ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

I AIXÍ VA NEIXER ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA I ON SOM ARA (Capítol I)

23/8/2019

0 Comments

 
Picture

Layret, Segui i Companys, defensors dels drets de la classe obrera i desprès dels rabassaires, eren amics. Layret assassinat per sicaris del Estat espanyol i la patronal, en un dels seus mítings va dir: “Cal dir el que és pensa i tot el que és pensa, agradi o no a la gent, i és per quest motiu que vull parlar amb absoluta diafanitat per a començar dient amb una prèvia declaració que jo no soc separatista. Si ho fos ho proclamaria i ho defensaria, però no ho soc, de manera que quan parlo del reconeixement de la nacionalitat catalana em refereixo al seu ple i absolut reconeixement polític, econòmic i administratiu, dintre de la República Federal espanyola”.

Al mateix míting, Companys va dir: “Cal actuar sempre i no pas únicament en les hores decisives. Siguem demòcrates, siguem revolucionaris i siguem patriotes. I ho dic així perquè ser patriota significa ser revolucionari, ja que l’ordre està subvertit i perquè manen els murris”. Companys era militant del Partit Republicà català.

Al 1918 el debat era si Monarquia o República. La Lliga i els monàrquics volien salvar el regim i el republicanisme genèric començava a imposar-se. Acabament de la primera Guerra Mundial, arministici i supressió de la censura política era el resultat de la victòria dels aliats. Malgrat això i publicat a “La Lucha”, és deia: “Se equivocan los hombres representativos del partido Republicano si creen que una buena mañana el Jefe del Estado renunciará a sus poderes”. És venia d’una excitació popular i només el seu control polític conjuntat amb l’acció pacifica podia arribar a bon port. I alguns recordaven: “Que si la espontánea excitación de las multitudes no se alienta, es provable que la nerviosidad de las masas se agote, que su tensión se canse y caigamos otra vez en el deseperado abatimiento de ayer”. Curiosament sembla que és descrigui l’actual escenari.

La pulsió política era inenarrable. Moviments republicans i per la República. Un obrerisme organitzat amb sindicats, uns “apolítics”, els anarquistes i d’altres sota una internacional fundada a Rússia. Eren temps pre revolucionaris i moviments variats s’enfrontaven al poder monàrquic i militar sempre omnipresent. Al 1930 i començament del 31 el govern espanyol suspèn diaris i revistes (La Publicitat, La Nau, El diluvio, Solidaritat Obrera, etc.) L’agitació s’estenia per tot Catalunya. A Barcelona és clausuraven les entitats obreres i al teatre Olimpia, en presencia del Capità General era xiulada la marxa reial. Manuel Azaña, Marcel·lí Domingo, Indalecio Prieto, i Martínez Barrio són acusat de rebel·lió. A Barcelona i pel mateix delicte ho eren, Lluis Companys, Jaume Aiguader, Carrasco i Formiguera i Josep Xirau.

Els partits polítics arreu de la Península, prenien l’acord de no acudir a les eleccions de Diputats a Corts per la manca de garanties. Crisis de govern i l’Almirall Juan Bautista Aznar pren el nou Govern, Joan Ventosa i Clavell és ministre de finances, i convoca eleccions a regidors pel 12 d’Abril.

Domènec de Bellmunt als seus escrits descriu a Lluis Companys, polític de flaire i de visió claríssima pensant que Francesc Macià tenia un potencial de masses extraordinari. Companys era militant del Partit República català i Macià d’Estat Català. Companys veié amb la figura honorable i venerable de Macià l’home providencial per despertar la massa obrerera i sense dubtar-ho prengué part de la Conferencia d’esquerres, don sortiria Esquerra Republicana de Catalunya.

Conferencia convocada amb gent que és movia a redós de “L’Opinió”. Republicans i federals que seguien Companys, els Amics de Macià, Estat català, centres republicans i catalanistes del moment, tant de Barcelona com de Comarques hi van ser.

L’acte de Constitució és va fer amb un acte conegut com la Conferencia de Sants, al Foment República del carrer de Cros el 17, 18 i 19 de març del 1931. Una declaració de principis elaborada en una ponència constituïda per Salvador Albert, Albert Lluhí i Vallescà, Humbert Torres i Joan Lluis Pujol i Font i desprès del pertinent debat, és constituïen els òrgans de direcció del nou partit, sent President Francesc Macià, i Marcel·lí Domingo, Jaume Aiguader i Luis Companys a la direcció. Com representants adjunts; Ignasi Iglesias per Tarragona, Miquel Santaló per Girona, Joan Casanovas per Barcelona província, Pere Comes per Barcelona ciutat i Ricard Palacin per Lleida. Esquerra Republicana de Catalunya és posava en marxa.

ERC volia ser un partit catalanista i republicà, no confessional i tampoc de classe, pretenia interpretar el sentiment del poble en el més al sentit de la paraula; o sigui del treballador i del menestral, de l’home de carrera amb amples horitzons. Un partit que fos el reves del conformisme i de la baixesa que havien representat els anys de dictadura. Un partit que penses menys amb els seus interessos i més amb els del comú; havien de ser justos fins on és possible, poc mesquins, amplament generosos. Principis que ràpidament van fer forat.

I ERC contra tot pronòstic i amb el rebutj d’Acció Catalana per anar a les eleccions municipals, obté el 12 d’Abril un triomf esclatant que suposaria l’adveniment de la II República espanyola i el final d’una Espanya monàrquica i borbònica. El 14 d’Abril a Catalunya és proclamaven dos Repúbliques la catalana dins de la Confederació de Repúbliques Ibèriques per Francesc Macià i la República espanyola feta per Lluis Companys des de el balcó de la Ajuntament de Barcelona.
​
Bibliografia; Vida i mort de Lluis Companys, Josep Mª Poblet editorial Pòrtic 1976. Lluis Companys, edicions Foc Nou, Tolosa de Llenguadoc, 1945. Historia de l’Esquerra Republicana de Catalunya, editorial Dopesa, 1976. Lluis Companys, Institut Sardanista Folklòric Catalunya, 1965.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.