Reconèixer que l’has errat i fer autocrítica, és la base per esmenar-se la plana. Ningú, per molt que si esforci és posseïdor de la veritat absoluta. ERC amb la seva desconfiança permanent a tot el que feia ferum convergent, no només no servia al procés, sinó que d’haver continuat, ells solets s’ha l’agüessin carregat. Fer possible Junts pel Si va ser sens dubte la seva porció d’autocrítica.
CDC, segur que també ha fet disbarats. Uns volguts, altres imposats i d’altres per incompetència. Però és just reconèixer que el seu saldo és a favor dels encerts. Trencar amb UDC. Convocar eleccions quan la ANC per boca de la ara Presidenta Forcadell ho va demanar. Posar les urnes, tot i que fos sense cap vinculació jurídica, però que el temps està demostrant com la major confrontació amb l’Estat espanyol. Fent la major transició política i organitzativa amb l’objectiu de fer net i aprovar uns nous objectius en clau de país, per la independència, per la República catalana i per un model sociopolític just i progressista. Tot plegat és molt més del que altres s’agüessin atrevit a fer.
Però el major encert, patriòtic i mai vist en política, va ser la renuncia a la Presidència pactada a Junts pel Si, d’Artur Mas. El PP, el PSOE, Ciutadans, Podemos i els seus corifeus i les CUP ho van fer possible.
És just reconèixer que els de les CUP, mai van utilitzar l’expressió del atiarem l’odi contra els convergents i en Mas, encunyada pels podemites. Les CUP van utilitzar la corrupció i les retallades. De la corrupció no en direm gaire cosa. Qualsevol independentista de dretes, de centre o d’esquerres, només escoltant al ministre Fernández amb el cap de l’oficina anti corrupció, i de com funciona la justícia espanyola, hauria de tenir prous elements com per si més no, no utilitzar-la com eina de desgast personal i polític.
Les retallades van ser sagnants, si, i mentrestant Catalunya retallava forçosament arreu d’Espanya continuava la disbauxa i la despesa a major gloria de la Espanya radial, centralista i recentralitzadora. Catalunya per molt que Mas volgués el contrari, no tenia res a fer contra l’Estat, els seus pressupostos i el ministeri d’Hisenda. L’únic que podia fer, és el que va fer, posar el seu Govern al capdavant del procés.
Les CUP mai faran, de moment no, autocrítica al respecte. Mas era enemic i calia aparcar-lo. Un aparcament aplaudit per tots els enemics del procés. Gran contradicció voler la independència i carregar-te un dels actors més valuosos i que més nerviosos a posat als unionistes.
És un fet, Mas va fer un pas al costat, i també és un altre fet, que “el dret a mutar” utilitzat per dirigents de les CUP va trencar el pacte. Van pactar estabilitat i donar suport al Govern i les CUP no van complir amb la llei més important per fer viable el procés, la dels pressupostos.
Hem tingut la moció de confiança i els 72 vots a favor del President Carles Puigdemont diuen molt. El PDC, ERC i les CUP han tornat a escoltar el clam d’aquest darrer 11 de Setembre, UNITAT, i tothom ha complert. Sembla que ara si anem a tota maquina.
Malgrat tot, els esdeveniments que provenen de l’Estat espanyol, ens reclama més fermesa i contundència. Volen inhabilitar al President Mas, Ortega i Rigau. La de l’Homs amb presó, si afluixem, ve desprès.
Les CUP podrien fer, si volen clar, l’acte suprem, que segur els re connectaria millor amb el mon independentista, tant senzill i alhora tant digne com posar-se sense fissures al costat dels perseguits per l’Estat espanyol per posar les urnes. Fer-ho no és cap claudicació, fer-ho és de justícia política.
Segur que al Setembre del 2017 desprès de les lleis de desconnexió farem el Referèndum. Ens temem que no serà pactat. Fer-lo per guanyar-lo. No seran eleccions a partit. Serà un si o un no. El SI pot guanyar, nomes cal tots els actors fem autocrítica i pactem sense escletxes anar junts. Defensar al Mas, Ortega i Rigau fins on calgui ens aplana el camí.
RSS Feed
