Als de Junts pel Si, la qüestió de la transversalitat els hi va costar d’entendre. Als de la CUP, ni ahir, ni de moment avui i tot pinta que ni demà ho arribaran a entendre.
Un detall petit, però gran al mateix temps, ho defineix gairebé tot. Els de la CUP porten més de 20 anys en el mon del municipalisme hi ha dia d’avui encara no han fet cap revolució als municipis. Ni tants sols han col·lectivitzat els serveis essencials pels ciutadans. Viure de la política amb l’excusa de canviar-ho tot i no poder canviar res deu ser frustrant.
Els de les CUP, pretenen, primer fer la revolució social i desprès anar per la independència. Sembla que amb el dia a dia en tenen prou. Cap aturat. Renda bàsica. Lluita contra la pobresa, la que sigui. Guarderies garantides. Beques menjador. Reducció dels impostos. Cap llista d’espera als hospitals. I a fe de Deu que amb això sols el camí de la revolució està garantida, si no fos que per fer front a totes aquestes demandes fan falta dues coses, euros i capacitat política per administrar-ho.
Els euros de moment els té l’Estat espanyol i la capacitat política legal per recaptar-los, administrar-los, i liquidar-los, també. A excepció de Navarra i Euskadi.
Si no tenim el corredor del Mediterrani fet és per decisió espanyola. Si la gestió dels Aeroports i Ports la fan des de Madrid, és perquè ells tenen la capacitat política per gestionar-los. Si els desaucis a Catalunya tenen mala peça al taler és senzillament perquè la Llei Hipotecaria és fa i és desfà a Madrid. Si no controlem el mar, duanes, les importacions i exportacions, és perquè ho fa Madrid. Si no controlem l’espai radioelèctric, també. Si no podem actuar com un País i Estat normal, és senzillament perquè no ho som i per tant les politiques i decisions és prenen a Madrid.
Els de la CUP saben, que a part de la desobediència com concepte revolucionari, el seu programa social és avui “inaplicable”, o tant aplicable com el de la Syriza a Grècia abans de les seves eleccions generals. Zero, i ara fins i tot amb més retallades.
Sembla, perquè així ho diuen els de la CUP, que primer està el “que” i el “com”. El “qui” ha de ser el resultat del que i el com.
El “que” podria definir-se com; “volem la independència si és d’esquerres i si no, ja no ens interessa”. El problema és que per ser un país d’esquerres o de dretes primer cal tenir la capacitat per decidir-ho. Existeix la possibilitat, cafquiana, d’aquell pensament que diu: “O com jo vull o res”. El problema és que en democràcia la legitimitat és guanya a les urnes. Les revolucions democràtiques també.
El “com”, potser és el que té menys complicacions, desobediència i punt. Com fer-ho per no anar a la garjola, i demostrar al mon que som complidors de la llei, és el quid de la qüestió. El que és cert, és que sense transgressió no tindrem independència. Ara bé, els entesos diuen que fent-ho una vegada ni a prou. Una llei aprovada al Parlament que situï una nova legalitat a Catalunya, podria ser el punt de no retorn i la transgressió democràtica que contempli en si mateixa totes les desobediències.
El “qui”, segons els de la CUP hauria de ser el resultat de l’acord amb el “que” i el “com”.
Sobre el “que” no hi haurà acord, o si més no complert, per la senzilla raó de que no som un Estat independent que gestiona tots els seus recursos. Independenment dels aspectes ideològics.
Sobre el “com” segur que si que en tindrem d’acord. Aconseguir la independència porta implícita la desobediència, quan calgui, amb la legalitat espanyola i sembla que tothom i està d’acord.
Si Catalunya disposes de tots els seus recursos, segur que la revolució social la tindríem garantida. De moment qui recapta i gestiona és Espanya i per canviar això ens cal declarar la independència.
El “qui”, per Junts pel Si i per més d’1.600.000 de vots el President ha de ser Artur Mas. Sembla que això produeix “espurnes” a les files i direcció de les CUP. A les files dels unionistes espanyols, directament el que produeix són espasmes virtuals i pràctics per eliminar-lo de l’escena publica. Els de la CUP hauran de filar i molt prim per no acabant sent socis potencials d’aquells dels que no volen saber-ne res.
Escoltar, a l’Anna Gabriel, dient que no volen eleccions anticipades, només pot tenir una interpretació; “la figura del President Mas ja no és cap impediment per arribar a acords”. Entendre que la independència de Catalunya és cosa de tots i que no hi sobra ningú i fer-ho assumint que Mas tornarà ha ser President, demostra que les CUP, a més de ser revolucionaris, són uns patriotes que possiblement ja han entès que la gent de Catalunya només té un Programa inmediat, proclamar la independència.
Als de Junts pel Si, la qüestió de la transversalitat els hi va costar d’entendre. Als de la CUP, ni ahir, ni de moment avui i tot pinta que ni demà ho arribaran a entendre.
Un detall petit, però gran al mateix temps, ho defineix gairebé tot. Els de la CUP porten més de 20 anys en el mon del municipalisme hi ha dia d’avui encara no han fet cap revolució als municipis. Ni tants sols han col·lectivitzat els serveis essencials pels ciutadans. Viure de la política amb l’excusa de canviar-ho tot i no poder canviar res deu ser frustrant.
Els de les CUP, pretenen, primer fer la revolució social i desprès anar per la independència. Sembla que amb el dia a dia en tenen prou. Cap aturat. Renda bàsica. Lluita contra la pobresa, la que sigui. Guarderies garantides. Beques menjador. Reducció dels impostos. Cap llista d’espera als hospitals. I a fe de Deu que amb això sols el camí de la revolució està garantida, si no fos que per fer front a totes aquestes demandes fan falta dues coses, euros i capacitat política per administrar-ho.
Els euros de moment els té l’Estat espanyol i la capacitat política legal per recaptar-los, administrar-los, i liquidar-los, també. A excepció de Navarra i Euskadi.
Si no tenim el corredor del Mediterrani fet és per decisió espanyola. Si la gestió dels Aeroports i Ports la fan des de Madrid, és perquè ells tenen la capacitat política per gestionar-los. Si els desaucis a Catalunya tenen mala peça al taler és senzillament perquè la Llei Hipotecaria és fa i és desfà a Madrid. Si no controlem el mar, duanes, les importacions i exportacions, és perquè ho fa Madrid. Si no controlem l’espai radioelèctric, també. Si no podem actuar com un País i Estat normal, és senzillament perquè no ho som i per tant les politiques i decisions és prenen a Madrid.
Els de la CUP saben, que a part de la desobediència com concepte revolucionari, el seu programa social és avui “inaplicable”, o tant aplicable com el de la Syriza a Grècia abans de les seves eleccions generals. Zero, i ara fins i tot amb més retallades.
Sembla, perquè així ho diuen els de la CUP, que primer està el “que” i el “com”. El “qui” ha de ser el resultat del que i el com.
El “que” podria definir-se com; “volem la independència si és d’esquerres i si no, ja no ens interessa”. El problema és que per ser un país d’esquerres o de dretes primer cal tenir la capacitat per decidir-ho. Existeix la possibilitat, cafquiana, d’aquell pensament que diu: “O com jo vull o res”. El problema és que en democràcia la legitimitat és guanya a les urnes. Les revolucions democràtiques també.
El “com”, potser és el que té menys complicacions, desobediència i punt. Com fer-ho per no anar a la garjola, i demostrar al mon que som complidors de la llei, és el quid de la qüestió. El que és cert, és que sense transgressió no tindrem independència. Ara bé, els entesos diuen que fent-ho una vegada ni a prou. Una llei aprovada al Parlament que situï una nova legalitat a Catalunya, podria ser el punt de no retorn i la transgressió democràtica que contempli en si mateixa totes les desobediències.
El “qui”, segons els de la CUP hauria de ser el resultat de l’acord amb el “que” i el “com”.
Sobre el “que” no hi haurà acord, o si més no complert, per la senzilla raó de que no som un Estat independent que gestiona tots els seus recursos. Independenment dels aspectes ideològics.
Sobre el “com” segur que si que en tindrem d’acord. Aconseguir la independència porta implícita la desobediència, quan calgui, amb la legalitat espanyola i sembla que tothom i està d’acord.
Si Catalunya disposes de tots els seus recursos, segur que la revolució social la tindríem garantida. De moment qui recapta i gestiona és Espanya i per canviar això ens cal declarar la independència.
El “qui”, per Junts pel Si i per més d’1.600.000 de vots el President ha de ser Artur Mas. Sembla que això produeix “espurnes” a les files i direcció de les CUP. A les files dels unionistes espanyols, directament el que produeix són espasmes virtuals i pràctics per eliminar-lo de l’escena publica. Els de la CUP hauran de filar i molt prim per no acabant sent socis potencials d’aquells dels que no volen saber-ne res.
Escoltar, a l’Anna Gabriel, dient que no volen eleccions anticipades, només pot tenir una interpretació; “la figura del President Mas ja no és cap impediment per arribar a acords”. Entendre que la independència de Catalunya és cosa de tots i que no hi sobra ningú i fer-ho assumint que Mas tornarà ha ser President, demostra que les CUP, a més de ser revolucionaris, són uns patriotes que possiblement ja han entès que la gent de Catalunya només té un Programa inmediat, proclamar la independència.
RSS Feed
