ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

EXCEPCIONALMENT PARLAREM DEL BARÇA.

20/2/2017

0 Comments

 
Picture

Vagi per endavant que de futbol anem justet. Només el virtuosisme, i un amor inexplicable a tot el que faci flaire de català, ens fa seguidors i defensors, fins i tot quan la causa va estrictament de sentiments. Som dels que estem contents quan és guanya, contents si quan és perd és fa donant-ho tot i tristos quan és perd ho és guanya sense donar-ho tot.

El Barça és més que un Club. Manifestació que durant el franquisme servia per nidar protestes de país. Can Barça, històricament ha estat un dels baluards de defensa de la catalanitat més important per Catalunya. Franco ho va tenir clar i d’aquí afusellaments de Presidents del Barça, (Sunyol) i d’altres i un control falangista del Club fins que va morir.

Afusellar Lluis Companys i Josep Sunyol no va ser causal. Franco volia castigar les dues institucions més importants de Catalunya i llençar un missatge clar; A Espanya només una nació, un sol poble i una llengua.

Sabem que el Barça a tingut entrenadors de tot tipus i país. També sabem que la majoria han entrenat en castellà. També sabem que la concepció ideològica personal no hi té res a veure, senzillament ells com professionals tenien clar que entrenaven un club espanyol i que la llengua oficial era el castellà.

Comparar Luis Enrique amb el Pep Guardiola és de mal fer. Luis és asturià i el Pep català. Ara bé no ens hem podem estar. Luis Enrique, Jugador del Barça, entrenador del segon equip i ara del primer, i casat amb una gavanenca, mai i diem mai ha fet una roda premsa a Catalunya amb català. Cosa diferent va passar a Itàlia que las feia en italià. Que consti que tothom pot parlar com li plagui, però no hauria de ser així al Barça.

Quina diferencia amb el Pep, Italià, Alemany, Angles, Castellà, Català i tot per fer de la seva feina també un element de proximitat i respecte.

Aquest fet de situar a un espanyol al front d’un dels equips més importants del planeta, ni va ser casual ni forçat per la desgraciada mort del Tito. És la nova directiva qui enceta la deriva catalanista. És la directiva actual la que mante el museu Nuñez condemnat com un vulgar taur. És la que ja ha dit que mantindran la samarreta del Iñaki condemnat per lladre i altres coses.

La junta del Bartomeu i el dimitit Sandro Rosell van guanyar la partida als seus oponents per dues obvietats, la seva desunió i que s’havia d’acabar amb la deriva independentista den Laporta. Els poders fàctics i l’estultícia d’una majoria de socis, ho van fer possible.

Però tot plegat fa un tomb esgarrifós i que ja ha condemnat a la junta actual facin el que facin, Roma no paga traïdors. La sentencia del TC espanyol mostrant que els catalans no som res, fa que per fi és despertin aquells sentiments de dignitat i qualsevol lloc on mostrar-los anava be. El camp del Barça un dels millors llocs i d’aquí que portem i fa una bona estona, la majoria del públic al minut 17,14 s’escolta un clam, que segur, ja mai més ens abandonarà fins la victòria: in...inde...independència. A no ser que el Barça és converteixi amb allò que volen els espanyols.

Un trasbals de proporcions incalculables. Espanyolitzar ara, altra cop el club des de dins ja no és possible. Calia endegar un pla, no per espanyolitzar, sinó per desprestigiar i convertir el Club en un de mediocre que impossibiliti pujar la moral dels independentistes.

És la sentencia de la FIFA que impedeix al Barça a fitxar i al Madrid si. És que la UEFA castigui al Barça reprimint la llibertat d’expressió dels seus socis perquè duien estelades. És la operació judicial contra Mesi i Neymar. És l’abdicació a la lliga professional espanyola per defensar els interessos del Club. És veure com l’entrenador a renunciat al propòsit de la Masia. És veure com l’entrenador ha anat variant lentament i inexorablement el joc del control per un atac directe al que fa temps és va renunciar.

Masses punts com per no creure que no anem be. El Barça amb el Luis Enrique d’entrenador ha guanyat títols, cert, però amb la plantilla que va heretar també hagués estat possible per qualsevol altra entrenador.

Nous fitxatges i ara ja si sota la responsabilitat del entrenador L. Enrique i el Director Tècnic Robert Fernández, valencià, igual té molt a veure amb els fitxatges del Valencia per allò de la proximitat, s’han cobert de gloria. Cal recordar que cap futbolista del segon equip a pujat al primer en temps del L. Enrique.

Tenim servida la turmenta perfecta. Una Junta que sense ser el califat del Bernabeu, destaca per la seva inoperància i per pilotar un vaixell per no anar  en lloc. Un govern espanyol que ha traves de la fiscalia i del ministeri de l’interior, tracta a futbolistes i el seu entorn de màfia, lladres, i delinqüents en general. Una lliga espanyola dirigida per un membre de Fuerza Nueva, falangista i disposat a esfondrar el Barça i el procés d’independència. Uns medis espanyols que no dubten en mentir i falsejar el que calgui per reduir el potencial futbolístic del Barça. Del basquet ja en parlarem un altra dia. I per rematar un entrenador xulo i que denigra al club cada cop que obre boca.

No va ser la crua derrota al camp del Paris. Ja fa estona que tothom que practiqui l’autocrítica és capaç de veure que no anem be. El Barça s’està convertint en un equip vulgar i previsible i no és només culpa dels jugadors, és la turmenta perfecta.

Qui pensi que mentalment els jugadors és poden aïllar de les pressions externes, és que no en sap res, o poca cosa de la vida. Avui sense anar més lluny sembla que la justícia espanyola torna a activar la qüestió Neymar. El diumenge el Barça s’enfronta al Atletico de Madrid. Ja està tot dit.
​
El Barça avui forma part de l’estratègia espanyola per acabar amb el procés i tot sembla indicar que la Junta actual, o no ho sap, o hi està d’acord, altrament no és pot entendre que a dia d’avui encara no hagin posat fil a l’agulla. Nosaltres, i veien la composició de la Junta dubtem que ho facin.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.