La segona República espanyola va ser legal i legitima amb els vots dels ciutadans i d’acord una Constitució. La legitimitat franquista mai va existir. Ni vots ni Constitució. És va imposar pel dret de conquesta i una bona cartera d’assassinats. El temps i uns certs reconeixements internacionals varen donar carta legal, però mai democràtica.
Franco guanya una guerra contra la democràcia amb l’ajut de Hitler i Mussolini. La República perd amb el silenci dels EEUU, Anglaterra i França. El nazisme i el feixisme són jutjats com crims de guerra contra la humanitat. El franquisme perviu amb el consentiment dels EEUU a canvi de bases militars i una emissora, Radio “Liberty”. Eren els temps de la guerra freda i Franco és converteix en un aliat estratègic del capitalisme. Hitler ho va fer amb els comunistes de Joseph Stalin.
El període franquista, mai va tenir altra legalitat que la de les armes, armes que controlaven tots els estadis de la societat. Sense llibertats individuals, sense garanties judicials i sense participació democràtica per exercir el dret a triar, el franquisme és converteix en una dictadura il·legítima.
Seran uns quants països els que donaran carta de legalitat, que no de legitimitat, a l’Espanya franquista. Tot i així els franquistes, falangistes i els adeptes al regim, saben que tard o d’hora hauran de legitimar Espanya. Com fer-ho és el més complicat. El franquisme necessita legitimar-se. No ni ha prou amb la “legalitat franquista”. Són els sectors del franquisme amb interessos econòmics, els que propicien l’acord amb socialistes i comunistes. Els perifèrics i entraran més tard. ERC va ser el darrer partit ha ser legalitzat.
Els franquistes disposats a una transició pactada, només van posar una condició per avenir-se’n; “Calia donar carta de legitimitat a la dictadura franquista”. Aquesta legitimitat comportava: Enterrar els crims del franquisme i prescindir de cap vel·leïtat judicial per demanar responsabilitats i condemnes. Reconèixer altra cop la monarquia borbònica i els seus símbols, cosa que suposava de facto l’enterrament de la República i fer una Constitució on quedes clar la unitat indissoluble d’Espanya com nació i un paper destacadíssim de l’exèrcit.
Si, americans, francesos i anglesos abans, catalans i la resta després varem ser els que acabaríem “legitimant” el franquisme via reconciliació i una Constitució. Per por, per pragmatisme, pel que fos, però ho varem fer. Ho va fer Tarradellas acceptant un marquesat a canvi de donar legitimitat al franquisme i la transició. Ell era la representació de la legitimitat democràtica republicana i el que podia transmetre-la com President a l’exili de la Generalitat.
A Catalunya, estaments com la Comissió de la Dignitat i en Cruanyes al capdavant, porten infructuosament una lluita sorda però incansable per retornar la dignitat als represaliats del franquisme. Uns assassinats directament, d’altres torturats i d’altres represaliats intel·lectualment, culturalment i professionalment. Espanya continua sense voler cap tipus de reconeixement delictiu que no sigui proporcional. De fet la Llei de la memòria històrica, és la mordassa definitiva per encapsular els delictes de lesa humanitat executats per Franco i el Franquisme.
Espanya no pot i no vol rehabilitar al President Lluis Companys assassinat pel franquisme i el seu exercit, per la senzilla raó de que l’exèrcit espanyol és en essència el mateix, i fer-ho comportaria reconèixer el seu paper durant tot el franquisme, incloent-hi els judicis sumaríssims militars a civils sense cap tipus de garantia.
Lluis Companys va ser detingut per la Gestapo nazi alemanya. Torturat a Madrid. Finalment afusellat a Barcelona a major escarni del poble català.
Ens han venut la reconciliació com l’experiment “democràtic” més rellevant del segle XX. Una reconciliació on Espanya honora als franquistes caiguts durant la guerra i durant la dictadura, i nega qualsevol possibilitat per rehabilitar els caiguts en guerra i després.
Aquesta reconciliació sempre ha estat una estafa. Tenir a un feixista genocida en un mausoleu (Valle de los caidos) mantingut per l’Estat espanyol i la Església i no rehabilitar al President Lluis Companys, senzillament vol dir que a dia d’avui és continua pensant que el seu afusellament va ser legal i necessari.
La dignitat dels nostres màrtirs i patriotes, mai tindran a Espanya el lloc que és mereixen, perquè per ells eren i són l’enemic, i ara els que volem la independència som el mateix. Recuperar la dignitat, tot i que sigui un argument històric, s’afegeix als que hem acumulat els darrers 37 anys. Més motius per marxar i ja fa estona que fem tard.
La segona República espanyola va ser legal i legitima amb els vots dels ciutadans i d’acord una Constitució. La legitimitat franquista mai va existir. Ni vots ni Constitució. És va imposar pel dret de conquesta i una bona cartera d’assassinats. El temps i uns certs reconeixements internacionals varen donar carta legal, però mai democràtica.
Franco guanya una guerra contra la democràcia amb l’ajut de Hitler i Mussolini. La República perd amb el silenci dels EEUU, Anglaterra i França. El nazisme i el feixisme són jutjats com crims de guerra contra la humanitat. El franquisme perviu amb el consentiment dels EEUU a canvi de bases militars i una emissora, Radio “Liberty”. Eren els temps de la guerra freda i Franco és converteix en un aliat estratègic del capitalisme. Hitler ho va fer amb els comunistes de Joseph Stalin.
El període franquista, mai va tenir altra legalitat que la de les armes, armes que controlaven tots els estadis de la societat. Sense llibertats individuals, sense garanties judicials i sense participació democràtica per exercir el dret a triar, el franquisme és converteix en una dictadura il·legítima.
Seran uns quants països els que donaran carta de legalitat, que no de legitimitat, a l’Espanya franquista. Tot i així els franquistes, falangistes i els adeptes al regim, saben que tard o d’hora hauran de legitimar Espanya. Com fer-ho és el més complicat. El franquisme necessita legitimar-se. No ni ha prou amb la “legalitat franquista”. Són els sectors del franquisme amb interessos econòmics, els que propicien l’acord amb socialistes i comunistes. Els perifèrics i entraran més tard. ERC va ser el darrer partit ha ser legalitzat.
Els franquistes disposats a una transició pactada, només van posar una condició per avenir-se’n; “Calia donar carta de legitimitat a la dictadura franquista”. Aquesta legitimitat comportava: Enterrar els crims del franquisme i prescindir de cap vel·leïtat judicial per demanar responsabilitats i condemnes. Reconèixer altra cop la monarquia borbònica i els seus símbols, cosa que suposava de facto l’enterrament de la República i fer una Constitució on quedes clar la unitat indissoluble d’Espanya com nació i un paper destacadíssim de l’exèrcit.
Si, americans, francesos i anglesos abans, catalans i la resta després varem ser els que acabaríem “legitimant” el franquisme via reconciliació i una Constitució. Per por, per pragmatisme, pel que fos, però ho varem fer. Ho va fer Tarradellas acceptant un marquesat a canvi de donar legitimitat al franquisme i la transició. Ell era la representació de la legitimitat democràtica republicana i el que podia transmetre-la com President a l’exili de la Generalitat.
A Catalunya, estaments com la Comissió de la Dignitat i en Cruanyes al capdavant, porten infructuosament una lluita sorda però incansable per retornar la dignitat als represaliats del franquisme. Uns assassinats directament, d’altres torturats i d’altres represaliats intel·lectualment, culturalment i professionalment. Espanya continua sense voler cap tipus de reconeixement delictiu que no sigui proporcional. De fet la Llei de la memòria històrica, és la mordassa definitiva per encapsular els delictes de lesa humanitat executats per Franco i el Franquisme.
Espanya no pot i no vol rehabilitar al President Lluis Companys assassinat pel franquisme i el seu exercit, per la senzilla raó de que l’exèrcit espanyol és en essència el mateix, i fer-ho comportaria reconèixer el seu paper durant tot el franquisme, incloent-hi els judicis sumaríssims militars a civils sense cap tipus de garantia.
Lluis Companys va ser detingut per la Gestapo nazi alemanya. Torturat a Madrid. Finalment afusellat a Barcelona a major escarni del poble català.
Ens han venut la reconciliació com l’experiment “democràtic” més rellevant del segle XX. Una reconciliació on Espanya honora als franquistes caiguts durant la guerra i durant la dictadura, i nega qualsevol possibilitat per rehabilitar els caiguts en guerra i després.
Aquesta reconciliació sempre ha estat una estafa. Tenir a un feixista genocida en un mausoleu (Valle de los caidos) mantingut per l’Estat espanyol i la Església i no rehabilitar al President Lluis Companys, senzillament vol dir que a dia d’avui és continua pensant que el seu afusellament va ser legal i necessari.
La dignitat dels nostres màrtirs i patriotes, mai tindran a Espanya el lloc que és mereixen, perquè per ells eren i són l’enemic, i ara els que volem la independència som el mateix. Recuperar la dignitat, tot i que sigui un argument històric, s’afegeix als que hem acumulat els darrers 37 anys. Més motius per marxar i ja fa estona que fem tard.
RSS Feed
