Layret, Segui i Companys, defensors dels drets de la classe obrera i desprès dels rabassaires, eren amics. Layret assassinat per sicaris del Estat espanyol i la patronal, en un dels seus mítings va dir: “Cal dir el que és pensa i tot el que és pensa, agradi o no a la gent, i és per quest motiu que vull parlar amb absoluta diafanitat per a començar dient amb una prèvia declaració que jo no soc separatista. Si ho fos ho proclamaria i ho defensaria, però no ho soc, de manera que quan parlo del reconeixement de la nacionalitat catalana em refereixo al seu ple i absolut reconeixement polític, econòmic i administratiu, dintre de la República Federal espanyola”.
Al mateix míting, Companys va dir: “Cal actuar sempre i no pas únicament en les hores decisives. Siguem demòcrates, siguem revolucionaris i siguem patriotes. I ho dic així perquè ser patriota significa ser revolucionari, ja que l’ordre està subvertit i perquè manen els murris”. Companys era militant del Partit Republicà català.
Al 1918 el debat era si Monarquia o República. La Lliga i els monàrquics volien salvar el regim i el republicanisme genèric començava a imposar-se. Acabament de la primera Guerra Mundial, arministici i supressió de la censura política era el resultat de la victòria dels aliats. Malgrat això i publicat a “La Lucha”, és deia: “Se equivocan los hombres representativos del partido Republicano si creen que una buena mañana el Jefe del Estado renunciará a sus poderes”. És venia d’una excitació popular i només el seu control polític conjuntat amb l’acció pacifica podia arribar a bon port. I alguns recordaven: “Que si la espontánea excitación de las multitudes no se alienta, es provable que la nerviosidad de las masas se agote, que su tensión se canse y caigamos otra vez en el deseperado abatimiento de ayer”. Curiosament sembla que és descrigui l’actual escenari.
La pulsió política era inenarrable. Moviments republicans i per la República. Un obrerisme organitzat amb sindicats, uns “apolítics”, els anarquistes i d’altres sota una internacional fundada a Rússia. Eren temps pre revolucionaris i moviments variats s’enfrontaven al poder monàrquic i militar sempre omnipresent. Al 1930 i començament del 31 el govern espanyol suspèn diaris i revistes (La Publicitat, La Nau, El diluvio, Solidaritat Obrera, etc.) L’agitació s’estenia per tot Catalunya. A Barcelona és clausuraven les entitats obreres i al teatre Olimpia, en presencia del Capità General era xiulada la marxa reial. Manuel Azaña, Marcel·lí Domingo, Indalecio Prieto, i Martínez Barrio són acusat de rebel·lió. A Barcelona i pel mateix delicte ho eren, Lluis Companys, Jaume Aiguader, Carrasco i Formiguera i Josep Xirau.
Els partits polítics arreu de la Península, prenien l’acord de no acudir a les eleccions de Diputats a Corts per la manca de garanties. Crisis de govern i l’Almirall Juan Bautista Aznar pren el nou Govern, Joan Ventosa i Clavell és ministre de finances, i convoca eleccions a regidors pel 12 d’Abril.
Domènec de Bellmunt als seus escrits descriu a Lluis Companys, polític de flaire i de visió claríssima pensant que Francesc Macià tenia un potencial de masses extraordinari. Companys era militant del Partit República català i Macià d’Estat Català. Companys veié amb la figura honorable i venerable de Macià l’home providencial per despertar la massa obrerera i sense dubtar-ho prengué part de la Conferencia d’esquerres, don sortiria Esquerra Republicana de Catalunya.
Conferencia convocada amb gent que és movia a redós de “L’Opinió”. Republicans i federals que seguien Companys, els Amics de Macià, Estat català, centres republicans i catalanistes del moment, tant de Barcelona com de Comarques hi van ser.
L’acte de Constitució és va fer amb un acte conegut com la Conferencia de Sants, al Foment República del carrer de Cros el 17, 18 i 19 de març del 1931. Una declaració de principis elaborada en una ponència constituïda per Salvador Albert, Albert Lluhí i Vallescà, Humbert Torres i Joan Lluis Pujol i Font i desprès del pertinent debat, és constituïen els òrgans de direcció del nou partit, sent President Francesc Macià, i Marcel·lí Domingo, Jaume Aiguader i Luis Companys a la direcció. Com representants adjunts; Ignasi Iglesias per Tarragona, Miquel Santaló per Girona, Joan Casanovas per Barcelona província, Pere Comes per Barcelona ciutat i Ricard Palacin per Lleida. Esquerra Republicana de Catalunya és posava en marxa.
ERC volia ser un partit catalanista i republicà, no confessional i tampoc de classe, pretenia interpretar el sentiment del poble en el més al sentit de la paraula; o sigui del treballador i del menestral, de l’home de carrera amb amples horitzons. Un partit que fos el reves del conformisme i de la baixesa que havien representat els anys de dictadura. Un partit que penses menys amb els seus interessos i més amb els del comú; havien de ser justos fins on és possible, poc mesquins, amplament generosos. Principis que ràpidament van fer forat.
I ERC contra tot pronòstic i amb el rebutj d’Acció Catalana per anar a les eleccions municipals, obté el 12 d’Abril un triomf esclatant que suposaria l’adveniment de la II República espanyola i el final d’una Espanya monàrquica i borbònica. El 14 d’Abril a Catalunya és proclamaven dos Repúbliques la catalana dins de la Confederació de Repúbliques Ibèriques per Francesc Macià i la República espanyola feta per Lluis Companys des de el balcó de la Ajuntament de Barcelona.
Bibliografia; Vida i mort de Lluis Companys, Josep Mª Poblet editorial Pòrtic 1976. Lluis Companys, edicions Foc Nou, Tolosa de Llenguadoc, 1945. Historia de l’Esquerra Republicana de Catalunya, editorial Dopesa, 1976. Lluis Companys, Institut Sardanista Folklòric Catalunya, 1965.
RSS Feed
