ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

LIQUIDAT MAS, "LIQUIDAT" EL PROCÉS

30/10/2015

0 Comments

 
Picture
​
Certament les interpretacions en política mai són casuals. Els que s’hi dediquen sempre ens venen que ho fan pel país o per idees amb capacitat de transformar. La veritat però, és que els fets ens allunyen d’una teoria de vegades més impostada que certa.

Corre la brama, vessant esquerres, que el procés i ser on som és gràcies a la ciutadania i la seva capacitat mobilitzadora. Dir això és tant com dir que els artífexs han estat la ANC i Òmnium. Els partits com que directament i obertament mai han convocat durant els darrers quatre anys no compten. Altres més curosos, tot i que també des de les esquerres, obren el ventall conjuminant el carrer amb politics i en darrer lloc institucions catalanes.

En democràcia, les masses, la ciutadania, no és belluguen de forma espontània. Històricament han calgut raons per fer-ho. Acceptem que són les masses les que possibiliten qualsevol canvi social. Marx ja ho va dir en el seu tractat. Cal però afegir que sense lideratge els canvis socials són impossibles o limitats. L’anarquia estatal i institucional, de moment és un escenari sense demostrar.

La ANC ha estat liderada per la Carme Forcadell. Òmnium per la Muriel. ERC ara per l’Oriol Junqueras, la CUP pel David Fernández, li agradi o no. CDC per Artur Mas i la Generalitat per Artur Mas. És obvi per tant que ens referim a lideratges purs i durs. Els entramats organitzatius en són les seves derivades.

La discussió és podria situar en qui és més líder o qui a estat més determinant per fer tal o qual cosa i des de aquí ens permetem la llicencia en dir que han estat els convergents amb el President Mas els artífexs de tot plegat, sobre tot perquè han tingut un poder que la resta no ha tingut.

Governant els socialistes a Espanya, CCOO i UGT van convocar les primeres vagues generals en democràcia. Reformes laborals i pactes empresarials i un conjunt de lleis van provocar la major confrontació entre les esquerres. Sindicats contra un govern d’esquerres. El mai vist. Resultat, els sindicats van perdre i el govern espanyol va continuar. Volem dir que ni la mobilització, amb “piquets informatius” inclosos, van obligar a fer marxa enrere al govern espanyol.

El carrer, fins i tot és capaç de mobilitzar-se per les causes més justes del mon solidari. Fins i tot per intentar evitar els darrers afusellaments de  Franco. Com no per intentar impedir una guerra com la d’Irak. Sembla que el carrer no remou les "fibres més sensibles" dels que manen. Dit d’altra manera, els que governen ho fan d’acord els seus interessos, mai el del poble i l’excusa sempre és la mateixa; ens han votat per fer i desfer legítimament. Per tant ens trobem que els governs mai o poques vegades escolten a les masses.
CiU al 2010 va guanyar les eleccions autonòmiques amb 62 Diputats. El desastre dels dos tripartits els ho van posar a ou. Mas va ser President amb uns suports puntuals del PP. Independentment del PP i PSOE amb l’operació del Tribunal Constitucional, Mas i CiU, podrien haver viscut de la autonomia si més no com qualsevol altre. Fer d’allò tant galdós de que qui dia passa any empeny, tenia cost zero.

Fer de patriota convençut sembla que ja no està de moda. Alguns fins i tot mantenen que els convergents han hagut de fer el que han fet per evitar la seva desgracia i autodestrucció. Com si passar d’autonomista a lluitar per tenir un Estat independent, fos quelcom que tothom fa i sense costos.

Que l’Estat espanyol amb clavegueres incloses, el seu govern, el PP, el PSOE, Ciutadans, Podemos, tos els mitjans de comunicació espanyols i alguns de catalans, la gran patronal, els de l’IBEX, i aliats externs vulguin destruït CDC i al President Mas, determina la potencia del lideratge que la figura de Mas ens a proporcionat.

Mas i desprès del No a tot, podria haver continuat governant tenia 62 diputats i per primera vegada la Generalitat pren partit a favor de Catalunya i convoca eleccions. Mai podrem dir el mateix de dos tripartits galdosos vers Catalunya. És l’Estat amb informes apòcrifs i una ERC demanant ser determinants donada la desconfiança vers el President, els causants del primer entrebanc del President. Passar de 62 a 50 diputats serà utilitzat com eina de desgast. També servirà perquè ERC guanyi credibilitat amb un Pacte de Legislatura impensable per ells i convenient per Catalunya.

Tot i així, Mas no només no afluixa, sinó que fa possible la més gran desobediència a l’Estat posant les urnes el 9 de Novembre del 2014. No cal recordar l’èxit del fet. L’opinió generalitzada internacional situen el 9 N per sobre de les manifestacions dels darrers 11 S. És el Govern de la Generalitat que desobeeix. No és la ANC, ni Òmnium, ni ERC, ni les CUP, és el Govern presidit per Artur Mas.

Carme Forcadell va exigir al President que poses les urnes, però va ser el President qui va decidir posar-les. Podia haver fet el contrari. Hagués tingut tot el suport de l’Estat, el govern espanyol, el PP, el PSOE, Ciutadans, ICV, Podemos, els de l’IBEX, els mitjans de comunicació espanyols i alguns d’aquí.

Sense una Generalitat i el seu President, per moltes mobilitzacions de part, posicionats a favor del procés. Sense una Convergència fent la seva regeneració interna i trencant amb la Unió del Duran i Lleida. Sense un President imputat per posar les urnes declarant-se nítidament a favor d’un Estat independent per Catalunya, ara estaríem a les beceroles d’un procés limitat a conscienciacions varies.

Manipular als ciutadans des de el poder, és tant fàcil com dir que Mas i Trias tenien comptes a Suiza i politics i ciutadans o comprin. Per Convergència i els convergents el més senzill hagués estat continuar com sempre. Per contra van actuar com patriotes entomant critiques i atacs desfermats, i posant-se al costat de la majoria dels catalans.

Alguns insistiran, tenim procés perquè la gent ho ha volgut. Des de aquí diem que sense el President Mas i els convergents, per moltes manifestacions que féssim el més calent seria a l’aigüera. En cap cas volem dir que la conjunció de la societat i la política no fos necessària.

Una declaració política, com la que Junts pel Si i la CUP han acordat i presentat, té el valor que té, no per la CUP, ni per ERC, ni tant sols per CDC, la té perquè qui li dona validesa institucional i caràcter de desobediència i confrontació és la Presidència de la Generalitat, que de moment la representa Artur Mas i Gabarró. Per això el seu cap a l’Estat està en “busca i captura”. De moment la dels altres no.



0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    April 2023
    March 2023
    February 2023
    January 2023
    December 2022
    November 2022
    October 2022
    September 2022
    August 2022
    July 2022
    June 2022
    May 2022
    April 2022
    March 2022
    February 2022
    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.