Tractar el tema immigració des de la perspectiva que sigui, és tot un repte i un risc. Racista i xenòfob són qualificatius que apareixen fàcilment. La solidaritat internacional sempre ha estat valorada com element progressista i humà. De fet la creació de les ONG’s, va ser la concreció d’una solidaritat que és situava sobre el terreny. Ara, al segle XXI aquesta concreció s’ha vist traspassada, pels darrers esdeveniments mundials. Unes guerres devastadores i un èxode de pobles sencers donen com resultat accions d’una magnitud impensable no fa ni vint anys.
La revolució de les comunicacions, via Internet, ha fet possible que els ciutadans de l’anomena’t tercer mon, fins no fa pas gaire, veiessin de forma fefaent i comparessin com viuen els rics i com ho fan els que no tenen res.
La lluita pels recursos energètics i nous mercats, a acabat per completar el macabre quadre de les injustícies socials a nivell planetari. Uns dictadors, mantinguts pels Estats anomenats democràtics i destronats desprès amb la violència que calgués, ha produït la paradoxa que avui s’entoma quasi per irresoluble; “ara no tenim dictadors”, però tenim grups organitzats que practiquen la dictadura i el que és pitjor, fan la guerra en nom d’un Deu i d’una més que hipotètica redenció terrenal.
L’escenari és brutal, i està originant el major èxode de persones i races que se’ns dubta no ajuda per solucionar i estabilitzar el seu mon. El mon civilitzat ha fallat. És més que provable que l’ambició dels sistema capitalista, depredador de mena i venedor del consumisme com recepta per millorar l’estàndard de vida, és l’element que ha fet possible que ara milions de persones estiguin desplaçades i d’altres és juguin la vida per intentar assolir el que no poden a la seva terra.
Son centenars de milers els que arriben a Europa, la terra promesa. Són també milers els que deixen la vida en aquesta aventura. També són centenars de milers els que volen una vida millor i finalment la majoria només tenen un cartró sota un pont i una manta per guanyar-se la vida.
Els progressistes, els demòcrates, els que creuen de debò en la justícia social s’indignen hi ha fe de Deu que amb raó. Cap persona pot viure en les condicions que la majoria de desplaçats i immigrants forçosos viuen a Europa. Ara be, cal fer-nos algunes reflexions i potser la primera seria si el que volem és ajudar a resoldre la situació a costa de renunciar a certs privilegis socials, o en tenim prou amb la queixa i denuncia. La utilització política d’aquest quadre de misèria, és a l’ordre del dia, i és fa sense cap pudor.
Parlant d’Europa que ni és uniforme ni tothom pertany a la UE és fa complicat que amb el 10 per % d’atur de mitja, a la UE, segons Brussel·les, de 501 milions aproximadament, vol dir uns 50 milions d’aturats i amb una crisis que sembla no aturar-se, ens convertim en els receptors d’una infàmia, la infàmia dels desplaçats, perseguits i dels que no tenen res, que segur hem ajudat a construir.
Aquest quadre no hi ha per on agafar-lo. Potser si l’espoli dels seus recursos hagués comportat unes inversions al país d’origen ara tot seria diferent. Potser hem fet tard. Ara la qüestió i el problema és com i en quines condicions els podem acollir. La proposta del govern de Brussel·les, sembla que no s’ acceptat i fins i tot entre França i Anglaterra les desavinences afloren com mai.
No podem acollir als desplaçats, als perseguits i els que volen un futur millor en condicions infrahumanes. Estaríem construint els guetos moderns i ciutadans de segona i tercera. De fet ni els més progressistes, s’han plantejat acollir un d’ells, o una família al seu càrrec. Segur que deu ser inviable. Però són els mateixos que sense cap proposta volen obrir les portes a tothom. També és per analitzar el fet que bona part dels immigrants deleixen per anar a Anglaterra i no a Suiza.
La Unió Europea no pot assumir ni 10 ni 20 ni 30 ni 40 ni 50 milions de nou vinguts. Les raons són tangibles i obvies. El que si pot fer la UE, és proposar els plans Marshall que calguin per ajudar a construir països estables i de convivència. Pensar només amb el negoci pot arribar a ser la nostra perdició i no fer res, o poca cosa també.
RSS Feed
