ELS PATRIOTES
  • Blog dels patriotes
  • Per l`independència de Catalunya
  • Declaració de principis
  • Webs i Blogs d´interès patriòtic

A EUROPA NO HI CAP TOTHOM. HO SI.

2/8/2015

0 Comments

 
Picture


Tractar el tema immigració des de la perspectiva que sigui, és tot un repte i un risc. Racista i xenòfob són qualificatius que apareixen fàcilment. La solidaritat internacional sempre ha estat valorada com element progressista i humà. De fet la creació de les ONG’s, va ser la concreció d’una solidaritat que és situava sobre el terreny. Ara, al segle XXI aquesta concreció s’ha vist traspassada, pels darrers esdeveniments mundials. Unes guerres devastadores i un èxode de pobles sencers donen com resultat accions d’una magnitud impensable no fa ni vint anys.

La revolució de les comunicacions, via Internet, ha fet possible que els ciutadans de l’anomena’t tercer mon, fins no fa pas gaire, veiessin de forma fefaent i comparessin com viuen els rics i com ho fan els que no tenen res.

La lluita pels recursos energètics i nous mercats, a acabat per completar el macabre quadre de les injustícies socials a nivell planetari. Uns dictadors, mantinguts pels Estats anomenats democràtics i destronats desprès amb la violència que calgués, ha produït la paradoxa que avui s’entoma quasi per irresoluble; “ara no tenim dictadors”, però tenim grups organitzats que practiquen la dictadura i el que és pitjor, fan la guerra en nom d’un Deu i d’una més que hipotètica redenció terrenal.

L’escenari és brutal, i està originant el major èxode de persones i races que se’ns dubta no ajuda per solucionar i estabilitzar el seu mon. El mon civilitzat ha fallat. És més que provable que l’ambició dels sistema capitalista, depredador de mena i venedor del consumisme com recepta per millorar l’estàndard de vida, és l’element que ha fet possible que ara milions de persones estiguin desplaçades i d’altres és juguin la vida per intentar assolir el que no poden a la seva terra.

Son centenars de milers els que arriben a Europa, la terra promesa. Són també milers els que deixen la vida en aquesta aventura. També són centenars de milers els que volen una vida millor i finalment la majoria només tenen un cartró sota un pont i una manta per guanyar-se la vida.

Els progressistes, els demòcrates, els que creuen de debò en la justícia social s’indignen hi ha fe de Deu que amb raó. Cap persona pot viure en les condicions que la majoria de desplaçats i immigrants forçosos viuen a Europa. Ara be, cal fer-nos algunes reflexions i potser la primera seria si el que volem és ajudar a resoldre la situació a costa de renunciar a certs privilegis socials, o en tenim prou amb la queixa i denuncia. La utilització política d’aquest quadre de misèria, és a l’ordre del dia, i és fa sense cap pudor.

Parlant d’Europa que ni és uniforme ni tothom pertany a la UE és fa complicat que amb el 10 per % d’atur de mitja, a la UE, segons Brussel·les, de 501 milions aproximadament, vol dir uns 50 milions d’aturats i amb una crisis que sembla no aturar-se, ens convertim en els receptors d’una infàmia, la infàmia dels desplaçats, perseguits i dels que no tenen res, que segur hem ajudat a construir.

Aquest quadre no hi ha per on agafar-lo. Potser si l’espoli dels seus recursos hagués comportat unes inversions al país d’origen ara  tot seria diferent. Potser hem fet tard. Ara la qüestió i el problema és com i en quines condicions els podem acollir. La proposta del govern de Brussel·les, sembla que no s’ acceptat i fins i tot entre França i Anglaterra les desavinences afloren com mai.

No podem acollir als desplaçats, als perseguits i els que volen un futur millor en condicions infrahumanes. Estaríem construint els guetos moderns i ciutadans de segona i tercera. De fet ni els més progressistes, s’han plantejat acollir un d’ells, o una família al seu càrrec. Segur que deu ser inviable. Però són els mateixos que sense cap proposta volen obrir les portes a tothom. També és per analitzar el fet que bona part dels immigrants deleixen per anar a Anglaterra i no a Suiza.

La Unió Europea no pot assumir ni 10 ni 20 ni 30 ni 40 ni 50 milions de nou vinguts. Les raons són tangibles i obvies. El que si pot fer la UE, és proposar els plans Marshall que calguin per ajudar a construir països estables i de convivència. Pensar només amb el negoci pot arribar a ser la nostra perdició i no fer res, o poca cosa també.



0 Comments



Leave a Reply.

    Imagen

    Autor

    Boi Fusté i Carbonell

    Bomber jubilat.

    Picture
    Picture
    contadores para blogger
    Tweet

    RSS Feed



    Picture

    Arxius

    April 2021
    March 2021
    February 2021
    January 2021
    December 2020
    November 2020
    October 2020
    September 2020
    August 2020
    July 2020
    June 2020
    May 2020
    April 2020
    March 2020
    February 2020
    January 2020
    December 2019
    November 2019
    October 2019
    September 2019
    August 2019
    July 2019
    June 2019
    May 2019
    April 2019
    March 2019
    February 2019
    January 2019
    December 2018
    November 2018
    October 2018
    September 2018
    August 2018
    July 2018
    June 2018
    May 2018
    April 2018
    March 2018
    February 2018
    January 2018
    December 2017
    November 2017
    October 2017
    September 2017
    August 2017
    July 2017
    June 2017
    May 2017
    April 2017
    March 2017
    February 2017
    January 2017
    December 2016
    November 2016
    October 2016
    September 2016
    August 2016
    July 2016
    June 2016
    May 2016
    April 2016
    March 2016
    February 2016
    January 2016
    December 2015
    November 2015
    October 2015
    September 2015
    August 2015
    July 2015
    June 2015
    May 2015
    April 2015
    March 2015
    February 2015
    January 2015
    December 2014
    November 2014
    October 2014
    September 2014
    August 2014
    July 2014
    June 2014
    May 2014
    April 2014
    March 2014
    February 2014
    January 2014
    December 2013
    November 2013
    October 2013
    September 2013
    August 2013
    July 2013
    June 2013
    May 2013
    November 2012
    September 2012
    August 2012
    February 2012
    December 2011
    October 2011


    Imagen

     Ara, com fa tres segles

    "Si la fortuna no ens afavoreix, morirem sepultats en les ruïnes de la nostra pàtria".

    Pau Tomeu, sergent major del regiment de Sant Narcís (juny de 1714).

       

    Imagen

    UN PENSAMENT, UNA FLOR
    Les tombes flamejants

    "Fou una pàtria. Va morir tan bella.
    que mai ningú no la gosà enterrar:
    damunt de cada tomba un raig d'estrella
    sota de cada estrella un català.


    Tan a la vora del mar dormia
    aquella son tan dolça de la mort,
    que les sirenes dia i nit sentia
    com li anaven desvellant el cor.


    Un dia es féu una claror d'albada
    i del fons de la tomba més glaçada
    fremi una veu novella el cant dels cants:


    -Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
    Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,
    oh Pàtria de les tombes flamejants."

    Ventura Gassol

    Imagen


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Cançó futura

    Guerra la guerra, fem-nos soldats:
    serà la terra pels catalans.
    Gent de Castella, deixeu-nos pas!
    Feu-vos enrera la host vilana.
    La mar és nostra! La branca ufana
    quan l’estol passa.

    La malvestat
    s’és feta eixorca si som triomfants:
    serà la terra pels catalans.
    Duem estrella i penó barrat,
    guerra la guerra!

    L’ardit es bat
    per una engruna dolça de pau:
    si perd l’engruna vol llibertat.
    Serà la terra pels catalans.
    Gent castellana, l’allau no us val!

    Joan Salvat-Papasseit
    Poema escrit el desembre de 1921
    amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda

     

    Ampla és Castella

    Ampla és Castella, i com un palmell
    té la durícia d’aixecar l’espasa.
    El braç és las i no el mena cervell;
    la gola és seca i la set no li passa.

    Terra dels Terços petjadors de lleis
    que imposaven amb sang llur llei estranya
    ampla és Castella, sepulcre de reis,
    malavirança a la Marca d’Espanya.

    Sota els pollancs l’ombra encara es marceix
    del mal que ha fet amb la seva tonada;
    sorolls de focs i esperons, i l’escreix
    amb que els cavalls soterraven l’estada.

    Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,
    té la sordesa de massa escoltar-se.
    La veu dels íbers és ronca d’ofec
    i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

    Joan Salvat-Papasseit   



    Picture
    Picture

    Imagen

    Imagen

                                          Bonaventura Carles Aribau 

    LA PÀTRIA

    Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
    oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia
    dels núvols e del cel de lluny vos distingia
    per lo repòs etern, per lo color més blau.

    Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau
    com guarda vigilant cobert de boira e neu
    guaites per un forat la tomba del Jueu,
    e, al mig del mar immens la mallorquina nau.

    Jo ton superbe front coneixia llavors
    com conèixer pogués lo front de mos parents,
    coneixia també lo so de tos torrents
    com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.

    Mes arrencat després per fats perseguidors,
    ja no conec ni sent com en millors vegades;
    així d’arbre migrat a terres apartades
    son gust perden los fruits e son perfum les flors.

    Què val que m’haja tret una enganyosa sort
    a veure de més prop les torres de Castella,
    si el cant del trobador no sent la mia orella
    ni desperta en mon pit un generós record?

    En va a mon dolç país en ales jo em transport
    e veig del Llobregat la platja serpentina,
    que, fora de cantar en llengua llemosina
    no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

    Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis
    que ompliren l’univers de llurs costums e lleis,
    la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
    defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

    Muira, muira l’ingrat que, en sonar en sos llavis
    per estranya regió l’accent nadiu, no plora;
    que, en pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
    ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

    En llemosí sonà lo meu primer vagit
    quan del mugró matern la dolça llet bevia.
    En llemosí al Senyor pregava cada dia
    e càntics llemosins somiava cada nit.

    Si, quan me trobo sol parl ab mon esperit,
    en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
    e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
    puix surten mes raons del centre de mon pit.

    Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
    que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
    oh llengua a mos sentits més dolça que la mel
    que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

    Ix, e crida pel món, que mai mon cor ingrat
    cessarà de cantar de mon patró la glòria
    e passe per ta veu son nom e sa memòria
    als propis, als estranys, a la posteritat.


    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Imagen

    Diputats de Catalunya,

    els de l'antic General,
    porteu en les cerimònies
    damunt del pit un senyal.

    Amb orgull patri ho declaren
    els vells documents i escrits
    on relluu la frase sòbria:
    "duien lo senyal en pits".

    En la vostra digna toga
    es destaca una gran creu;
    quan el poble se n'adona
    no se sent remor ni veu.

    Senyal vermell de Sant Jordi,
    el senyal del Principat;
    en temps de pau o de guerra,
    símbol de la llibertat.

    En les hores de revolta
    -el llevant contra el ponent-
    aquest senyal guspireja
    com un estel resplandent.

    Si les quatre flames roges
    parquen lènsenya reial,
    la creu de Sant Jordi mostra
    el poder del General.

    Creu de llegenda i de glòria,
    creu viva dels combatents,
    és feta de la sang densa
    que raja dels pits valents.

    President de Catalunya,
    el del novell General,
    com a lloc del teu suplici
    t'han triat un lloc ben alt.

    No has volgut calçat que et privi
    de tocar el sagrat terrer;
    no has volgut als ulls cap bena
    que et privi de veure'l bé.

    Al castell de les tragèdies
    et dreces a peus descalç;
    petges la terrai la guaites
    entre clarors matinals.

    L'oreig una veu et porta
    des de la plana de Vic,
    ressò profund de la història,
    la veu d'un màrtir antic:

    -No et mataren per traïdor,
    ni tampoc per ser cap lladre;
    et maten perquè com jo,
    has volgut lliure la Pàtria...

    -Trèmul, l'oficial mana
    fer foc. Oh, màxim dolor!
    -Per Catalunya!- tu crides
    amb veu sense tremolor.

    La descàrrega, impía,
    el teu cos ha foradat;
    les parpelles, piadoses,
    sobre els teus ulls s'han tancat.

    Per les ferides obertes
    la noble sang ha sortit.
    Sobre el cor, el tret de gràcia
    roba i carn ha envermellit.
    President, quan tu mories,
    dueies el senyal al pit!



    Antoni Rovira i Virgili
    Imagen

Powered by Create your own unique website with customizable templates.