Fer impossible una nova guerra europea i mundial, era el que els guanyadors de la segona volien fer.
Ningú pot negar que les dues guerres mundials van tenir un mateix component els diners. Mercats, territori, imperi i poder del que fos, van ser els trets que van determinar els conflictes. L’ideològic que sorgia d’un nou pensament i la revolució a Rússia, és van afegir com elements determinats. Capitalisme i comunisme tancaven el cercle del fervor bèl·lic dels governants del moment.
El repartiment dels espais d’influència i comerç entre els guanyadors de la II Guerra Mundial (Churchill, Roosevelt i Stalin), van esdevenir un pacte de sang. Els guanyadors del cantó capitalista, aviat veurien que per fer front al comunisme calien escometre reformes socials profundes. Una guerra freda encapçalada pels EEUU contra el comunisme, només és podia fer si paral·lelament Europa és convertia en el nou mirall del capitalisme modern.
Pla Marshall, construcció de l’OTAN, i fer el primer pas amb el carbó i l’acer eren l’embrió de la UE. Els passos següents van refermar la seva construcció. Un Parlament, un Tribunal de justícia europeu, l’acord Schengen i la moneda (euro) han fet possible construir l’espai democràtic i de mercat més gran del Planeta.
Aquest fet posaria en perill altres hegemonies. De fet la integració de nous països a la UE, va tenir una pedra a la sabata des del seu inici, Anglaterra. Va ser l’únic país que mai va renunciar al que va ser i la no acceptació del euro seria el principi don som ara.
La UE només pot gaudir del benestar que ara té i solidàriament, si els països més rics no ajuden als que menys tenen. Beneficiar-se del mercat i no voler ser solidari ens durà irremediablement al trencament de la UE. Per cert és el vol el Govern d’anglaterra. Construir la UE amb capacitat legislativa i política, comporta a que els Estats que la composen renunciïn a una part de la seva sobirania i alguns sembla que no hi estan disposats.
Una Unió Europea on els Estats mantinguin i blindin les seves prerrogatives, és un projecte que té data de caducitat.
La Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, són historia. Els EEUU i la UE van guanyar la batalla i el sistema capitalista s’ha imposat. Rússia fa temps que és va allunyar de l’ortodòxia comunista. De fet ara actua i viu més com qualsevol país de la UE. Fins i tot no deixen de ser un mercat atractiu. Tenen recursos naturals i tenen capacitat econòmica. Són un mercat de més de 144 milions d’habitants.
Imaginem-nos un mercat de 550 milions de l’actual UE més els 144 de Rússia. Un mercat de 700 milions pel cap baix. La pregunta a fer-nos és perquè fins a dia d’avui aquesta possibilitat no ha estat possible.
Rússia ja no té cap tractat militat (el pacte de Varsòvia és va dissoldre al 1991), en canvi la UE amb els EEUU mantenen l’OTAN, organisme pensat per defensar a la UE dels perills de la URSS. És però encara si cap tot plegat més retorçat. Els EEUU despleguen un escut de míssils amb unes quantes excuses de defensa i la UE calla.
La Rússia actual potser no té cap interès en formar part de la UE, però n’estem segurs que Rússia mai ha renunciat al mercat que representa la UE. És evident que unes bones politiques d’aproximació, segur que haguessin beneficiat a les dues parts. Qui bàsicament hi ha estat en contra és Anglaterra i els EEUU. Curiós.
Que representa per tothom una UE forta políticament, industrialment i econòmicament ? pels seus ciutadans unes quotes de benestar indubtables. Per les seves empreses millorar el R + D. Pel mon sencer estabilitat i politiques de pau i solidaritat.
Que representa per la resta de potencies mundials ? debilitat d’hegemonies econòmiques i fins i tot militars.
Anglaterra ha decidit amb Referèndum que se’n va. Res a dir, la democràcia ja les té aquestes coses. Una felicitació que diu molt, la del actual President dels EEUU Donald Trump, certifica que la UE molesta i fa por. Els EEUU estan molt lluny de la societat del benestar que té la UE. Els EEUU que ara ja practiquen allò de primers ells, després ells i quan convingui les armes decidiran, mai han volgut que cap altra els pugui fer ombra.
Avui tenim la certesa de que la UE està en perill. Forces del capital, interessos geoestratègics, i crisis especulatives de tot ordre l’atenallen. La UE hura de ser molt dura amb Anglaterra i no només. Haurà de repensar perquè i a qui serveix de debò l’OTAN. Construir d’una vegada l’exèrcit de la UE i els seus sistemes de defensa és imperatiu i ningú per molt aliat que sigui el pot dirigir. La UE esta dins d’un Continent Europa i tal com estan les coses també haurà de triar i escollir aliats i els que volen destruir-la segur que no són els millors aliats.
RSS Feed
