Per fi la gran operació “reformista substitutori” propiciada per les elits de la Espanya eterna, s’ha plasmat, de moment a les enquestes, i ben cofois ells ja no s’ha n’amaguen; “El bipartidisme espanyol no a mort i el seu salvador mai més seran els nacionalistes perifèrics i voltors de la solidaritat”.
No els a calgut l’opció de nova política dins d’una nova esquerra. La opció de Ciutadans cobreix els dos flancs i el que és més important sense cap tipus de cost col·lateral.
Podemos era l’esperança dels indignats, però ens temem que els indignats és quedaran sense esperança. Una mala praxis, uns canvis de principis, i sobre tot abandonar una ruptura pendent amb el franquisme, haurà estat determinant per acabar amb una onada d’il·lusió i de canvi. Els pobles a Espanya, continuaran sent “un sol poble”, l’espanyol i tot sembla indicar que per uns quants anys més.
La previsió del PP, PSOE i les elits dominants, han trobat com sortir de l’entrellat. Un Podemos per afeblir el procés català cap a la independència i un Ciutadans com la baula determinant per continuar construint més Espanya.
Rodo. Mentrestant el més preocupant és que sectors i actors de la política catalana, immersos en el procés, ara hauria de ser ja constituent, proposin més autonomia, per cert de la que volem marxar.
Tota acció dins de la legalitat espanyola, no fa ni serveix per altra cosa que no sigui legitimar els seus objectius. Nosaltres hem legitimat un govern i Estat espanyol que mai restituirà al President Companys. Ho han fet “democràticament”. Hem "legitimat" un afusellament il·legítim.
Cap rellevança que pugui superar els darrers 11 de Setembres, el 9 N o el 27 de Setembre amb 72 diputats netament per la independència. Tenir un grup Parlamentari a Madrid amb 20 0 30 diputats serà tant irrellevant com els 25 diputats que té Ciutadans a Catalunya.
El que si seria rellevant és fer i per primera vegada a la historia una desconnexió real amb Espanya. Fer campanya pel NO a participar d’unes eleccions que ja no ens representen i guanyar-les en termes participatius, si que tindria ressò internacional. Fins i tot és podria convertir en el plebiscit definitiu. Un 70 % o més d’abstenció només tindria una lectura internacional; “La majoria dels catalans volen marxar d’Espanya i del seu Estat”.
Que els diputats que toquen a Catalunya se’ls reparteixin entre tots els unionistes ens ha de ser igual, són els escons que corresponen a l'Espanya una gran i lliure.
Ens ha de ser igual si finalment governen PSOE + Ciutadans, o PP + Ciutadans. Els de Podemos tenen francament difícil ser clau de res que no sigui del que ara disposen. Són escenaris prou factibles. Tot i així tant PSOE com PP, encara tindrien altres possibilitats per sumar, i PNB, i fins i tot una part de l’esquerra abertzale i d’altres perifèrics segur que si posarien be. La independència de Catalunya per ells no els hi aporta cap o pocs beneficis.
Pensar que ser-hi ens faria determinants, és no haver seguit en deteniment la historia dels darrers 38 anys. Voler marxar vol dir trencar, democràticament i pacíficament si, però trencar. Si participem hi som. Si hi som sembla que esperem, que volem, que demanem, que estem esperant la darrera oferta.
Espanya, el seu Estat i govern, sigui quin sigui, mai negociaran el dret d’autodeterminació dels catalans i Catalunya i atés que ara el Parlament de Catalunya té un mandat democràtic i legítim clar, definit per 72 diputats, l’únic que toca és endegar d’una vegada el procés constituent, i esperar, si ho fem be, que siguin els actors internacionals que obliguin Espanya a negociar les condicions de separació. Des de dins de les institucions i aparells de l’Estat espanyol, no només ho tenim magre, ho tenim impossible i l’operació reformista del Miquel Roca, en va ser un bon tast.
Gastar energies per fer una candidatura unitària, o no. Gastar energies decidint si tornaran a ser unes eleccions plebiscitàries o no. Gastar energies explicant les bondats als catalans d’anar-hi, en lloc de fer pedagogia als nostres indecisos. Gastar energies explicant tot allò que mai podrem fer des de les institucions espanyoles. Gastar energies i diners per una campanya que ningú pot dir sense por a equivocar-se que servirà al procés, és si més no agosarat i lluny d’un benefici de país incontestable.
Si finalment i per majoria dels que volem la independència de Catalunya i per demostrar que el que és pretén és utilitzar la plataforma espanyola per incidir a favor nostre, i anem, fem que siguin si més no prou especials per engrescar-nos i una primera mostra seria fer una llista de país amb gent lluny de la professió política. Una llista plena de pagesos, mecànics, fusters, pintors, paletes, escriptors, ingeniers, arquitectes. Una llista nova que demostri que no anem o buscar res que no sigui la negociació dels actius i passius d’Estat a Estat. Si hi són els de sempre, els que han votat lleis espanyoles amb un si o amb un no, creiem que no visualitzarem el perquè de tot plegat. Pensem-hi.
Per fi la gran operació “reformista substitutori” propiciada per les elits de la Espanya eterna, s’ha plasmat, de moment a les enquestes, i ben cofois ells ja no s’ha n’amaguen; “El bipartidisme espanyol no a mort i el seu salvador mai més seran els nacionalistes perifèrics i voltors de la solidaritat”.
No els a calgut l’opció de nova política dins d’una nova esquerra. La opció de Ciutadans cobreix els dos flancs i el que és més important sense cap tipus de cost col·lateral.
Podemos era l’esperança dels indignats, però ens temem que els indignats és quedaran sense esperança. Una mala praxis, uns canvis de principis, i sobre tot abandonar una ruptura pendent amb el franquisme, haurà estat determinant per acabar amb una onada d’il·lusió i de canvi. Els pobles a Espanya, continuaran sent “un sol poble”, l’espanyol i tot sembla indicar que per uns quants anys més.
La previsió del PP, PSOE i les elits dominants, han trobat com sortir de l’entrellat. Un Podemos per afeblir el procés català cap a la independència i un Ciutadans com la baula determinant per continuar construint més Espanya.
Rodo. Mentrestant el més preocupant és que sectors i actors de la política catalana, immersos en el procés, ara hauria de ser ja constituent, proposin més autonomia, per cert de la que volem marxar.
Tota acció dins de la legalitat espanyola, no fa ni serveix per altra cosa que no sigui legitimar els seus objectius. Nosaltres hem legitimat un govern i Estat espanyol que mai restituirà al President Companys. Ho han fet “democràticament”. Hem "legitimat" un afusellament il·legítim.
Cap rellevança que pugui superar els darrers 11 de Setembres, el 9 N o el 27 de Setembre amb 72 diputats netament per la independència. Tenir un grup Parlamentari a Madrid amb 20 0 30 diputats serà tant irrellevant com els 25 diputats que té Ciutadans a Catalunya.
El que si seria rellevant és fer i per primera vegada a la historia una desconnexió real amb Espanya. Fer campanya pel NO a participar d’unes eleccions que ja no ens representen i guanyar-les en termes participatius, si que tindria ressò internacional. Fins i tot és podria convertir en el plebiscit definitiu. Un 70 % o més d’abstenció només tindria una lectura internacional; “La majoria dels catalans volen marxar d’Espanya i del seu Estat”.
Que els diputats que toquen a Catalunya se’ls reparteixin entre tots els unionistes ens ha de ser igual, són els escons que corresponen a l'Espanya una gran i lliure.
Ens ha de ser igual si finalment governen PSOE + Ciutadans, o PP + Ciutadans. Els de Podemos tenen francament difícil ser clau de res que no sigui del que ara disposen. Són escenaris prou factibles. Tot i així tant PSOE com PP, encara tindrien altres possibilitats per sumar, i PNB, i fins i tot una part de l’esquerra abertzale i d’altres perifèrics segur que si posarien be. La independència de Catalunya per ells no els hi aporta cap o pocs beneficis.
Pensar que ser-hi ens faria determinants, és no haver seguit en deteniment la historia dels darrers 38 anys. Voler marxar vol dir trencar, democràticament i pacíficament si, però trencar. Si participem hi som. Si hi som sembla que esperem, que volem, que demanem, que estem esperant la darrera oferta.
Espanya, el seu Estat i govern, sigui quin sigui, mai negociaran el dret d’autodeterminació dels catalans i Catalunya i atés que ara el Parlament de Catalunya té un mandat democràtic i legítim clar, definit per 72 diputats, l’únic que toca és endegar d’una vegada el procés constituent, i esperar, si ho fem be, que siguin els actors internacionals que obliguin Espanya a negociar les condicions de separació. Des de dins de les institucions i aparells de l’Estat espanyol, no només ho tenim magre, ho tenim impossible i l’operació reformista del Miquel Roca, en va ser un bon tast.
Gastar energies per fer una candidatura unitària, o no. Gastar energies decidint si tornaran a ser unes eleccions plebiscitàries o no. Gastar energies explicant les bondats als catalans d’anar-hi, en lloc de fer pedagogia als nostres indecisos. Gastar energies explicant tot allò que mai podrem fer des de les institucions espanyoles. Gastar energies i diners per una campanya que ningú pot dir sense por a equivocar-se que servirà al procés, és si més no agosarat i lluny d’un benefici de país incontestable.
Si finalment i per majoria dels que volem la independència de Catalunya i per demostrar que el que és pretén és utilitzar la plataforma espanyola per incidir a favor nostre, i anem, fem que siguin si més no prou especials per engrescar-nos i una primera mostra seria fer una llista de país amb gent lluny de la professió política. Una llista plena de pagesos, mecànics, fusters, pintors, paletes, escriptors, ingeniers, arquitectes. Una llista nova que demostri que no anem o buscar res que no sigui la negociació dels actius i passius d’Estat a Estat. Si hi són els de sempre, els que han votat lleis espanyoles amb un si o amb un no, creiem que no visualitzarem el perquè de tot plegat. Pensem-hi.
RSS Feed
