Estratègies i tacticismes són la font acomodada a la ideologia per guanyar com partit. Són però els grans estadistes els que tenen la particularitat de passar-se per l’engonal els dos mots. L’estratègia hi ho tacticisme partidista, serveix pel que serveix. Per revolucionar, per canviar-ho gairebé tot, segur que no. És més, i deixant clar que els partits són eines d’equilibri social en democràcia, les estratègies i tacticismes de curta volada només serveixen per eixamplar militància i de tant en tant votants.
Som on som i gairebé tot el que té a veure amb el procés, hauria de ser expressat amb total claredat. Sense eufemismes, sense tacticismes partidistes i només amb l’estratègia definitiva per la VICTORIA.
Hem perdut dues ocasions d’or, el 20D i el 26J, per demostrar que socialment a Catalunya, els del dret a decidir, autodeterminació i per la independència llencéssim un missatge clar per tothom. No guanyar ni amb diputats per partit ni amb vots, sempre serà utilitzat a la contra. “El procés és desinfla”. “El trencament és evident”. “La fractura social és tangible”. L’enemic, poderós fa temps que sap que anem de debò. Potser som nosaltres els que encara dubtem.
És més que provable que tornem a tenir un altra oportunitat per clavar-la, si és que finalment Espanya té terceres eleccions, i seriem imbecils i culpables de no aprofitar-ho. La via Claver ha quedat demostrat que ara no serveix, el seu moment va ser el del 20D.
Aprofitar-ho. Treure’n redits politics de país. Guanyar en autoestima. Practicar la unitat fins la proclamació de la independència, és possible i necessari.
El silenci de ERC i el PDC davant les més que provables terceres eleccions espanyoles, no ens beneficia en res. El PP i el PSOE mai comptaran amb els partits independentistes per governar Espanya. Ni ERC, ni el PDC compten per res que no sigui per cobrar la soldada i extres.
ERC i el PDC no poden tornar a proposar anar a les eleccions espanyoles en termes partidistes. La resta d’independentistes els hi hem de fer arribar amb nitidesa, que aquest cop no i d’arguments en tenim.
En política dir el que vols fer en termes futurs, és agosarat. Malgrat tot ara mateix i havent deixat clar que l’objectiu és proclamar la independència, hem de córrer alguns riscos. Per exemple, dir i explicar que s’estan mantenint converses serioses per bastir una candidatura de País per les properes eleccions espanyoles, amb un programa polític de base “referendaria i plebiscitària”.
Tindria dos efectes immediats. El primer, s’obligaria a enllestir el debat per unes investidures fallides, obligant al PSOE a definir-se del tot. El segon i més important, creiem, seria, que utilitzant un mitja legal, com són unes eleccions espanyoles, “convertir-les” amb el referèndum que mai pactarem.
Ho sabem, no seria un referèndum pur, però si guanyem amb Diputats i amb vots a Catalunya, circumscripció única segons la llei electoral espanyola, llençaríem un missatge tant potent com definitiu a Europa i al mon.
És hora que els que lideren ara el procés s’avancin. Que demostrin que han tornat a escoltar el clam multitudinari de la unitat i independència. Que aparquin estratègies i tacticismes partidistes. Segur que per guanyar hauríem de fer l’esforç equiparable als que fem els 11 de Setembre.
La Victoria ha de tenir preu, segur. Qui pensi que guanyarem sense arriscar, sense fins i tot perdre posicions en el ranking partidista, sense “immolar-se políticament” i judicialment com estan fent en Mas, Ortega, Rigau i Homs, voldrà dir moltes coses i cap que motivi i ens prepari pel que segur l’Estat espanyol ens oferirà i segur que molt aviat.
RSS Feed
