
El PSOE fa temps que va abdicar del seu republicanisme abraçant la monarquia imposada per Franco i el seu exercit, els comunistes i derivats també. Els de Podemos és declaren republicans, però no entra en els seus objectius la lluita per la República. Gran contradicció utilitzar el republicanisme, llibertat, solidaritat i fraternitat sota el jou d’una monarquia hereva de Franco, sense qüestionar-la.
PP i Ciutadans són els garants de la monarquia i la roja i gualda. Cap sorpresa, mai han condemnat la dictadura franquista i els seus crims. Són, amb la seva constitució, el tap perquè els pobles de la Península esdevinguin presoners d’un futur sempre incert.
Si l’esquerra espanyola unionista, s’atrevís a dur l’objectiu programàtic per proclamar la República espanyola, la situació seria tant “cafquiana” com esperpèntica, no la podrien legalment proclamar. La sacrosanta Constitució ho impediria i serien la justícia espanyola i l’exèrcit els encarregats de que així fos. Ho diu la Constitució i els que avui defensen que no pot ser perquè ho diu la Constitució, demà és trobaran amb el mateix escenari.
“Todo atado y bien atado”, i tant, que modificar la Constitució és pràcticament impossible. La societat espanyola està dividida gairebé al 50 % entre dretes i esquerres, sent els de dretes defensors del regim del 78 i una bona part de l’esquerres també, cosa que impossibilita qualsevol reforma constitucional que no sigui pactada entre dretes i esquerres i segur que el que mai és pactarà és modificar-la per proclamar la República.
L’avís ha estat contundent. La tricolor no és constitucional i l’estament judicial, ho confirma. Qui pretengui canviar l’ordre constitucional, només ho podrà fer seguin les normes constitucionals, és ha dir mai.
Si els espanyols que volen ser espanyols en lloc de catalans, gallecs, castellans o bascos, desitgen tenir la República i desfer-se’n dels borbons imposats per Franco, només tenen un camí i és exactament el mateix que els catalans estem fent.
No ni a prou amb penjar tricolors. No ni a prou fent memòria històrica del que va representar la segona República, o els líders politics explicitant que Espanya ha de tenir un projecte democràtic, on els privilegis de “sigala”, de casta, de butxaca esdevinguin historia.
Els partits que defensen la unitat de caire espanyol, tard o d’hora esdevindran fum. Cap Constitució pot mantenir en el temps el que no vol la ciutadania. Cap exercit pot obligar als ciutadans a ser i fer el que no volen.
Per proximitat per fets irreversibles, com els fluxos migratoris, els espanyols castellans han pretès durant gairebé tres segles imposar la seva espanyolitat, i a fe de Deu que quasi ho aconsegueixen.
Espanya i el seu Estat per molt que la Unió Europea sigui la unió d’Estats, estan abocats a reinventar-se. No serà una restauració del passat. Construir, i si és possible, que no sigui de les cendres, és el millor que podria passar.
Una Confederació de Repúbliques Ibèriques, és una estimació possible. Construir des de el respecte i des de la fraternitat és possible i desitjable.
Catalunya no pot, ni té la clau perquè això esdevingui realitat. Pot si s’escau ser el motor del canvi i fi del regim heretat del franquisme. El que no pot fer Catalunya és canviar Espanya i el seu Estat. Per tant, o els partits espanyols proposen la construcció de la Repúbliques de Castella, de Galicia, de Euskalerria i dels Països Catalans, independents i amb Estat, o més d’hora que tard, es veuran abocats a un escenari incert i ple d’interrogants.
Una Confederació de Repúbliques Ibèriques, nova de trinca, amb llibertat i per decisió pròpia de les Repúbliques podria establir una solidaritat desitjable. L’Espanya actual en cap cas pot suplir els ideals republicans. De fet, és per això que Espanya morirà políticament i administrativament. Políticament a Catalunya va morir el 2012.
El futur no és la estelada. El futur no és la tricolor. La roja i gualda menys. El futur és la quadribarrada, la ikurrinya, la morada i la blava. I si els portuguesos volguessin, amb la seva. Una senyera Confederal. Uns Estats lliures que decideixen com i fins on en formen part. Construir un nou model desertant dels corses atàvics històrics dels regnes, dictadures i Repúbliques unitàries.
Fer-ho és possible. Cal que els demòcrates o proposin o defensin i com no que guanyin a les urnes. Exactament com ho estem fent a Catalunya.
RSS Feed
