És una sentencia i un objectiu. Per l’esquerra, a l’Estat espanyol, els enemics són les dretes. En campanya electoral, la normalitat és comprovar com les opcions ideològiques suren dins de l’espai sociològic, però només per quinze dies. Els pactes post electorals, determinen un dita mundialment famosa d’un gran actor nord-americà, Groucho Marx; “Aquets són els meus principis i si no us agraden en tinc uns altres”.
Diuen que el PSOE és l’esquerra espanyola i els del PP la dreta. Fins no pas gaire els de Izquierda Unida, Iniciativa a Catalunya, se’ls ubicava a l’esquerra de l’esquerra. Ara, i sempre en termes nacionals espanyols, dos nous actors pretenen el relleu de la dreta i esquerra espanyola:- Podemos que ataca el flanc d’esquerres i Ciutadans el de la dreta-.
Comprovar que governar on sigui, permet desar al calaix els termes ideològics, és tant senzill com obvi. A Euskadi i durant tota una legislatura (2009-2013) PSOE i PP han governat junts. Legítim, cert, però tothom sap que l’acord era exclusivament per debilitar el nacionalisme basc i substituir-lo per l’espanyol. A Extremadura, l’acord, és fins i tot més vistos. El pacte de govern és subscrit pel PP i IU, (2011-2015) per fer fora al PSOE. Ara i després de les darreres eleccions autonòmiques, el sant tornem-hi és a l’ordre del dia. Veure com a Andalusia el socialistes, “d’esquerres”, governen gràcies a la dreta de Ciutadans, i com a Madrid fan el mateix, però amb el PP, ho diu tot.
És constata doncs que l’esquerre espanyola, pot pactar amb qui vulgui i quan vulgui. El que també és constata, és que ser d’esquerres, no és sinònim de pulcritud ideològica ni de democràcia d’alta qualitat. De fet els abanderats d’un progressisme indemostrable, són els primers en aplicar la màxima de Groucho. El PSOE va renunciar al Marxisme com mètode d’anàlisis, i el PCE el mètode i la lluita. L’abraçada del franquisme, amb roja i gualda i monarquia, era la sentencia per deixar clar als pobrets republicans, que el camí empès no tenia marxa enrere.
Malgrat tot, les esquerres espanyoles i autonomistes, no dubten, ni tenen vergonya, a l’hora de reivindicar que les essències progressistes i democràtiques, són exclusivitat seva. Són els mateixos quan la Social Democràcia alamana, pacta amb el CDU d’Angela Merkel, “la dreta”, practiquen el silenci. La gent de Podemos respecte la Syriza que pacta amb la ultra dreta ANNEL, fan exactament el mateix.
Estem en pre-campanya i aviat entrarem en campanya i sembla que els Programes politics de les candidatures, per primera vegada, i desprès de 9 eleccions autonòmiques, seran llegits, pels adversaris i per una majoria de catalans.
Els que pretenen i volen que les eleccions del 27 siguin autonòmiques i prou, han reduït el seu Programa polític a dos pilars estratègics; “la unitat d’Espanya i acabar amb el President Mas”, que ha gosat enfrontar-se al Govern i Estat espanyol. La resta, musica celestial. “Reforma de la Constitució sense dir que ni com. Un tracte millor per Catalunya, però que les demes Comunitats no surtin perjudicades. Unes politiques d’acords i negociacions, sense proposar quins acords. Silenci sobre els Aeroports i Ports. Silenci sobre les competències i el seu blindatge. Silenci sobre la capacitat econòmica i determinació dels dèficits”. Silenci, silenci i més silenci.
Junts Pel Si, ha trencat motllos. Deu ser per això que és l’enemic a batre. La seva transversalitat lluny dels estereotips de l’esquerra i dretes clàssiques, a situat l’objectiu de la independència com l’únic pas per construir una societat més justa i lliure. Junts Pel Si, ni és d’esquerres ni és de dretes. Ben mirat, potser podria ser un nadó amb pretensions de futur. Obligats a entendres per damunt de lluites partidistes i de clans. Pura utopia.
Tornant a les esquerres i la seva dèria unitarista i esquerranista, els socialistes ho tenen clar: “No a la independència, no al català a Europa, no a un finançament singular per Catalunya i si a una reforma constitucional que digui no al Dret d’Autodeterminació i que consagri la unitat d’Espanya pels segles dels segles. Izquierda Unida, manté en síntesis el mateix format i els d’Iniciativa són els socis ambigus. Dret a decidir si però acordat i si cal esperar, s’espera. Podemos, l’esquerra alternativa i en boca del seu líder Pablo Iglesias, ho ha deixat prou clar: Contraris a la independència, però a favor del Dret a decidir, però de tots els espanyols (El Singular.cat 24/08/2015).
És l’esquerra espanyola la que defensa el dret d’Autodeterminació dels poble d’arreu, menys el de Catalunya. La qual cosa confirma que per ells els catalans i catalanes no conformen un poble. És obvi per tant, que aquesta esquerra, tant solidaria amb tothom menys amb el poble català, ara són els nous ambaixadors, com a l’any 1931 ho van ser els Ministres, Fernando de los Rios Urruti, Marcel·lí Domingo i Luis Nicolau d’Olwer, per acabar amb la República proclamada pel President Macià. Ara però, de moment no tenim ambaixadors, tenim espanyols afincats a Catalunya que treballen per impedir la proclamació de la República Catalana, cosa que pinta que no aconseguiran, i aquest cop no des de un balcó, des de el Parlament de Catalunya i després d'un mandat democràtic.
RSS Feed
