
Sempre anem a peta allà mateix. Espanya va fer la seva transició que no ruptura. El mínim que la dictadura franquista és mereixia per creure’n en una reconciliació vertadera, era que tots els implicats des de l’Estat haguessin plegat, i que tota la “legalitat” franquista hagués quedat derogada, amb la nul·litat de tots els seus actes.
La transició, “pactada”, va tenir els seus daltabaixos. Un 23 F va posar tot a lloc. La unitat indivisible d’Espanya no perillava, i una Llei resultat del cop anomenada LOAPA acabava amb somnis catalans i certificava que el franquisme de nova fornada era ven viu.
El cos judicial de l’Estat d’arrel franquista prenia un paper institucional lluny de la separació de poders i salva guardadors d’una constitució que no afavoreix precisament avançar cap un Estat on la democràcia i l’estat de dret, és a dia d’avui lluny de les democràcies més avançades.
Han estat els mateixos jutges, sales reconvertides i tribunals nous els que van continuar aplicant la justícia franquista “reconvertida en democràtica”. El codi penal i civil, a dia d’avui no substitueixen el regim franquista. Adaptacions i modificacions, és el que tenim. Jutges que van signar sentencies de mort. Jutges que donaven patina legal a les tortures i vexacions. Jutges franquistes que mai van aixecar un dit contra la barbàrie franquista. Jutges que és van transformar en demòcrates per acte diví i per una transició que ho perdonava tot menys haver estat fidel a la legalitat i legitimitat republicana.
La justícia espanyola, mai s’ha democratitzat. La justícia espanyola és d’arrel franquista, unionista i espanyola. La justícia espanyola impedeix jutjar el franquisme. La justícia espanyola no és cap poder independent en tant que la Fiscalia depèn directe i orgànicament del govern. El mateix serveix pel TC anomenat pels partits politics.
La justícia espanyola, ni és justa ni democràtica. Sona dur, però els fets són els que són. S’acusa des de el Ministeri de l’interior a un President Autonòmic, Mas i un batlle el de Barcelona, Xavier Trias, falsament i durant una campanya electoral per incidir-hi i la justícia espanyola calla. És boicoteja des de el ministeri d’exteriors espanyols el dret al vot dels catalans i la justícia espanyola calla. És fan fora magistrats per exercir el dret d’expressió i és condecoren torturadors franquistes. És pretén jutjar a politics per posar urnes i giren la vista quan és el mateix govern espanyol el que incompleix resolucions judicials. Són els que és neguen a Catalunya a defensar el català com llengua vehicular també.
.
Aquesta justícia, la espanyola, en cap cas és la que ens ha d’acompanyar en el nostre procés, i potser el camí de la desobediència que segur s’imposarà, pot iniciar-se en el camp de la justícia espanyola. Sobre tot perquè davant de la judicialització de la política per part de les institucions espanyoles, i sabent que són capaços de resolucions injustes, hauran estat ells mateixos els que obriran el camí de la desobediència.