ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

ELS NOSTRES ALIATS UTÒPICS

29/11/2018

0 Comments

 
Picture

Voler la independència, mai ha esta una casualitat  utòpica, sinó una concatenació de fets incontestables. Catalunya solidaria, Catalunya pobre, resultat d’un espoli per afavorir a d’altres, diuen, però sempre des de la més gran imposició. Més la certesa de que els nostres vots valen una merda, Estatut referendat pels catalans, i liquidat pel TC, són potser les causes que per molts haguem dit que fins aquí.

Ja és historia, el que els nostres líders institucionals varen ser incapaços de fer. Els partits pro independència també. Ara pot ser som al estadi  definitiu del ser o no ser. Espanya, el seu Estat i el seu franquisme amagat, van a totes per escapçar i escarmentar als catalans que han gosat trencar el regim del 78.

Espanya ho té clar. I haurà presó i exili i als espanyols que controlen el poder, els hi bufa el que diguin ho facin la resta. Sembla que han de venir d’Escòcia a dir-nos com podem guanyar la partida.

Qui dubti que dretes i esquerres espanyoles han fet el pacte de sang per defensar la Espanya una i el seu Estat, només és pot fer des de el desconeixement, des de uns interessos espuris o la por.

Van ser els del PP, PSOE i Ciutadans, els que van rebutjar al diàleg i la negociació. Van ser el que ens van negar consultes no vinculants. Van ser els que davant la insistència de la majoria de catalans, van exercir violència. Van ser els que van fer possible que els vots dels catalans valguessin zero amb l’Estatut i unes eleccions aplicades amb el 155.

 La nostra resposta a més de ser esperpèntica és per plorar i endegar a dides més d’un. ERC i les CUP van dir no a una llista de País a les eleccions convocades pel Rajoy, Espanya. ERC i Junts per Catalunya van pactar, desprès del 21D, que Carles Puigdemont i Roger Torrent fossin els President de la Generalitat i Parlament. Va ser ERC qui va trencar el pacte a petició i instrucció dels jutges Lamela i Llarena. Tant greu com per haver trencat.

Junts per Catalunya, és va empassar la posició de ERC, fet que ha produït una pèrdua de credibilitat cap a JxC, obrint una escletxa important, que la resta intenta utilitzar per desvirtuar el paper dels exiliats.

Que ningú ho oblidi. Els diputats empresonats i exiliats és van presentar a les eleccions del 21D i cap institució espanyola els va vetar. Ha estat un jutge amb el vist i plau de la mesa del Parlament de Catalunya, els que han impedit que els nostres legítims representants assumissin el paper que els hi pertoca.

La esquerra espanyola, PSOE, UP, ni els del BNG, ni els del PNB, ni els de Bildu, seran aliats per ajudar-nos a ser lliures. Ni ho van ser l’1 d’octubre ni el 3 ni el 27. Uns pel seu espanyolisme tronat i els altres perquè ho tenen gairebé tot (concert econòmic).

Curiosament Lluis Companys ja ho va dir; Hi ha moltes causes justes al mon per defensar, la Catalana només ens té a nosaltres, els catalans.

Ni eixamplament ni aliats estratègics. Els aliats temporals de base ideològica, sempre ho són a curt termini i per fer veure que els seus objectius són suprems. Justícia, repartiment de la riquesa i cohesió social, són les seves proclames i excuses.

Solidaris hem de ser solidaris ens diuen, i tot seguit afegeixen; però la controlarem i exercirem nosaltres. Fraternitat, i fan el mateix, avui per tu i dema per mi, però primer afavoriré als meus votants. Llibertat, tant demanada i tant poc usada. Llibertat si però la que jo et dono i sinó has de saber que tinc la llei mordassa, per limitar-la.

No tenim aliats al Estat espanyol. Punt. Els unipersonals són benvinguts, però no serveixen per res. Cal recordar que són les organitzacions o institucions les que donen legitimitat, i avui que sapiguem cap partit espanyol ni cap institució espanyola està amb nosaltres. Els de Podemos tampoc malgrat vulguin un Referèndum pactat, d’altra forma haguessin, com gent d’esquerres i progressistes, donat validesa al Referèndum de l’1 d’Octubre, tot i que només ho fessin desprès de la violència desfermada per l’Estat espanyol. Ni així.

A Espanya els aliats són tant esporàdics com interessats i sempre és una aliança tàctica, mai generosa ni solidaria.

Kósovo va exercir el seu dret unilateral davant la intransigència de Sèrbia. Avui gairebé té un reconeixement internacional a Europa total, només falten quatre Estats per reconeixels. Un és Espanya.

Catalunya només pot esdevenir un Estat, malgrat Espanya i la UE, de forma unilateral. Els presos politics i exiliats seran lliures i podran retornar quan siguem República. Catalunya ja va exercir la unilateralitat proclamant i aprovant democràticament la llei de transitorietat i la República.

Catalunya només, si només, serà República si deixem l’autonomisme, si recuperem la unitat dels partits, i si els més de dos milions que volem la República ens posem en marxa. La resta desencís i un cansament que fins i tot és pot fer crònic.
​
El temps va passant i comencem a constatar que de momen està servint perquè Espanya, el seu Estat i les seves forces reaccionaries és rearmin. Ells cada dia més forts i nosaltres més dèbils. Els que diuen que el temps ens va a favor, fins avui encara no ens han explicat perquè i cada dia que passa els presoners són més presoners, els exiliats més exiliats i la repressió i control espanyol més evident. Queda dit. Sobre tot per recordar que ens sembla que així no anem be.


0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.