Seria impensable que els mateixos que van dissenyar i pactar la transició espanyola, de la dictadura a la democràcia sense trencar un plat, ara és desdiguessin.
El CDS, UCD, AP i PP han estat i són els artiluguis franquistes i de les elits dominants per controlar-ho tot. També perquè les essències pàtries espanyoles, s’acabin consolidant.
L’acord, entre dretes i esquerres espanyoles quan l’ocasió ho ha requerit, confirma la dita. Són el mateix amb tot el que té a veure amb el nacionalisme espanyol. Pacte de la Moncloa per modernitzar el mon laboral en van dir. LOAPE’s inconfessables, amb un pretensiós cop d’estat inclòs. Terrorisme d’Estat, GAL. Modificació de la Constitució per controlar dèficits pressupostaris perifèrics. Tots a una com els de “Fuenteovejuna”. Certament i molt sovint, els nacionalistes perifèrics és podrien haver estalviat certs recolzaments.
PSOE i PP han governant amb majories absolutes. Cap dels dos ha iniciat mai cap procés ni polític ni judicial per restaurar la dignitat de tots aquells que van caure assassinats i torturats pel regim franquista. Avui mateix la Soraya Santamaria filla d’un General franquista, ha tornat a negar-ho. Una bona forma de reconciliar-nos, deuen pensar.
Reconciliació era la màxima de la transició. El que passa, és que el que hem vist al llarg de 38 anys no és cap reconciliació. La que han imposat els mateixos que van dissenyar i pactar la transició, és una reconciliació basada en una amnistia dels crims feixistes del franquisme, i un “Llei de la memòria” que ni restitueix ni dignifica. Aquesta llei només pretén una petita reparació detectivesca i monetària. Més a prop d’una compra de mercat que d’una restitució en tota regla com van fer els alemanys francesos.
Condecorar al 2014 membres de la División Azul, feixistes espanyols lluitant amb les SS i la Werhrmacht. Condecorar a torturadors franquistes. Permetre tenir inscrits legalment opcions feixistes i falangistes. Subvencionar fundacions franquistes. Honorar assassins amb Mausoleus inclosos. Són fets que demostren que la reconciliació només ha tingut una direcció.
No hem vist actes honorant als Presidents de la República. Tampoc cap reconeixement als Estatuts republicans. Cap homenatge als caiguts per la República. Fins i tot una restitució que podia haver estat simbòlica s’ha convertit en un afer de la Nació; els papers de Salamanca i d’altres. Són papers espanyols per dret de conquesta ens van dir. Gran esperit de reconciliació, “vive Dios”.
Ara, si, i perquè no tinguem cap dubta del 75 aniversari de l’assassinat, afusellament del President Companys, els del PP ens mostren altra cop que vol dir reconciliació. Sembla que cinc anys sense atentats, extorsions, kaleborroca, reduint guardaespatlles, amb una esquerra abertzale incorporada a les institucions, no són suficients per pensar que un nou temps de pau definitiva és possible. El PP intransigent vol veure com els més de 500 presos d’ETA es podreixen a la presó. Arnaldo Otegi també. La reconciliació que practiquen els del PP està més a prop de les entrades que feia Millan Astray amb la guàrdia mora als pobles conquerits, que el que hem practicat els perdedors de la guerra del 36.
Arantza Quiroga, ara ex presidenta del PP a Euskadi, ha plegat per no poder fer allò tant digne i intel·ligent com treballar perquè mai més la violència substitueixi la democràcia. Proposava reconciliació. Reconciliar-se amb tothom. Proposava “rebutjar la violència” i abandonar la “condemna” com artefacte de rancúnia i odi. Tant senzill i tant gran. Gràcies Arantza.
La resposta de la direcció del PP ha estat fulminant, NO. La resposta, ens ha sorprès. Quiroga, avant posa la pau i la democràcia al partit. Fins i tot l’estratègia electoral, contra el terrorisme, que sempre ha fet servir el PP no serveix perquè és desdigui. I tornem, gràcies Arantza.
Arantza Quiroga, deu ser de les poques/s que volen entendre que vol dir reconciliació. La resta el que volen és una determinada reconciliació, que per cert, ni ha resolt ni resoldrà el litigi de les dues Espanyes que descrivia Machado. De fet que ningú des de Espanya defensi a la Quiroga, és el fracàs més omnipresent, i que les dretes i esquerres espanyoles, són i pretenen exactament el mateix també.
Queda dit el PP i el PSOE mai han treballat per una veritable reconciliació. Un motiu més del perquè volem marxar i quan abans millor.
RSS Feed
