Existeixen dos fets cabdals que han marcat els darrers anys, comptant des de la mort del dictador, un per l’ ignomínia que representa el pacte de la transició, i l’altre acceptar i legitimar de fet l’època més negre de l’Estat espanyol, la dictadura franquista.
La República, liquidava un dels períodes més negres i injustos d’Espanya, i la Monarquia Borbònica com la seva expressió. El 14 d’Abril del 1931, els republicans guanyaven democràticament unes eleccions municipals. Aquest fet no va suposar cap enfrontament, ni social ni militar, va ser senzillament un esclat d’alegria.
Tots i cada un dels participants en el vergonyós pacte de la transició, viuen en l’opulència, l’atur, i les incomoditats derivades de no tenir diners, mai els ha afectat. Tant se val si son d’aquí com en Miquel Roca, o de fora com el Peces Barba o el ministre franquista Fraga Iribarne, els nostres, això sí, són els nous botiflers de l’Historia de Catalunya.
La transició, en termes jurídics va suposar la legitimació del franquisme i les seves politiques de terror i assassinat, mai va existir un procés constituent.
La Monarquia borbònica que dona total suport al Alçament feixista militat contra la República, és consolida amb la Llei franquista de successió del 1947, que proclama, després de l’abdicació del seu pare, rei d’Espanya al Joan Carles a l’any 1975, fet consolidat abans de la elaboració de la Constitució espanyola a l’any 1977 i aprovada en referèndum al 1978.
En cap moment ningú planteja una llei de punt final, on no hi hagin ni vencedors ni vençuts, ens al contrari, les Lleis franquistes son vigents, les resolucions jurídiques intocables, els judicis sumaríssims militars intocables, i com no pot ser d’altra forma ningú qüestiona si República o Monarquia, qui guanya al respecta son els franquistes i els seus successors, potser per això els seus hereus i sense cap mena de pudor posen i expliquen en un diccionari biogràfic espanyol que Franco no era un dictador, i criminal de guerra, sinó que era tot un personatge i “patriota”, això si una mica autoritari.
És cert, i cal que mai ho oblidem, que Franco viu i guanya una guerra civil per portar el seu regim de terror fins la seva mort, gracies als guanyadors de la segona guerra mundial (EE.UU, Anglaterra i França). Tampoc hem d’oblidar el reconeixement econòmic i polític que Amèrica fa al regim franquista, tota una declaració d’intencions, per uns ser anticomunista supera i dona carta blanca tot hi ser ser un feixista i assassí.
Aquest fet va tenir una incidència cabdal per no fer un procés constituent, las bases militars americanes en terreny espanyol han tingut una rellevància geoestratègica fora de dubta, durant la guerra freda i ara a l’Orient, i els hereus franquistes ho sabien, per tant, ho havia transició i una “reconciliació pactada”, o res, els d’aquí ho saben i prefereixen pactar.
Tornant a la Constitució espanyola, l’article 1, apartat 2, diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, d’una tacada i segons aquesta Constitució, només existeix una única nació, Espanya i un sol poble l’espanyol. Els nostres botiflers segur que ho sabien, com també sabien les compensacions futures que tindrien, que Pujol defenses quotes de democràcia dins d’Espanya determina un posicionament personal defensat durant molts anys, la burgesia catalana, continuava amb la seva aposta, abans era amb Franco i ara amb els seus hereus. És per això que els representants catalans de CiU mai han defensat altra cosa que formar part d’Espanya.
Per si no ni ha prou per tenir clar el posicionament dels convergents, només cal llegir l’article 2 de la “Constitució espanyola”; “La Constitución española se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común i indivisible de todos los españoles....”
Només uns venuts i botiflers serien capaços d’acceptar uns termes com aquets per Catalunya, de ben segur que ni en Companys federalista i amb posicions d’esquerra per fer una Espanya moderna ho hagués acceptat.
Una cosa és certa, ells insisteixen(CiU), no volen que Catalunya sigui el proper Estat d’Europa, els és igual si la nostra llengua no és oficial, si més d’hora que tard ja no podrem etiquetar amb català, si hem de retallar per salvar ja no Catalunya, si no els que ens espolien i a més ens insulten, si l’únic que ens deixen és ser uns observadors a la privatització dels nostres sectors estratègics (Aeroports).
D’acord, ho he de reconèixer, ara vivim millor que fa 40 anys, tot i que sense aquesta Constitució espanyola, estaríem aquí mateix, ara be, gracies a vosaltres els convergents, els que sou uns professionals de la política, els que només voleu gestionar, els que tanmateix sembla que Catalunya ja no importa, els que no responeu de cap manera a un Estat que ens maltracta i ens espolia, vosaltres que no sabeu el que és la dignitat i estimar la pàtria, no mereixeu tenir el recolzament que teniu.
Aquesta crisis endèmica del sistema, de ben segur ha de tenir un final i nous plantejaments de futur. Els mercats tradicionals estan saturats, els països emergents gasten tants recursos energètics, que no ni ha per tothom, potser aurem de tornar allò de l’autosuficiència, primer alimentaria i desprès d’oci. Per tant cal començar a pensar en un nou repartiment del mon, l’època dels imperis s’ha d’acabar, una part del planeta no pot viure indefinidament a costa de la resta, caldrà tornar a recuperar la idea de la Europa de les Regions, on les comunitats tinguin afinitats socials, culturals i de benestar on l’èxit econòmic i de consum és situï d’una vegada en darrer terme. El futur nostre passa per la consolidació d’aquella vella idea dels pobles de la Península Iberica, on cap poble vulgui imposar res als altres, on l’intercanvií de la vida sigui l’element que possibiliti una major qualitat de vida i on el equilibri territorial és faci per comprensió pròpia no per imposició, estic senzillament plantejant la supressió d’un Estat i d’una institució obsoleta i arcaica, fem de la península un lloc on els extremenys no hagin de fugir de la seva terra, o els gallecs, o els andalusos, on tothom respecti a tothom on a la llarga, les qüestions que ara ens produeixen friccions, és converteixin en una part de la historia de cada escú, això si des de la posició inequívoca d’una independència total de tots i cada un dels pobles que conformen la Península.
La República, liquidava un dels períodes més negres i injustos d’Espanya, i la Monarquia Borbònica com la seva expressió. El 14 d’Abril del 1931, els republicans guanyaven democràticament unes eleccions municipals. Aquest fet no va suposar cap enfrontament, ni social ni militar, va ser senzillament un esclat d’alegria.
Tots i cada un dels participants en el vergonyós pacte de la transició, viuen en l’opulència, l’atur, i les incomoditats derivades de no tenir diners, mai els ha afectat. Tant se val si son d’aquí com en Miquel Roca, o de fora com el Peces Barba o el ministre franquista Fraga Iribarne, els nostres, això sí, són els nous botiflers de l’Historia de Catalunya.
La transició, en termes jurídics va suposar la legitimació del franquisme i les seves politiques de terror i assassinat, mai va existir un procés constituent.
La Monarquia borbònica que dona total suport al Alçament feixista militat contra la República, és consolida amb la Llei franquista de successió del 1947, que proclama, després de l’abdicació del seu pare, rei d’Espanya al Joan Carles a l’any 1975, fet consolidat abans de la elaboració de la Constitució espanyola a l’any 1977 i aprovada en referèndum al 1978.
En cap moment ningú planteja una llei de punt final, on no hi hagin ni vencedors ni vençuts, ens al contrari, les Lleis franquistes son vigents, les resolucions jurídiques intocables, els judicis sumaríssims militars intocables, i com no pot ser d’altra forma ningú qüestiona si República o Monarquia, qui guanya al respecta son els franquistes i els seus successors, potser per això els seus hereus i sense cap mena de pudor posen i expliquen en un diccionari biogràfic espanyol que Franco no era un dictador, i criminal de guerra, sinó que era tot un personatge i “patriota”, això si una mica autoritari.
És cert, i cal que mai ho oblidem, que Franco viu i guanya una guerra civil per portar el seu regim de terror fins la seva mort, gracies als guanyadors de la segona guerra mundial (EE.UU, Anglaterra i França). Tampoc hem d’oblidar el reconeixement econòmic i polític que Amèrica fa al regim franquista, tota una declaració d’intencions, per uns ser anticomunista supera i dona carta blanca tot hi ser ser un feixista i assassí.
Aquest fet va tenir una incidència cabdal per no fer un procés constituent, las bases militars americanes en terreny espanyol han tingut una rellevància geoestratègica fora de dubta, durant la guerra freda i ara a l’Orient, i els hereus franquistes ho sabien, per tant, ho havia transició i una “reconciliació pactada”, o res, els d’aquí ho saben i prefereixen pactar.
Tornant a la Constitució espanyola, l’article 1, apartat 2, diu que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, d’una tacada i segons aquesta Constitució, només existeix una única nació, Espanya i un sol poble l’espanyol. Els nostres botiflers segur que ho sabien, com també sabien les compensacions futures que tindrien, que Pujol defenses quotes de democràcia dins d’Espanya determina un posicionament personal defensat durant molts anys, la burgesia catalana, continuava amb la seva aposta, abans era amb Franco i ara amb els seus hereus. És per això que els representants catalans de CiU mai han defensat altra cosa que formar part d’Espanya.
Per si no ni ha prou per tenir clar el posicionament dels convergents, només cal llegir l’article 2 de la “Constitució espanyola”; “La Constitución española se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común i indivisible de todos los españoles....”
Només uns venuts i botiflers serien capaços d’acceptar uns termes com aquets per Catalunya, de ben segur que ni en Companys federalista i amb posicions d’esquerra per fer una Espanya moderna ho hagués acceptat.
Una cosa és certa, ells insisteixen(CiU), no volen que Catalunya sigui el proper Estat d’Europa, els és igual si la nostra llengua no és oficial, si més d’hora que tard ja no podrem etiquetar amb català, si hem de retallar per salvar ja no Catalunya, si no els que ens espolien i a més ens insulten, si l’únic que ens deixen és ser uns observadors a la privatització dels nostres sectors estratègics (Aeroports).
D’acord, ho he de reconèixer, ara vivim millor que fa 40 anys, tot i que sense aquesta Constitució espanyola, estaríem aquí mateix, ara be, gracies a vosaltres els convergents, els que sou uns professionals de la política, els que només voleu gestionar, els que tanmateix sembla que Catalunya ja no importa, els que no responeu de cap manera a un Estat que ens maltracta i ens espolia, vosaltres que no sabeu el que és la dignitat i estimar la pàtria, no mereixeu tenir el recolzament que teniu.
Aquesta crisis endèmica del sistema, de ben segur ha de tenir un final i nous plantejaments de futur. Els mercats tradicionals estan saturats, els països emergents gasten tants recursos energètics, que no ni ha per tothom, potser aurem de tornar allò de l’autosuficiència, primer alimentaria i desprès d’oci. Per tant cal començar a pensar en un nou repartiment del mon, l’època dels imperis s’ha d’acabar, una part del planeta no pot viure indefinidament a costa de la resta, caldrà tornar a recuperar la idea de la Europa de les Regions, on les comunitats tinguin afinitats socials, culturals i de benestar on l’èxit econòmic i de consum és situï d’una vegada en darrer terme. El futur nostre passa per la consolidació d’aquella vella idea dels pobles de la Península Iberica, on cap poble vulgui imposar res als altres, on l’intercanvií de la vida sigui l’element que possibiliti una major qualitat de vida i on el equilibri territorial és faci per comprensió pròpia no per imposició, estic senzillament plantejant la supressió d’un Estat i d’una institució obsoleta i arcaica, fem de la península un lloc on els extremenys no hagin de fugir de la seva terra, o els gallecs, o els andalusos, on tothom respecti a tothom on a la llarga, les qüestions que ara ens produeixen friccions, és converteixin en una part de la historia de cada escú, això si des de la posició inequívoca d’una independència total de tots i cada un dels pobles que conformen la Península.
RSS Feed
