Som a 2 d'Agost, i el judici farsa contra els dirigents institucionals i politics de Catalunya, va finir i ara resta pendent de sentencia. La justícia espanyola va rebutjar deixar-los en llibertat altra cop, i entre d’altres arguments, per evitar la seva fugida.
En justícia, i finit el judici l’argument de incompareixença per una fugida planificada, queda nul de dret perquè eren presos. Són presos preventius sense cap sentencia. Ara són presos preventius per ser presents i escoltar la seva sentencia a major escarni.
Només i desprès del judici farsa, s’entén la presó preventiva, amb una sentencia que serà condemnatòria, i per cert, gens fluixa, si ens atenem al temps que ja porten empresonats.
Aquesta és la situació, presos i exiliats i un Estat i la seva nació, Espanya, disposats a exercir novament el dret de conquesta.
La pregunta i reflexió alhora és; en tenim prou exercint l’autonomisme concedit per alliberar-los i voler anar més lluny? Si, tenim Govern, però tan castrat, que sembla que només serveixi per posar horaris, netejar i pagar salaris. Si, tenim un Parlament, però que no només no reconeix la sobirania popular catalana, per imperatiu judicial de la justícia espanyola, sinó que quan vol legislar la mateixa justícia espanyola escapça qualsevol avenç progressista.
La nostra resposta reflexiva i prou acurada, perquè els fets així ho demostren, és que dins del Autonomisme, que és on som ara, l’únic que fem és:
Legitimar l’espoli. Legitimar el regim del 78. Legitimar la dictadura franquista. Legitimar que som una “región española” i una “Comunidad Autonómica” més, sense cap atribució diferenciada. Legitimar als borbons, botxins històrics dels Països Catalans. Legitimar el que els Tribunals de justícia espanyols fan i dictaminen. Legitimar el gruix legislatiu que permanentment ens lamina i ens redueix com a poble. Legitimar les clavegueres del Estat espanyol. Finalment i n’és el resum, estem legitimant la construcció d’una sola nació, amb una sola llengua, la castellana, España, amb la destrucció obligada dels pobles que conformen la realitat peninsular.
Varem defensar com autèntics patriotes les urnes davant les ordes espanyoles l’1 d’octubre. Varem tornar a guanyar a les urnes malgrat el 155. I la resposta és més autonomisme. Incapaços però d’implementar la República catalana amb Estat inclòs.
Ens podem creure que sense la resposta institucional i popular podem guanyar a tot un Estat? Qui ho cregui desprès d’escoltar als espanyols que diuen que ni amb un 60, 70 o 80 % de vots a favor mai serem independents i que no se’ls hi cauran els anells per fer el que calgui per evitar-ho i cregui que algun dia d’algun any o segle els espanyols ens atendran democràticament per pactar drets de poble i universals, directament és que s’ha venut l’enteniment o sen se saber-ho és un autonomista convençut. De moment qui marca el pas és l’Estat espanyol amb el suport dels nacionalistes espanyols.
El President Puigdemont té raó, i la recepta és impecable. Cal treballar per fer que Espanya sigui ingovernable i que serveixi per pressionar-los per seure, dialogar i pactar. Potenciem la confrontació democràtica i pacifica. Establim el principi de desobediència i col·lapsem si cal la seva justícia. I sobre tot preparem-nos per guanyar amb vots i diputats les properes eleccions al Parlament. La legalitat espanyola mai pot ser la nostra.
La recepta només te i tindrà sentit si totes les forces accepten aquesta estratègia, que de moment és unilateral com unilateral serà l’adveniment de la República. Fins i tot l’Estat espanyol i el seu Govern tindria tremolors, o podria, si el mon independentista, tots, tothom, com un castell, anéssim a una. Les urnes del 1 d’octubre van ser nostres i tot un Estat va mostrar la seva fallida i debilitats.
Guanyem les eleccions. Fem-les apartidistes per una vegada. Recuperem la llei de Transició jurídica. Restituïm i donem cos legal a la nostra transició. Implementem la República ja proclamada. Fem les proclames adients pel reconeixement internacional. Finalment i si Espanya tria la confrontació violenta, prenguem el territori, controlem-lo democràticament i jurídicament i que tothom tingui clar que la violència només pot estar i venir de la ma dels espanyols.
Aquest és el ful de ruta, possible, factible, que serà unilateral o no serà, malgrat que els catalans volguéssim, cosa demostrada, que fos dialogada i pactada. Amb els nacionalistes espanyols, unionistes, castellanitzadors, per historia, per interessos i per pura antropologia, no hi ha res a fer. Només desitjar que la nostra independència, faci possible que els pobles peninsulars algun dia siguin lliures.
RSS Feed
