Només cal llegir la premsa espanyola unitarista i escoltar als unionistes espanyols, per saber, per si no ho sabíem, que utilitzaran el que calgui per dividir-nos.
L’editorial de El Periódico mostra la seva cruesa, des de una intensitat malaltissa, que serveix com exemple per mostrar-nos el seu nerviosisme fent veure que tenim un Govern que utilitza la mentida de forma contumaç.
Són els mateixos que han reclamat i reclamen diàleg. Diàleg amb el govern espanyol per resoldre els problemes dels catalans. Diàleg que segons ells no pot ser discret. I estem d’acord. No poden ser discretes ni secretes les reunions de negociació. Les altres poden ser com vulguin fer-les i sempre han de ser cordials per poder intercanviar opinions.
El problema, el tenim situat al taulell, des de el moment que les institucions catalanes i per un mandat majoritari del poble, volen que la ciutadania pugui exercir el dret a decidir i l’Estat espanyol diu que d’això ni parlar-ne. Dues posicions que han demanat gestos per demostrar que les dues parts van de debò.
El president Puigdemont va decidir, i suposem que amb l’acord i consentiment del Govern, no anar a la Conferencia de Presidents autonòmics. Rajoy, el PP i el PSOE tenien clar que sense Catalunya el torpede a la línea de flotació de l’Estat del 78 el de les CA, obria unes vies d’aigua d’un calat impredictible.
Rajoy ho havia d’intentar i ara hem sabut que la reunió era per convèncer al nostre President perquè hi fos. Puigdemont no va desestimar la reunió, reunió que no va servir en cap cas per modificar el que va passar. Carles Puigdemont i ningú del Govern va anar a la conferencia.
Han esperat gairebé dos mesos per filtrar la reunió Rajoy Puigdemont. El primer en fer-ho va ser el virrei Millo. Més tard el seguirien els corifeus unionistes per vendre la fal·làcia de que el President i el seu Govern havien mentit.
En el més sentit estricte d’interpretació política, el Govern té raó cap reunió de negociació ha tingut lloc. En canvi la interpretació interessada i la cort mediàtica ho venen, malgrat el silenci de cortesia catalana, com una negociació i de facto una mentida general a tothom.
Negociació i diàleg són un tot. Sense diàleg no existeix la negociació. No sempre però el diàleg és públic. La negociació ho hauria de ser sempre de publica i tranparent.
El President Carles Puigdemont ha comés un error, si. No pensar que la sala de maquines per fer trontollar el procés està que bull i que busquen, analitzen, preparen i conformen estratègies per que fracassem, és no estar a l’alçada del moment.
Tant senzill i tant normal com fer de la transparència l’èxit del procés. Puigdemont, Junqueras i qui sigui no només poden, és que tenen l’obligació de reunir-se, veure’s, intercanviar i el que faci falta per preparar acords de futur si és possible. Ara bé, anar a Madrid amb el lliri a la ma, pensant que ningú utilitzarà la discreció, és senzillament de tontos.
Els contraris al dret a decidir, els autonomistes i dependentistes de Madrid, s’aferren a qualsevol fet com un ferro roent. No tenen res més. Si desprès de l’esforç que han fet els de Junts pel Si i les CUP amb els pressupostos, no vigilem, segur que podríem prendre mal. Si d’aquest fet, trobada, irrellevant pel seu resultat, han muntat el que estan muntant, si pel tema del jutge Vidal estan fen el que fan, imaginem-nos si cometem algun error greu que pugui fer trontollar la confiança.
Que quedi clar, diàleg si, negociació si, acords si és possible també, però explicant quan, qui i els continguts. A partir d’ara les regles de lleialtat relacional les hem de situar nosaltres. Sobre tot perquè sabem amb certesa que la filtració interessada ha vingut de Madrid.
RSS Feed
