Franco va guanyar la Guerra amb l’ajut inestimable del feixisme i nazisme d’Alemanya i Itàlia. Això és un fet i ja és historia.
L’1 d’Abril del 1939 el Franco victoriós proclamava la fi de la guerra. Començaven els anys negres de la postguerra que arribarien fins el 1975 i l'afusellament dels tres membres del FRAP i dos d’ETA.
Durant el conflicte, van ser els Tribunals Militars del bàndol franquista els que mitjançant judicis sumaríssims, sense garanties, sentenciaven i manaven, amb el vist i plau del “General”, l’execució de les seves sentencies. Cap codi que no fos el militar i facciós podia defensar als presoners. Era el mateix tribunal militar el que dictaminava proves, la defensa i l’acusació. Un tribunal que recusava i no admetia res que pugues fer trontollar la ja seva prevista sentencia. Aquesta va ser la justícia i única en el bàndol franquista fins l’acabament de la guerra.
Acabada la guerra, la justícia continua en mans de l’exèrcit. Continuen els judicis sumaríssims i les sentencies de mort a l’ordre del dia. Una depuració de la judicatura espanyola i un llistat dels addictes al regim, més un codi penal lluny de lo civil i sense ser un poder independent del dictador, exercien la justícia fent sentencies sense cap tipus de garantia que sempre rubricaria Franco. Un Tribunal d’Ordre Públic, TOP, més tard arrodoniria una justícia marca dictador.
Recordar els darrers afusellaments del franquisme al 1975 amb un judici militar a Burgos i Barcelona, sota el marc de Consell de Guerra i amb les premisses jurídiques del 36 i despres de 36 anys d’acabada la guerra o diu tot. Franco va morir fent honor a la seva historia assassina, sense justícia i signant el darrer enterado.
Tot i que sempre hem mantingut que a Espanya i les seves institucions i desprès del 1978 l’únic que tenim a l’Estat espanyol, és una democràcia de baixa qualitat, admetem sense matisos, que no és pot comparar la situació actual amb l’autarquia, el nacionalcatolicisme, ni els intents del Opus per obrir l’Estat espanyol al mon.
Malgrat tot, creiem que tenim uns fils conductors de base dictatorial tant empeltada a la societat espanyola que fa molt difícil l’adequació als valors democràtics reconeguts.
Un seguit de dades i exemples, ens poden si més no, situar-nos al vell mig del tot plegat i fins i tot entendre la judicialització de la vida política a Espanya, en front de la solució política. La via judicial sempre beneficia a una part, i si la controles ens tens la total garantia de qui surt beneficiat. La via política, acceptada, és la que resolt i permet que les dues parts és reparteixin els beneficis, cosa que d’arrel és infinitament més just davant qualsevol sentencia judicial.
Una dada fefaent de la justícia espanyola, és que no és cap poder que pugui rebatre cap decisió que prengui el govern de l’Estat. La fiscalia no només no és independent, sinó que només actua a instancies del ministre i govern espanyol de torn. De fet, fins i tot poden passar de ser els acusadors, que n’és la seva feina a defensor dels acusats. Per exemple cas NOS.
La fiscalia que és part del sistema judicial, depèn orgànicament i amb una estructura funcionaria, del ministre espanyol. De fet pot rebre l’ordre d’obrir diligencies o no. Fins i tot el fiscal general pot a instancies del ministre carregar-se qualsevol dictamen d’un o varis subordinats. Per exemple la resolució dels fiscals de Catalunya que exonerava i descartava penes al Govern den Mas, va ser a instancies de Madrid rebutjada, modificada i canviada per obrir procés judicials contra Mas, Ortega i Rigau. Mes tard també contra Homs.
El Tribunal Constitucional que també forma part dels sistema de garanties i judicial, és l’exemple més clar del contuberni polític espanyol per resoldre contra tothom inclòs l’Estat, però mai actuar contra ell. De les 34 resolucions a favor de les Catalunya, fetes pel TC i el Suprem, el govern espanyol no n’ha complert cap. És impensable que la fiscalia endegui cap causa contra el govern espanyol. La raó és obvia, són els mateixos.
Jutges que han exonerat a feixistes assassins. Jutges amb carnet del PP i del PSOE impartint justícia. Jutges que sentencien anys de presó per una bicicleta i mesos per dur milers de lloc de treball a l’atur amb robatori inclòs. Jutges que callen quan saben i tenen clar que han d’aplicar lleis injustes. Jutges que a dia d’avui toleren i defensen el llegat franquista. Jutges que fan fora de la judicatura aquells que no combreguen amb la defensa del cos i dels seus mètodes.
Abans els funcionaris franquistes eren deus i deixaven clar davant la ciutadania que els servidors eren els ciutadans i ells els amos, els poderosos, els que deien i marcaven el pas. Avui, ahir hem vist com un president del tribunal de justícia espanyola a Catalunya, impedia a tot un President democràticament triat dir la seva. Els tics franquistes, en són presents. I així anar sumant.
Alguns diran que no és pot posar a tothom al mateix sac. De fet si posen ells. Quan des de posicions de poder calles, no és fa res més que abdicar. Quan s’admet a tràmit resoldre per la via judicial una qüestió política hi ho calles, el que és fa és abdicar.
La justícia espanyola i l’Estat de Dret a l’Estat espanyol són una fal·làcia. Judicatura, advocacia, fiscalia, Tribunal constitucional i el Suprem és l’entramat per fer complir una Constitució d’arrel franquista i amb una monarquia mai referendada obertament.
Madrid té el poder de la justícia espanyola i una legalitat, cert, però el que no han entès, és que la justícia sense democràcia i sense l’aval d’un poble i dels seus representants deixa de tenir poder i més d’hora que tard els canvis del sistema legal arribaran. Catalunya i la seva República faran que així sigui.
Per cert, desprès de fer-se publiques les gravacions entre l’ex ministre Fernández i el director de l’oficina antifrau De Alonso, de que la fiscalia espanyola digui que no hi ha cas, de que no dimitís com ministre, i de que és filtres el “nos hemos cargado la sanidad”, la catalana clar, i de que “esto lo afina el fiscal”, la meva confiança amb la justícia espanyola si ja era minsa, ara crido ben fort, que mai més mels creure.
Cal recordar que és el ministeri de l’interior, si, el del ministre Fernández, el que amb la guàrdia civil de la UDEF els que empastifen amb dossiers falsos al President Mas durant una campanya electoral i al Batlle Trias, també en campanya electoral. I que va fer la fiscalia, la judicatura, els jutges per la democràcia, els jutges neutres i els que no ho són, RES, van callar i abdicar de la justícia.
Bibliografia d'interes; "LA JUSTICIA MILITAR EN EL PRIMER FRANQUISMO", de Eusebio Gonzalez Padilla.
RSS Feed
