Qui cregui que si perdem, ens quedarem igual, s’equivoca. El cop d’Estat fictici o no del 23 F, la LOAPA, llei d’harmonització autonòmica, amb l’únic objectiu de frenar la descentralització de l’Estat espanyol i aprovada pel PSOE i AP a instancies del govern d’en Felipe González, ara, si perdem, el govern del PP amb l’ajut del PSOE i Ciutadans, remataria la feina.
Els unionistes saben que mai controlaran la Generalitat. Saben que els vots de molts catalans, no aniran mai als seus partits amb prou quantitat com per governar Catalunya. Els unionistes només podrien governar des de la seva unitat, com van fer amb els tripartits.
Resoldre aquesta paradoxa és tant senzilla com possible. Només cal que acabin la recentralització iniciada el 23 F. Sense competències bàsiques de país, ensenyament i seguretat, la sanitat ens la deixarien, comunicacions i una limitació dràstica en el camp de la gestió, Espanya acabaria per sempre, o si més no per uns quants anys, amb el problema català.
Als espanyols els hi és igual el doble raser jurídic. Tampoc fan escarafalls si la democràcia és de baixa o inexistent qualitat. Tenen clar que els Estats, que són com una “màfia”, on és defensen i lluiten com sigui per la seva pervivència, no els deixaran sols, de moment. Practiquen allò tan suat de; avui per tu i demà per mi.
Espanya, el seu Estat i els que governen ara, seguin el que van encetar el 2006 amb la sentencia contra l’Estatut, han aixecat el llisto fins les darreres conseqüències. Han proposat el tot i res. El tot és resumeix amb recentralització, condemnes judicials i ofegament econòmic. El res és cap diàleg que no sigui el que jo vull, cap negociació bilateral que pugui reconèixer la singularitat catalana i res que posi en perill l’única sobirania de l’Estat, la espanyola.
No ens fem trampes al solitari nosaltres mateixos. No cal. Hem explicat que aquest any tenim dos moments que pel seu contingut faran historia i que segur comportarà el definitiu xoc de trens, perquè hi serà. El primer i determinant serà quan el Parlament aprovi per majoria absoluta les tres lleis dites de desconnexió amb Espanya i el seu Estat. Aquest fet s’ha publicitat obertament. Queda clar doncs que no hi ha cap tacticisme amb el que succeirà.
Ara bé, si hem dit, argumentat i explicat que ho farem, no entenem perquè no posem data al que volem fer. Dir-nos, a tothom, que el 31 de Maig per exemple, i desprès dels tràmits parlamentaris és votaran les tres lleis, o que el 29 la de la hisenda, el 30 la de la seguretat social i el 31 la jurídica, tindria conseqüències, i molt rellevants, internes i internacionals. Les espanyoles ja les estem tenint ara i no els cal que aprovem lleis.
Els catalans volem i necessitem creure. Però i creurem més si els fets és corresponent amb les voluntats i no és mateix dir que farem tal o qual cosa, que dir que ho farem el dilluns 29 de Maig. Si, i si els que volem la independència, cosa que no dubtem, abans de l’estiu s’aproven les tres lleis, perquè no podem saber el dia. Saber-ho no pressuposa cap acció judicial, no els hi cal, i si pujar un puntet la moral davant les agressions que rebem i anirem reben.
Farem un referèndum si o si. Proclama del President Carles Puigdemont, corroborada pel seu govern i per la majoria del Parlament. Ningú pot posar amb dubta la claredat de la proclama. Doncs si ho diem, ho sap el govern espanyol, per quins setze ous, no hi podem posar data. 17 de Setembre per exemple.
Ho sabem i alguns ens poden dir que som uns il·lusos i que mai durant la partida és mostren els trumfos. Cert, però mostrar-ne els que cohesionen, els que empenyen, els que donen moral i els que determinen que anem a per totes, són aspectes que donen credibilitat i rellevància.
Si marquem dates. L’Estat només podrà fer dos coses, o negociar o elevar el llisto repressiu. No veiem cap estratègia o tacticisme ocultar el que volem fer. Altra cosa és explicar com el volem fer el referèndum clar, les lleis no cal, estan subjectes a un procediment parlamentari i prou.
RSS Feed
