Voler la independència, mai ha esta una casualitat utòpica, sinó una concatenació de fets incontestables. Catalunya solidaria, Catalunya pobre, resultat d’un espoli per afavorir a d’altres, diuen, però sempre des de la més gran imposició. Més la certesa de que els nostres vots valen una merda, Estatut referendat pels catalans, i liquidat pel TC, són potser les causes que per molts haguem dit que fins aquí.
Ja és historia, el que els nostres líders institucionals varen ser incapaços de fer. Els partits pro independència també. Ara pot ser som al estadi definitiu del ser o no ser. Espanya, el seu Estat i el seu franquisme amagat, van a totes per escapçar i escarmentar als catalans que han gosat trencar el regim del 78.
Espanya ho té clar. I haurà presó i exili i als espanyols que controlen el poder, els hi bufa el que diguin ho facin la resta. Sembla que han de venir d’Escòcia a dir-nos com podem guanyar la partida.
Qui dubti que dretes i esquerres espanyoles han fet el pacte de sang per defensar la Espanya una i el seu Estat, només és pot fer des de el desconeixement, des de uns interessos espuris o la por.
Van ser els del PP, PSOE i Ciutadans, els que van rebutjar al diàleg i la negociació. Van ser el que ens van negar consultes no vinculants. Van ser els que davant la insistència de la majoria de catalans, van exercir violència. Van ser els que van fer possible que els vots dels catalans valguessin zero amb l’Estatut i unes eleccions aplicades amb el 155.
La nostra resposta a més de ser esperpèntica és per plorar i endegar a dides més d’un. ERC i les CUP van dir no a una llista de País a les eleccions convocades pel Rajoy, Espanya. ERC i Junts per Catalunya van pactar, desprès del 21D, que Carles Puigdemont i Roger Torrent fossin els President de la Generalitat i Parlament. Va ser ERC qui va trencar el pacte a petició i instrucció dels jutges Lamela i Llarena. Tant greu com per haver trencat.
Junts per Catalunya, és va empassar la posició de ERC, fet que ha produït una pèrdua de credibilitat cap a JxC, obrint una escletxa important, que la resta intenta utilitzar per desvirtuar el paper dels exiliats.
Que ningú ho oblidi. Els diputats empresonats i exiliats és van presentar a les eleccions del 21D i cap institució espanyola els va vetar. Ha estat un jutge amb el vist i plau de la mesa del Parlament de Catalunya, els que han impedit que els nostres legítims representants assumissin el paper que els hi pertoca.
La esquerra espanyola, PSOE, UP, ni els del BNG, ni els del PNB, ni els de Bildu, seran aliats per ajudar-nos a ser lliures. Ni ho van ser l’1 d’octubre ni el 3 ni el 27. Uns pel seu espanyolisme tronat i els altres perquè ho tenen gairebé tot (concert econòmic).
Curiosament Lluis Companys ja ho va dir; Hi ha moltes causes justes al mon per defensar, la Catalana només ens té a nosaltres, els catalans.
Ni eixamplament ni aliats estratègics. Els aliats temporals de base ideològica, sempre ho són a curt termini i per fer veure que els seus objectius són suprems. Justícia, repartiment de la riquesa i cohesió social, són les seves proclames i excuses.
Solidaris hem de ser solidaris ens diuen, i tot seguit afegeixen; però la controlarem i exercirem nosaltres. Fraternitat, i fan el mateix, avui per tu i dema per mi, però primer afavoriré als meus votants. Llibertat, tant demanada i tant poc usada. Llibertat si però la que jo et dono i sinó has de saber que tinc la llei mordassa, per limitar-la.
No tenim aliats al Estat espanyol. Punt. Els unipersonals són benvinguts, però no serveixen per res. Cal recordar que són les organitzacions o institucions les que donen legitimitat, i avui que sapiguem cap partit espanyol ni cap institució espanyola està amb nosaltres. Els de Podemos tampoc malgrat vulguin un Referèndum pactat, d’altra forma haguessin, com gent d’esquerres i progressistes, donat validesa al Referèndum de l’1 d’Octubre, tot i que només ho fessin desprès de la violència desfermada per l’Estat espanyol. Ni així.
A Espanya els aliats són tant esporàdics com interessats i sempre és una aliança tàctica, mai generosa ni solidaria.
Kósovo va exercir el seu dret unilateral davant la intransigència de Sèrbia. Avui gairebé té un reconeixement internacional a Europa total, només falten quatre Estats per reconeixels. Un és Espanya.
Catalunya només pot esdevenir un Estat, malgrat Espanya i la UE, de forma unilateral. Els presos politics i exiliats seran lliures i podran retornar quan siguem República. Catalunya ja va exercir la unilateralitat proclamant i aprovant democràticament la llei de transitorietat i la República.
Catalunya només, si només, serà República si deixem l’autonomisme, si recuperem la unitat dels partits, i si els més de dos milions que volem la República ens posem en marxa. La resta desencís i un cansament que fins i tot és pot fer crònic.
El temps va passant i comencem a constatar que de momen està servint perquè Espanya, el seu Estat i les seves forces reaccionaries és rearmin. Ells cada dia més forts i nosaltres més dèbils. Els que diuen que el temps ens va a favor, fins avui encara no ens han explicat perquè i cada dia que passa els presoners són més presoners, els exiliats més exiliats i la repressió i control espanyol més evident. Queda dit. Sobre tot per recordar que ens sembla que així no anem be.
RSS Feed
