ERC ha decidit, pel que de moment diu la seva portantveu Marta Vilalta, que aniran sols a les eleccions espanyoles, europees i municipals. Be a les europees no, han decidit fer bloc amb Bildu i BNG. De moment no sabem que diu la seva militància, però estem segurs que la cosa no tindrà un final feliç.
Comença ser esperpèntic veure com manifestació rere manifestació la ciutadania catalana demana i exigeix unitat i com la resposta de ERC és girar-se d’esquena i dir-nos que ells són el mur i unes quantes bajanades més.
Les enquestes espanyoles i no sabem si les seves també, els donen com guanyadors a totes les eleccions. Com sempre. Suposem que així fos. Ens hauríem de preguntar si una divisió electoral del moviment ens faria més forts, o si per contra ens afebliria.
Podríem entendre que a les europees anisen com un bloc d’esquerres i internacionalista, donat que els provables eurodiputats, de 1 a 3, al Parlament europeu ni serveixen ni marquen opinió, si desprès no sumen amb altres grups.
Podríem entendre que a les municipals vagin sols, tot i que ja sabem que a uns quants municipis com Montblanc o Borges no és així. Alguns han entès que millor unitat i guanyar Alcaldies per la República que permetre que les guanyin els unionistes.
Ara be el que no és entenible de cap de les maneres és rebutjar frontalment anar-hi junts a les espanyoles del 28 d’Abril. Oblidar que tenim presos de Junts per Catalunya i de ERC. Oblidar que tenim exiliats de Junts per Catalunya, de ERC i de les CUP. Oblidar el que pretenen les forces politiques espanyoles. Oblidar la repressió que patim i patirem judicial i policial.
Oblidar que Espanya menteix i no compleix. Oblidar que ens volen anorrear la nostra llengua i cultura. Oblidar que cada any 16.000 milions d’euros se’n van per no tornar. Oblidar que per ells no tenim cap dret que no sigui ser espanyols, és renunciar al dret a decidir.
Espanya ni vol ni entén altra cosa que no sigui imposar. Amb Espanya no acordarem res si no és que els catalans tinguem capacitat per imposar-ho.
Boicotejar una candidatura de país, és un tret al peu. Madrid no farà concessions. Catalunya tampoc n’hauria de fer. Els nostres diputats a Madrid ja no serveixen pel peix al cove. Espanya ara ens ofereix un cove sense peixos. Espanya s’ha de guanyar la seva estabilitat. Aquesta és la negociació estabilitat a canvi d’un Referèndum pactat. Mentrestant NO a tot.
I que millor que un sol Grup Parlamentari, que representi a tots els independentistes, disposats a no cedir i sobre tot a mantenir el NO a tot fins que la negociació sigui lleial i oberta sense excloure el dret d’autodeterminació.
Anar sols, i per molt que és vulgui justificar només vol dir, que existeix una certa voluntat per pactar lleis o decrets espanyoles amb l’excusa que afavoriran també als catalans. Després del 155, la transició ha mort i qui la vulgui ressuscitar també morirà, políticament clar.
RSS Feed
