Ara mateix som davant d’una cruïlla amb carrers amples i direccions atractives, tanmateix entreveure la tria i el final és més complicat.
Som a prop d’unes eleccions, espanyoles per cert, no pas catalanes, amb un resultat prou cantat, la diferència rau en saber si els del PP trauran una majoria absoluta o no i, en funció d’aquest resultat , els de CiU faran camí, si són indispensables el del peix al cove, si no ho són continuaran amb la transició nacional, això sí, sense saber mai ni com acabarà ni quan.
ERC, esperem, està fent la seva transició i , per ara , sembla que agrada força, tot i això caldrà esperar el seu 26é Congrés, és el lloc on la militància dirà la seva. Una regeneració en tots els àmbits és el que s’espera, i tot i que els queda poc temps, les propostes del seu nou President i cap de llista tenen bona harmonia; ara bé, o els d’ERC demostren amb fets la proposta de canvis, o de ben poc haurà servit la nova proposta de direcció d’ERC.
Anar a Madrid o no, i ha que fer ? tot un ventall de possibilitats i de debats. Uns, els que han fracassat i perdut bous i esquelles deien “hem d’anar ha negociar amb el govern de l’Estat espanyol, perquè la gent d’esquerres ens entenem millor”. El resultat tothom el sap. D’altres manifesten “allà és on es cou absolutament tot” i tenen raó, l’únic problema és el disseny de nació, Espanya es suporta amb dos grans formacions politiques el PSOE i el PP, la resta comparses legitimadores i amb poca o cap capacitat de decisió.
Uns altres diuen i pensen que participar i tenir una representativitat a Madrid, ofereix tot un marc de possibilitats, altres defensen la negociació i la entesa, d’altres, cal que els que volem la independència de Catalunya i siguem, i d’altres diuen i pensen que la plataforma mediàtica del Parlament espanyol és prou important com per ser-hi.
Tot plegat enrevessat, però tenim fets, i els fets són incontestables, en Jordi Pujol n’és un exemple, potser el millor, la seva qualitat política així ens ho fa veure. Anys enrere deia que Catalunya havia de formar part d’Espanya i treballar-hi, ara diu que Catalunya només té un camí el de la independència. 30 anys anant a Madrid i aquest n’és el resultat.
Treure’n l’entrellat és la mare dels ous, o el que és el mateix, l’estratègia d’anar a Madrid és la més encertada?.
Si el govern espanyol fos equiparable a l’anglès, per exemple, sense dubtes diríem sí; avui Escòcia és una Autonomia, però els pactes de competències son exclusius de debò, Catalunya no té al mateix nivell, i permanentment està intervinguda pels estaments estatals.
Catalunya amb el darrer Estatut intenta blindar les competències on l’Estat no pugui dia sí any també, entrar en laminacions i reconduccions per interessos mai declarats. El resultat tothom el sap, govern espanyol més l’oposició premem files i retallen, ribotegen i envien un missatge clar, Espanya només té un poble l’espanyol i un Estat, la resta “Comunidades Autonómicas”, ara ja ni Nacionalitat històrica.
Els que no volen la independència de Catalunya, ho tenen clar i mai han posat ha debat la qüestió, cal anar a Madrid i prou, és la nostra capital de l’Estat i així ho defensen.
Tanmateix, tenim un altre problema, participar i assistir, com parlamentaris espanyols, no oblidem els Diputats són Diputats espanyols, agradi o no, dona legitimitat i volen o no, legitimem, tot i vota en contra, aspectes tant importants com l’espoli que l’Estat espanyol comet a Catalunya, com la despesa militar espanyola, com per on d’anar les comunicacions i infraestructures.
Certament participar en un procés electoral, ens permet engreixar la maquinària organitzativa, ens permet avançar en el terreny de la conscienciació, ens permet una visualització mediàtica, ens permet fins i tot “avançar en el terreny de sumar forces”, ara bé, l’únic a tenir en compta és si tot l’esforç fet, desprès tindrà la repercussió desitjada, apropament a l’objectiu.
Sumar energies sempre té un resultat positiu, i això ho hem de fer tant si anem a Madrid com si no. Tothom sap i el que pensi el contrari, és idiota, 300 anys sota la bota espanyola ho certifica, que la nostra independència mai vindrà com un acte de generositat de l’Estat espanyol, al contrari, faran el possible i impossible perquè això mai pugui ser.
Per tant, clar i català, l’alliberament de Catalunya passa indefugiblement per que els catalans la vulguem, i si la volem ni l’Estat espanyol ni ningú ho impedirà. Dit això, podem afirmar que anar a Madrid ni és bo ni dolent, potser tampoc necessari, ara bé, si el fet d’anar-hi, comporta l’avançament estratègic del mon sobiranista, anem-hi doncs.
Som a prop d’unes eleccions, espanyoles per cert, no pas catalanes, amb un resultat prou cantat, la diferència rau en saber si els del PP trauran una majoria absoluta o no i, en funció d’aquest resultat , els de CiU faran camí, si són indispensables el del peix al cove, si no ho són continuaran amb la transició nacional, això sí, sense saber mai ni com acabarà ni quan.
ERC, esperem, està fent la seva transició i , per ara , sembla que agrada força, tot i això caldrà esperar el seu 26é Congrés, és el lloc on la militància dirà la seva. Una regeneració en tots els àmbits és el que s’espera, i tot i que els queda poc temps, les propostes del seu nou President i cap de llista tenen bona harmonia; ara bé, o els d’ERC demostren amb fets la proposta de canvis, o de ben poc haurà servit la nova proposta de direcció d’ERC.
Anar a Madrid o no, i ha que fer ? tot un ventall de possibilitats i de debats. Uns, els que han fracassat i perdut bous i esquelles deien “hem d’anar ha negociar amb el govern de l’Estat espanyol, perquè la gent d’esquerres ens entenem millor”. El resultat tothom el sap. D’altres manifesten “allà és on es cou absolutament tot” i tenen raó, l’únic problema és el disseny de nació, Espanya es suporta amb dos grans formacions politiques el PSOE i el PP, la resta comparses legitimadores i amb poca o cap capacitat de decisió.
Uns altres diuen i pensen que participar i tenir una representativitat a Madrid, ofereix tot un marc de possibilitats, altres defensen la negociació i la entesa, d’altres, cal que els que volem la independència de Catalunya i siguem, i d’altres diuen i pensen que la plataforma mediàtica del Parlament espanyol és prou important com per ser-hi.
Tot plegat enrevessat, però tenim fets, i els fets són incontestables, en Jordi Pujol n’és un exemple, potser el millor, la seva qualitat política així ens ho fa veure. Anys enrere deia que Catalunya havia de formar part d’Espanya i treballar-hi, ara diu que Catalunya només té un camí el de la independència. 30 anys anant a Madrid i aquest n’és el resultat.
Treure’n l’entrellat és la mare dels ous, o el que és el mateix, l’estratègia d’anar a Madrid és la més encertada?.
Si el govern espanyol fos equiparable a l’anglès, per exemple, sense dubtes diríem sí; avui Escòcia és una Autonomia, però els pactes de competències son exclusius de debò, Catalunya no té al mateix nivell, i permanentment està intervinguda pels estaments estatals.
Catalunya amb el darrer Estatut intenta blindar les competències on l’Estat no pugui dia sí any també, entrar en laminacions i reconduccions per interessos mai declarats. El resultat tothom el sap, govern espanyol més l’oposició premem files i retallen, ribotegen i envien un missatge clar, Espanya només té un poble l’espanyol i un Estat, la resta “Comunidades Autonómicas”, ara ja ni Nacionalitat històrica.
Els que no volen la independència de Catalunya, ho tenen clar i mai han posat ha debat la qüestió, cal anar a Madrid i prou, és la nostra capital de l’Estat i així ho defensen.
Tanmateix, tenim un altre problema, participar i assistir, com parlamentaris espanyols, no oblidem els Diputats són Diputats espanyols, agradi o no, dona legitimitat i volen o no, legitimem, tot i vota en contra, aspectes tant importants com l’espoli que l’Estat espanyol comet a Catalunya, com la despesa militar espanyola, com per on d’anar les comunicacions i infraestructures.
Certament participar en un procés electoral, ens permet engreixar la maquinària organitzativa, ens permet avançar en el terreny de la conscienciació, ens permet una visualització mediàtica, ens permet fins i tot “avançar en el terreny de sumar forces”, ara bé, l’únic a tenir en compta és si tot l’esforç fet, desprès tindrà la repercussió desitjada, apropament a l’objectiu.
Sumar energies sempre té un resultat positiu, i això ho hem de fer tant si anem a Madrid com si no. Tothom sap i el que pensi el contrari, és idiota, 300 anys sota la bota espanyola ho certifica, que la nostra independència mai vindrà com un acte de generositat de l’Estat espanyol, al contrari, faran el possible i impossible perquè això mai pugui ser.
Per tant, clar i català, l’alliberament de Catalunya passa indefugiblement per que els catalans la vulguem, i si la volem ni l’Estat espanyol ni ningú ho impedirà. Dit això, podem afirmar que anar a Madrid ni és bo ni dolent, potser tampoc necessari, ara bé, si el fet d’anar-hi, comporta l’avançament estratègic del mon sobiranista, anem-hi doncs.
RSS Feed
