Vagi per endavant que de futbol anem justet. Només el virtuosisme, i un amor inexplicable a tot el que faci flaire de català, ens fa seguidors i defensors, fins i tot quan la causa va estrictament de sentiments. Som dels que estem contents quan és guanya, contents si quan és perd és fa donant-ho tot i tristos quan és perd ho és guanya sense donar-ho tot.
El Barça és més que un Club. Manifestació que durant el franquisme servia per nidar protestes de país. Can Barça, històricament ha estat un dels baluards de defensa de la catalanitat més important per Catalunya. Franco ho va tenir clar i d’aquí afusellaments de Presidents del Barça, (Sunyol) i d’altres i un control falangista del Club fins que va morir.
Afusellar Lluis Companys i Josep Sunyol no va ser causal. Franco volia castigar les dues institucions més importants de Catalunya i llençar un missatge clar; A Espanya només una nació, un sol poble i una llengua.
Sabem que el Barça a tingut entrenadors de tot tipus i país. També sabem que la majoria han entrenat en castellà. També sabem que la concepció ideològica personal no hi té res a veure, senzillament ells com professionals tenien clar que entrenaven un club espanyol i que la llengua oficial era el castellà.
Comparar Luis Enrique amb el Pep Guardiola és de mal fer. Luis és asturià i el Pep català. Ara bé no ens hem podem estar. Luis Enrique, Jugador del Barça, entrenador del segon equip i ara del primer, i casat amb una gavanenca, mai i diem mai ha fet una roda premsa a Catalunya amb català. Cosa diferent va passar a Itàlia que las feia en italià. Que consti que tothom pot parlar com li plagui, però no hauria de ser així al Barça.
Quina diferencia amb el Pep, Italià, Alemany, Angles, Castellà, Català i tot per fer de la seva feina també un element de proximitat i respecte.
Aquest fet de situar a un espanyol al front d’un dels equips més importants del planeta, ni va ser casual ni forçat per la desgraciada mort del Tito. És la nova directiva qui enceta la deriva catalanista. És la directiva actual la que mante el museu Nuñez condemnat com un vulgar taur. És la que ja ha dit que mantindran la samarreta del Iñaki condemnat per lladre i altres coses.
La junta del Bartomeu i el dimitit Sandro Rosell van guanyar la partida als seus oponents per dues obvietats, la seva desunió i que s’havia d’acabar amb la deriva independentista den Laporta. Els poders fàctics i l’estultícia d’una majoria de socis, ho van fer possible.
Però tot plegat fa un tomb esgarrifós i que ja ha condemnat a la junta actual facin el que facin, Roma no paga traïdors. La sentencia del TC espanyol mostrant que els catalans no som res, fa que per fi és despertin aquells sentiments de dignitat i qualsevol lloc on mostrar-los anava be. El camp del Barça un dels millors llocs i d’aquí que portem i fa una bona estona, la majoria del públic al minut 17,14 s’escolta un clam, que segur, ja mai més ens abandonarà fins la victòria: in...inde...independència. A no ser que el Barça és converteixi amb allò que volen els espanyols.
Un trasbals de proporcions incalculables. Espanyolitzar ara, altra cop el club des de dins ja no és possible. Calia endegar un pla, no per espanyolitzar, sinó per desprestigiar i convertir el Club en un de mediocre que impossibiliti pujar la moral dels independentistes.
És la sentencia de la FIFA que impedeix al Barça a fitxar i al Madrid si. És que la UEFA castigui al Barça reprimint la llibertat d’expressió dels seus socis perquè duien estelades. És la operació judicial contra Mesi i Neymar. És l’abdicació a la lliga professional espanyola per defensar els interessos del Club. És veure com l’entrenador a renunciat al propòsit de la Masia. És veure com l’entrenador ha anat variant lentament i inexorablement el joc del control per un atac directe al que fa temps és va renunciar.
Masses punts com per no creure que no anem be. El Barça amb el Luis Enrique d’entrenador ha guanyat títols, cert, però amb la plantilla que va heretar també hagués estat possible per qualsevol altra entrenador.
Nous fitxatges i ara ja si sota la responsabilitat del entrenador L. Enrique i el Director Tècnic Robert Fernández, valencià, igual té molt a veure amb els fitxatges del Valencia per allò de la proximitat, s’han cobert de gloria. Cal recordar que cap futbolista del segon equip a pujat al primer en temps del L. Enrique.
Tenim servida la turmenta perfecta. Una Junta que sense ser el califat del Bernabeu, destaca per la seva inoperància i per pilotar un vaixell per no anar en lloc. Un govern espanyol que ha traves de la fiscalia i del ministeri de l’interior, tracta a futbolistes i el seu entorn de màfia, lladres, i delinqüents en general. Una lliga espanyola dirigida per un membre de Fuerza Nueva, falangista i disposat a esfondrar el Barça i el procés d’independència. Uns medis espanyols que no dubten en mentir i falsejar el que calgui per reduir el potencial futbolístic del Barça. Del basquet ja en parlarem un altra dia. I per rematar un entrenador xulo i que denigra al club cada cop que obre boca.
No va ser la crua derrota al camp del Paris. Ja fa estona que tothom que practiqui l’autocrítica és capaç de veure que no anem be. El Barça s’està convertint en un equip vulgar i previsible i no és només culpa dels jugadors, és la turmenta perfecta.
Qui pensi que mentalment els jugadors és poden aïllar de les pressions externes, és que no en sap res, o poca cosa de la vida. Avui sense anar més lluny sembla que la justícia espanyola torna a activar la qüestió Neymar. El diumenge el Barça s’enfronta al Atletico de Madrid. Ja està tot dit.
El Barça avui forma part de l’estratègia espanyola per acabar amb el procés i tot sembla indicar que la Junta actual, o no ho sap, o hi està d’acord, altrament no és pot entendre que a dia d’avui encara no hagin posat fil a l’agulla. Nosaltres, i veien la composició de la Junta dubtem que ho facin.
RSS Feed
