ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

EL FRANQUISME MAI VA SER LEGÍTIM.

12/10/2015

0 Comments

 
​
La segona República espanyola va ser legal i legitima amb els vots dels ciutadans i d’acord una Constitució. La legitimitat franquista mai va existir. Ni vots ni Constitució. És va imposar pel dret de conquesta i una bona cartera d’assassinats. El temps i uns certs reconeixements internacionals varen donar carta legal, però mai democràtica.

Franco guanya una guerra contra la democràcia amb l’ajut de Hitler i Mussolini. La República perd amb el silenci dels EEUU, Anglaterra i França. El nazisme i el feixisme són jutjats com crims de guerra contra la humanitat. El franquisme perviu amb el consentiment dels EEUU a canvi de bases militars i una emissora, Radio “Liberty”. Eren els temps de la guerra freda i Franco és converteix en un aliat estratègic del capitalisme. Hitler ho va fer amb els comunistes de Joseph Stalin.

El període franquista, mai va tenir altra legalitat que la de les armes, armes que controlaven tots els estadis de la societat. Sense llibertats individuals, sense garanties judicials i sense participació democràtica per exercir el dret a triar, el franquisme és converteix en una dictadura il·legítima.

Seran uns quants països els que donaran carta de legalitat, que no de legitimitat, a l’Espanya franquista. Tot i així els franquistes, falangistes i els adeptes al regim, saben que tard o d’hora hauran de legitimar Espanya. Com fer-ho és el més complicat. El franquisme necessita legitimar-se. No  ni ha prou amb la “legalitat franquista”. Són els sectors del franquisme amb interessos econòmics, els que propicien l’acord amb socialistes i comunistes. Els perifèrics i entraran més tard. ERC va ser el darrer partit ha ser legalitzat.

Els franquistes disposats a una transició pactada, només van posar una condició per avenir-se’n; “Calia donar carta de legitimitat a la dictadura franquista”. Aquesta legitimitat comportava: Enterrar els crims del franquisme i prescindir de cap vel·leïtat judicial per demanar responsabilitats i condemnes. Reconèixer altra cop la monarquia borbònica i els seus símbols, cosa que suposava de facto l’enterrament de la República i fer una Constitució on quedes clar la unitat indissoluble d’Espanya com nació i un paper destacadíssim de l’exèrcit.

Si, americans, francesos i anglesos abans,  catalans i la resta després varem ser els que acabaríem “legitimant” el franquisme via reconciliació i una Constitució. Per por, per pragmatisme, pel que fos, però ho varem fer. Ho va fer Tarradellas acceptant un marquesat a canvi de donar legitimitat al franquisme i la transició. Ell era la representació de la legitimitat democràtica republicana i el que podia transmetre-la com President a l’exili de la Generalitat.

A Catalunya, estaments com la Comissió de la Dignitat i en Cruanyes al capdavant, porten infructuosament una lluita sorda però incansable per retornar la dignitat als represaliats del franquisme. Uns assassinats directament, d’altres torturats i d’altres represaliats intel·lectualment, culturalment i professionalment. Espanya continua sense voler cap tipus de reconeixement delictiu que no sigui proporcional. De fet la Llei de la memòria històrica, és la mordassa definitiva per encapsular els delictes de lesa humanitat executats per Franco i el Franquisme.

Espanya no pot i no vol rehabilitar al President Lluis Companys assassinat pel franquisme i el seu exercit, per la senzilla raó de que l’exèrcit espanyol és en essència el mateix, i fer-ho comportaria reconèixer el seu paper durant tot el franquisme, incloent-hi els judicis sumaríssims militars a civils sense cap tipus de garantia.

Lluis Companys va ser detingut per la Gestapo nazi alemanya. Torturat a Madrid. Finalment afusellat a Barcelona a major escarni del poble català.

Ens han venut la reconciliació com l’experiment “democràtic” més rellevant del segle XX. Una reconciliació on Espanya honora als franquistes caiguts durant la guerra i durant la dictadura, i nega qualsevol possibilitat per rehabilitar els caiguts en guerra i després.

Aquesta reconciliació sempre ha estat una estafa. Tenir a un feixista genocida en un mausoleu (Valle de los caidos) mantingut per l’Estat espanyol i la Església i no rehabilitar al President Lluis Companys, senzillament vol dir que a dia d’avui és continua pensant que el seu afusellament va ser legal i necessari.
La dignitat dels nostres màrtirs i patriotes, mai tindran a Espanya el lloc que és mereixen, perquè per ells eren i són l’enemic, i ara els que volem la independència som el mateix. Recuperar la dignitat, tot i que sigui un argument històric, s’afegeix als que hem acumulat els darrers 37 anys. Més motius per marxar i ja fa estona que fem tard.

 



0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    January 2022
    December 2021
    November 2021
    October 2021
    September 2021
    August 2021
    July 2021
    June 2021
    May 2021
    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.