Si, els catalans, els que viuen i treballen aquí, però no se’n senten, s’ho van creure. Catalunya “decidia i actuava” i així ens ho van vendre nacionalistes, socialistes, comunistes i la dreta catalana en general, i fins i tot alguns independentistes. Els espanyols fincats a Catalunya contents.
Catalunya i fins a dia d’avui, no decideix res fonamental a l’Aeroport de Barcelona, tampoc als ports de Barcelona i Tarragona. Sobre les comunicacions de carretera, les competències és redueixen a la senyalització i als radars i fer un manteniment d’aquelles que diuen traspassades. Catalunya tampoc pot fer absolutament res si de controlar les duanes i fronteres és tracta. En el camp soci laboral, la cosa és fins i tot més greu, la llei laboral, els convenis generals, és fan a Madrid obviant si el IPC de Catalunya és superior a la mitja espanyola. Zero politiques per incentivar i promocionar l’activitat laboral que no sigui la que voluntariosament és faci entre els empresaris i els sindicats o treballadors. És obvi i un fet que sobre la qüestió energètica la capacitat normativa i de control és zero. El TC i el govern espanyol de torn ens ho recorden sovint.
Esmentar el tema dels impostos és per posar-nos vermells. L’IVA és qüestió d’Estat, el IRPF també, a banda concessions, la misèria dels treballadors autònoms també i les retencions a compta amb escalats arbitraris, completen la demostració de que qui controla la hisenda és Espanya i el seu Estat. D’aquí que les grans empreses de l’IBEX 35, amb els seus entramats fiscals, són les que menys aporten proporcionalment a la hisenda espanyola.
No repartim les beques als estudiants. No disposem del 0,7% que diu fins i tot la Llei. No rebem el 50% per ajudar als familiars com diu la Llei. Mai s’executen a Catalunya les inversions que ells aproven i que són Llei.
De fet la prova del 9 n’és la qüestió de rodalies RENFE – ADIF. Ens van traspassar els horaris i la neteja. Trens, vies i catenàries continuen en mans dels de sempre.
Malgrat aquesta evidencia, alguns han pretès dir-nos que decidim, que tenim competències i que fins i tot podem fer de la sanitat i ensenyament referents mundials perquè només depèn de nosaltres. Fals.
El pressupost que aprova la Generalitat, és bàsicament finalista, i subjecte als de l’Estat. Només la recaptació d’un 5% dels impostos cedits permeten moviments, que alhora són tant irrellevants, com quan és pretén fer nous impostos i des de Madrid i amb el seu TC se’ns diu que no.
Des de el 1978, Catalunya no ha decidit res que no hagin volgut els poders de l’Estat.
Govern Tarradellas, Govern Pujol, Govern Maragall, Govern Montilla, i durant una estona el Govern Mas, van pretendre fer-nos creure que els catalans decidíem. El relat autonòmic espanyol i fer-nos creure que aquí és tenia un cert poder, era el preu per gaudir d’una cadira calenta i un bon sou.
Que els catalans i en un referèndum votéssim a favor d’un nou Estatut, ribotat al Congres espanyol, va obrir una escletxa per reformar l’Estat i trobar definitivament un encaix, volgut per molts i rebutjat per pocs.
Un Tribunal, el Constitucional que sempre ha estat de part, va ser l’encarregat de dir-nos que no. Els catalans som espanyols i com a tals subjectes al imperi de la llei espanyola. El castell amb cimentació de sorra, s’ensorrava. Els catalans no només no decidim res que afecti a l’Estat espanyol, sinó que se’ns deia per fi obertament que només són una regió, comunitat de regim comú, com la de Murcia o Extremadura.
El President Artur Mas, autonomista, defensor del dret constitucional i de la legalitat espanyola, ara ja ho te clar. Espanya mai serà un Estat federal, autonòmic en funció del moment i limitat.
“Som un Nació i nosaltres decidim” va ser el principi de tot plegat per denunciar i enterrar dos fets transcendents; la transició i el regim derivat del 78 han estat un engany i que els catalans no havíem decidit res més que allò que volien els poders de Madrid.
Avui, la independència té sentit i el te bàsicament per retrobar-nos amb la dignitat que li correspon a qualsevol poble. Si som lliures ho podem decidir tot. Al menys allò que ens afecta directament com a poble.
Avui que gairebé tothom s’ha posicionat, sabem que el PP, PSOE i Ciutadans continuen volen que qui decideixi sigui Madrid i fer-nos creure que amb la autonomia continuem decidint. Els de Podemos, CSQEP, els de ICV i la gent de la Colau, tenen poc temps per sortir de la ambigüitat.
Ni decidim sobre els refugiats, ni decidim sobre la vivenda i llei hipotecaria, ni decidim sobre la justícia espanyola, ni decidim sobre els impostos, ni decidim on i quines són les prioritats socials, ni decidim res que ens pugui fer la vida com catalans i ciutadans lliures millor.
No deixar-nos votar per decidir el nostre futur, és la mostra de que mai hem decidit res transcendent i volen que així sigui pels segles dels segles.
Modificar aquesta tendència històrica, ara només depèn de nosaltres i l’única forma de tenir un país on la democràcia suri arreu és practicant avui i demà el dret a decidir.
RSS Feed
