ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

EL PACTE DE SAN SEBASTIÀ I LA II REPÚBLICA (Capitol II)

24/8/2019

0 Comments

 
Picture

La dretes no monàrquica i esquerres espanyoles, uns per necessitat i els altres per convicció maldaven per liquidar la institució monàrquica, representant de les dictadures, d’una societat atrapada en la misèria i per que alguns territoris com Catalunya esdevenien com a propostes d’una societat modernitzadora i lluitadora pels drets socials.

Els defensores de la monarquia serien, de moment irrellevants, fins que la República cau a mans de la CEDA (Gil Robles) la dreta reaccionaria i l’aixecament feixista militar del 1936.

Molts historiadors i sobre tot els que escriuen la historia guanyada la guerra, han interpretat el que va suposar el Pacte de San Sebastià, (Agost del 1930). Ningú pot negar que un pacte no documentat pot ser un pacte, si, però amb certes limitacions i la trovada a San Sebastia;

«En el domicili social d'Unió Republicana i sota la presidència de D. Fernando Sansisin, es van reunir aquesta tarda don Alejandro Lerroux i Manuel Azaña, per l'Aliança Republicana; do Marcelino Domingo, don Alvaro de Albornoz i don Angel Galarza, pel partit republicà radical socialista; do Niceto Alcalá Zamora i don Miguel Maura, per la dreta liberal republicana; don Manuel Carrasco Formiguera, per l'Acció Catalana; do Matías Mallol Bosch, per l'Acció Republicana de Catalunya; En Jaume Ayguadé, pel Estat Català, i el senyor Santiago Casares Quiroga, per la Federació Republicana Gallega, entitats que, juntament amb el partit federal espanyol -el qual, tot esperant acords del seu proper Congrés, no pot enviar cap delegació-, integren la totalitat dels elements republicans del país. 

Amb discussions i desencontres, varen acordar treballar per un canvi de regim i proclamar la República espanyola que seria la segona. Un pacte que ja ensumava que uns dels problemes pretenia l’encaix i competències de Catalunya. De cap altra regió.

Se’ns ha venut que la representació catalana (Acció Catalana i Estat Català), va acceptar treballar per la República espanyola a canvi d’una certa autonomia. Aquest fet seria utilitzat pel primer govern de la República (President Niceto Alcalá-Zamora) per tractar de deslleial a la República al President Francesc Macià. Macià va proclamar la República catalana, i Catalunya, segons la República espanyola només tenia dret a una certa autonomia pactada.

Fos com fos el “Pacte de San Sebastià” era el primer morter dels fonaments per acabar amb el regim monàrquic i la seva successió de dictadures que només havien fet que impedir que drets i justícia social de cap mena anessin de la ma. Las Hurdes, reforma agrària, modernitzar els processos productius i sobre tot fer i consolidar democràcia, eren els reptes de la República, però també com resoldre l’encaix de les nacions i pobles peninsulars. Sobre tot de Catalunya que era l’única que maldava pel seu reconeixement des de la Mancomunitat, Revolució Industrial i els moviments politics i Socials de Catalunya cada cop més organitzats.

De fet i és una dada històrica la República espanyola, a seques, ni federal ni confederal, és proclama al Ajuntament de Barcelona pel Regidor i dirigent de ERC Lluis Companys, també a Eibar, i sense haver-ho dit al que era president de ERC i seria President de Catalunya i de la República catalana, Francesc Macià, tot i que només dures tres dies.

Les eleccions del 12 d’Abril del 1931, van ser aclaparadores i determinants. Els republicans de tot caire havien guanyat als monàrquics i Alfons XIII va reconèixer que Espanya va anar a dormir monàrquica i s’havia llevat republicana i que ja no tenia l’estima del seu poble. Els borbons van ser foragitats tot i que no com a França o Rússia. La República ni guillotina ni afusella. Cosa que demostra que la cosa mai va anar de revolució sinó de transició.

La transició jurídica i política de la dictadura monàrquica no succeí fins el dia 16 d’Abril, mentrestant, Macià molest pel fet de Companys, proclama el mateix dia la República catalana dins la Confederació de Repúbliques Ibèriques. Macià ho té clar els fets consumats, sempre obligarien a la República tenir camps oberts de negociació. Calia evitar que la República espanyola és cimentes sobre vells aspectes com la unitat sagrada d’Espanya. També calia fer-ho mostrant la voluntat de que la República catalana no és volia desentendre del futur de la República espanyola. Quedava clar que Macià i Companys no compartien la mateixa estratègia. Companys i els seus per una República Federal espanyola i Macià per la República catalana i el seu Estat, amb capacitat per decidir el grau de compromís amb la República espanyola, que mai va ser Federal.

Dos homes importants i que van fer historia, Macià i Companys fundadors de ERC, representants de les institucions catalanes, tenien concepcions oposades de com Catalunya hauria de relacionar-se amb la República espanyola. L’un des de una posició nítida d’Estat a Estat, Macià i l’altre dins d’una República espanyola que calia convertir en Federal. Macià va perdre, però Companys mai va aconseguir que la República espanyola fos Federal, ni que respectes les molles concedides des de l’Estatut de Nuria, substitut de la República catalana, que seria retallat al Congres de la República espanyola. Quantes similituds no?
​
Bibliografia. Obres complertes. Editorial Selecta. Biblioteca Perenne, Barcelona, 1972. Retrato de un desconocido (Vida de Manuel Azaña) Ediciones Oasis, S.A. Mèxic 1961. Vida i mort de Lluis Companys, Josep Mª Poblet, Editorial Portic 1976. Macià contra Companys. Toni Soler, Columna edicions, SA, any 2011.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    JO TAMBÉ SOC DE LA CRIDA
    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen

    Picture

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.