El darrer CEO, apunta que ERC serà la primera força a les properes eleccions. Les posteriors enquestes desprès del 21D també. ERC malgrat la petició generalitzada d’unitat estratègica i política, que no orgànica, va rebutjar la unitat i tothom sap quin van ser el resultats a les municipals del 2015 i el 21D.
Fins avui han fet oïdes sordes. Volen anar lliures, sense compromisos, sense pactes i tot indica que l’objectiu és ser el pal de paller. De les esquerres ja ho són. Igual també ho volen ser del catalanisme transversal. La dita d’ahir era que sense “convergència no hi hauria independència”. Avui, afegim que sense unitat tampoc. Esperem i confiem que l’objectiu no sigui reedicions de governs pretesament d’esquerres. Pretendre fer governs amb els botxins o els unionistes espanyols pel fet d’una pretesa coincidència ideològica, obtindria un càstig social, que ni ERC com partit és mereix. Va passar amb el segon tripartit.
El que no queda gens clar és el perquè d’aquesta insistència per renunciar a la demanda generalitzada per anar tots a una. Només per fer més gran el partit? Per col·locar als seus dins de l’estructura política i administrativa? Per fer governs estrictament “d’esquerres”? Per treballar per un federalisme autonòmic espanyol? O per aconseguir que Catalunya sigui un nou Estat independent al concert de les nacions lliures des de la solitud?
De totes les preguntes només un objectiu requereix que tots els catalans anem a una, la independència. No cal ser un gran analista per saber que renunciar a les eines per aconseguir l’objectiu, el que sigui, vol dir que l’objectiu mai va ser la peça a guanyar.
Sun Tzu amb la seva exposició de l’Art de la Guerra, any 496 ac, ho va deixar ven clar “els enemics dels meus enemics” poden ser els “meus amics”. Avui estratègicament els unionistes espanyols, que no són adversaris, són enemics del que representa Catalunya, només és poden guanyar amb l’aliança tàctica i estratègica amb els que també són els seus enemics, fins i tot que aquests no siguin els nostres amics.
Renunciar a la aliança amb tot el ventall polític i transversal català per guanyar al enemic comú, no només ens fa perdedors, és una temeritat que l’enemic sempre ha sabut utilitzar.
ERC, la CUP no tant per la seva incidència social i política, que també, creiem que cometen un greu error rebutjant el crit majoritari per anar junts.
Junts per fer castells, junts per fer les mobilitzacions més extraordinàries i sostenibles arreu del mon, junts per guanyar a un Estat temible, junts per construir un futur millor, junts per posar els fonaments d’una societat amb els millors valors democràtics, junts per guanyar la independència.
Junts som imbatibles, renunciar a la UNITAT, avui, només vol dir que la independència que la tenim a tocar com mai, no és el veritable objectiu.
ERC i les CUP, han de decidir. Uns independència o federalisme autonòmic, Els altres la seva revolució imaginaria, o la independència. Les seves decisions i fets comencen ha dir-nos moltes coses. A ERC les seves joventuts han parlat i reclamat unilateralitat i desobediència. A les CUP sembla que també tot és mou.
Nosaltres només desitgem, sobre tot veien que amb Espanya i els seus espanyols no hi tenim res a fer, que tant ERC i les CUP, reflexionin i facin de la generositat política l’eina per guanyar.
La cosa no va de partits, ni d’objectius ideològics, ni de com fer politiques socials que no podem sense diners, ni d’aconseguir més competències autonòmiques, ni de que Espanya compleixi cosa que no fa mai, ni de reclamar una justícia justa, ni que Espanya sigui una democràcia real, ni que Espanya decideixi si vol República o borbons. És tracta de que tothom ens reconeix-hi com un poble sobirà amb capacitat de decidir, legislar i controlar el nostre territori. D’axó se’n diu autodeterminació i independència. Ni més ni menys.
RSS Feed
