Dos conceptes van determinar la transició; la monarquia com forma d’Estat i la unitat sagrada de la Espanya eterna. L’exèrcit, els falangistes i els espanyols de sempre, van condicionar qualsevol proposta per passar de la dictadura a la democràcia. Comunistes, socialistes i la burgesia perifèrica, mal anomenada nacionalista, ho van acceptar i són els pilars basics d’una Constitució que mai va ser part d’un procés constituent.
Els franquistes que controlaven l’Estat, van continuar als seus llocs. Els que administraven la justícia franquista també. De fet podríem parlar d’un miracle. Els feixistes, artífexs d’un genocidi, és convertien en demòcrates i una Constitució forçada ho avalava.
Ahir 23F, va ser un dia extraordinari. La justícia espanyola ens ho ha dit amb una claredat incontestable: A Espanya manen des de Madrid, tot el poder resideix a Madrid i els únics que poden decidir-ho tot estan ubicats a Madrid.
No repetirem els fets que ara ja tothom sap sobre el que fa i com actua la justícia espanyola en general. Montesquiu mai va formar part de la transició. Malgrat tot farem un anàlisis sobre el cas NOOS i la sentencia pel fet de que s’estava tocant un dels pilars basics de la transició, la monarquia imposada per Franco.
El jutge instructor del cas va imputar als ducs, al ex president de las Illes, al soci del Urdangarin i sis càrrecs politics i tècnics de la “Comunidad Valenciana” per corrupció política amb els següents càrrecs; malversació, frau, prevaricació, falsedat i blanqueig de capitals. Sembla que la suma defraudada puja més de 5.800.000 euros.
El fiscal Horrach durant la primera fase d’instrucció va treballar amb el jutge instructor, Castro, sense fissures. És quan pren cos l’acusació quan el fiscal i la advocacia de l’Estat exigeixen la desinputació de la infanta, i de facto és converteixen en els seus defensors, fen costat als del gabinet Roca.
La sentencia ja és de per si escandalosa. És condemna al Urdangarin, al Torres, i al Jaume Matas amb presó i multes, a la infanta a una sanció per títol lucratiu i a la resta que són els adjudicadors res.
Una “vistilla”, que ha de decidir la proposta del fiscal, s’ha convertit amb una faula. El fiscal primer demanava presó. Desprès presó amb fiança. Tot acaba sense presó i sense fiança i amb uns greuges comparatius com un castell.
Ara però ve el més bo. La infanta Cristina és “innocent de tot”. Fins i tot de no saber que feia el seu marit. La sentencia ha fet levita als seus advocats, Miquel Roca el que més, sentenciant que ara si, ara ha quedat demostrat que la justícia és igual per tothom.
Salvar la infanta Cristina, és salvar la institució monàrquica, i el que és millor, és restitueix la seva credibilitat malmesa per el rei emèrit Juan Carlos I de borbó. D’aquí l’operació mediàtica del fiscal Horrach i dels advocats Roca i Pau Molins venent que la infanta ha sortit absolta del procés i que si li a de restituir tot.
Desmuntar aquesta operació és tasca innecessària, Urdangarin, Cristina, el fiscal i la justícia espanyola en general ja té la seva sentencia i aquesta no és judicial.
Malgrat tot, només una reflexió i comparativa. Al Mesi se’l va condemnar tot i argumentar que ell jugava i el seu pare administrava. Tècnicament és pot argumentar que ell és el generador dels recursos i tenia l’obligació de preguntar, i segur que és cert. Però algú pot pensar que si l’Urdangarin no fos el marit de la infanta de borbó, hagués pogut tenir les atencions politiques i pecuniàries que va tenir? És prou evident que tots els negocis eren de la família no d’una part. Altrament l’ Iñaki seria un Correa més i peça del PP i si una paga pena per us del sostret pel seu marit, també ha de ser condemnada per no haver impedit que amb el seu pedigrí fes las malifetes.
Fer campanya ara, dient que la infanta ha estat absolta i no condemnada, gran eufemisme quan ha tingut que pagar més 250.000 euros com si fos una estirada d’orelles, sense ser gens agosarats, afirmem que té a veure amb una campanya per llevar pecats i reputació d’una institució, la monarquia, que cada dia té menys adeptes.
Malgrat l’esforç del PP i el silenci del PSOE, el que ara i de forma general ja una gran majoria assumeix, és el que va dir Pedro Pacheco Alcalde de Jerez: La justicia és un cachondeo.
RSS Feed
